Incursions al món del TEA-Asperger (11/20)

En segon lloc (el primer era entendre de què estàvem parlant), penso que val molt la pena reproduir l’impactant inici de L’autisme explicat als no autistes, que no és altre que el d’una col·laboradora, precisament, amb TEA. Diu Brigitte Harrisson:

Recordo l’època en què estava sola amb mi mateixa, debatent-me per fer el que em deien que fes, sense gaudir-ne mai, perquè tot el que feia m’ho havien demanat els altres. No podia ser jo mateixa. No podia valorar-me com a individu perquè estava envoltada de no autistes que feien les mateixes coses que jo, però per motius diferents. Tenia un clauer en el qual podia llegir: Just visiting this planet [‘tan sols visitant el planeta’]. Aquesta era la meva realitat. Estava sempre al servei dels altres. No podia fer coses per a mi. La meva vida estava guiada des de l’exterior. No vivia en la meva bombolla, però estava atrapada en el meu cervell autista, dirigit des de l’exterior. Menjava perquè era migdia. La meva dutxa durava 7 minuts i 23 segons. Etcètera. Per a mi, la vida no tenia cap sentit.

El que ve a dir l’autora és que la gent amb TEA o Asperger amb freqüència no viuen la seva vida, sinó que viuen la dels altres. I això és molt, molt trist. Si més no a mi m’entristeix molt. Sovint tracten de renunciar a la seva naturalesa, a la seva vida, per satisfer la dels altres. Viuen aquella mena de vida que dicten les conductes socials, que evidentment no són les seves. Així doncs, per passar... podríem dir desapercebuts, o per mirar d’encaixar en una societat que els mira rars, generalment acaben fent coses que ni els venen de gust, ni tampoc.... no diré que no entenen, sinó que no entenen el motiu pel qual es fan: altrament dit, no hi veuen sentit. I això, escrit o parlat pot costar d’entendre però de ben segur que amb un exemple ho facilitem: un neurotípic veuria sentit en parlar a una paret? Vull creure que la immensa majoria diria que no. Doncs té el mateix sentit parlar a una paret per un neurotípic que una trobada de caire social per un neurodivergent. 

A partir d’aquí, el treball exposa que d’antany s’intenten resoldre els problemes de les persones amb TEA sense les persones amb TEA. El llibre lamenta que en comptes de relacionar-se amb la persona amb autisme, en realitat se sol tractar amb els membres del seu entorn. De fet, són majoritàriament ells els qui parlen en nom de la persona que pateix el trastorn. Se sobreentén que parla de les persones amb autisme clàssic. Això, afortunadament, sembla que comença a canviar.

També fa una afirmació rotunda que comparteixo al 100% i ja havia mencionat més amunt: «Els autistes estan condemnats a viure en un món paral·lel perquè els no autistes que els envolten no comprenen el seu estat i no són capaços de respondre a les seves necessitats». És la idea que desenvolupava a l’inici de les entrades. I, insisteixo novament aquí, penso que no cal que els neurotípics els entenguin al 100%, sinó que tan sols respectant-los penso que ja se sentirien molt millor.  En un altre llibre s’afirma que les persones amb síndrome d’Asperger sol·liciten ésser considerats i respectats com a persones que necessiten uns ambients més adequats a les seves necessitats, en els quals no siguin jutjats com sovint es fa, com a simples inadaptats. És a dir, entendre i interioritzar que la persona amb TEA no fa el que vol, sinó el que pot. És primordial que la societat entengui aquesta premissa.