Incursions al món del TEA-Asperger (17/20)

En referència a l’empatia John Elder explica no sé si l’anècdota d’una mort. Un dia li van contar que un nen havia estat atropellat pel tren. La seva reacció és socialment reprovable, però jo penso que és del tot comprensible. El fet és que la seva naturalesa el va duu a pensar que havia mort algú, que aquest algú no era ell ni cap de les persones que estimava i punt i final. Empatia 0. Jo particularment ho entenc. No sé si és manca d’empatia, o simplement un raonament lògic. 

I crec que això els neurotípics també ho tenen. Vull dir... peti qui peti, en el sentit més literal de la paraula, el món no deixa de girar, i creure el contrari senzillament és hipocresia. Es pot titllar això de manca d’empatia? O simplement el que és, és? Altra cosa, que és per on crec que va la cosa, és que a en John no li va saber greu, mentre que els neurotípics de la zona van quedar fortament colpits i consternats. En John resumeix els fets tràgics en que des del punt de vista intel·lectual, entén que sigui un fet trist, però en cap cas sent tristesa. Que no significa que no pugui sentir tristesa per alguna altra cosa. Per exemple, quan afirma que no és que volgués estar o jugar sol, sinó que realment no volia estar-hi però no sabia jugar amb la resta i per això s’havia de quedar sol.

En un altre àmbit, afirma que al col·legi es va convertir en el pallasso de classe. Fora de l’escola, es va convertir en un gamberro. Literalment, va fer no poques visites al despatx del director. Això em rememora novament a la meva etapa a l’escola, però ja us la contaré després. També parla dels professionals de la salut, no pas per parlar-ne bé. Tampoc estrictament malament. Com fos, diu que durant els seus primers setze anys de vida, els seus pares el van portar a no menys d’una desena d’aquests professional, sense que cap d’ells albirés què li passava.

Si es confirmés la meva hipòtesi, compartiria aquest tret amb ell. A mi també em van fer anar a psicòlegs, tot i que per altres motius, diguem que familiars (o almenys així ho recordo). Del que en recordo, és que mai em van poder treure res: des d’aleshores, i encara ara, soc un encefalograma pla. No soc home de gaires paraules, menys encara quan s’esperen. A tall anecdòtic, recordo un dia que en teoria havia de fer conèixer les meves bones notes al professional, però les va descobrir al marxar, quan la meva mare va demanar si ja havia explicat el tema de les notes... Com dic, no soc de donar gaires explicacions, menys encara si la persona que tinc al davant tinc la convicció que no li importen (en el sentit més literal de la paraula). Particularment, tinc el convenciment que van deixar de portar-me a psicòlegs per la pèrdua de temps i diners que comportava. A banda del motiu pel qual hi anava, mai cap va fer referència a un possible trastorn del neurodesenvolupament. Cap ni un.. 

En John diu que és una persona molt lògica, i diu també que els psicòlegs afirmen que és una característica de les persones que tenen la síndrome d’Asperger. Entenc que lògica és sinònim de racional en aquest cas. Lògica també significa que tota causa té un efecte, i viceversa, que una efecte és produït per una causa. No puc estar-hi més d’acord: em considero una persona extremadament lògica. Com a altres característiques de la síndrome d’Asperger, assevera que hi ha absència de la tendència espontània a compartir emocions, satisfaccions, interessos i èxits amb altres persones. De ben segur que més d’una persona m’hi veurà reflectit, especialment en no saber transmetre i/o compartir les satisfaccions.

En referència a les conductes socials i seguint amb l’estratègia de la Brigitte Harrisson, el John va aprendre a recordar què feia la gent propera als seus amics. D’aquesta manera, quan se’ls trobava, podia mostrar interès per a ells (noteu que no dic podia interessar-se). Novament, no és fruit de la seva naturalesa, sinó una estratègia de supervivència. Personalment, em sembla una tasca titànica.

Acabo amb tres textos literals que comparteixo al 100% i que penso que també em reflecteixen. Vaja... els que em coneixen ho podran avaluar millor que jo. En primer lloc, «Cuando conoces a un Asperger, conoces a un Asperger. Todos somos únicos». En segon, «Nuestras respuestas pueden parecer totalmente neutras, pero por dentro estamos llorando. No se puede evaluar con fiabilidad nuestro estado de ánimo a partir de nuestra conducta hacia el exterior»: és el que jo em refereixo quan dic que sovint soc encefalograma pla.

Una última cosa: puede que mi aspecto o mi comportamiento parezcan extraños en ocasiones, pero, en el fondo, solo pretendo que se me quiera y comprenda por quien soy y por lo que soy. Quiero que se me acepte como parte de la sociedad, no como un marginado ni un paria. No quiero ser un genio, un rarito ni algo que exhibir. Ansío la empatía y compasión de quienes me rodean y aprecio la sinceridad, claridad y racionalidad en los demás. Creo que la mayoría de la gente, autista o no, comparte este deseo. Y ahora, con esta nueva percepción, estoy en el proceso de alcanzar este objetivo.