Incursions al món del TEA-Asperger (18/20)

El segon cas és el de Daniel Tammet. Tammet és un jove que pateix la síndrome del geni autista. Aquí ja hem pujat a una altra lliga. L’exemple més famós d’algú que la tingui és Kim Peek. La pel·lícula Rain Main, protagonitzada per Dustin Hoffman, narra la vida de l’extraordinari Kim. En aquest cas, l’enumero per entendre que hi ha molts graus de TEA, i que tenir autisme no s’ha d’associar amb l’autisme clàssic, com tampoc en ser un geni. 

Tammet assevera que durant anys va anar creixent sense entendre per què se sentia tan diferent a la resta dels companys i tan aïllat del món que l’envoltava. Diu que les persones amb síndrome d’Asperger volen fer amics, però els resulta molt difícil. L’autor també apunta que els nens amb autisme que se’ls dona el pit responen millor, estan més ben adaptats socialment, i són més afectuosos que els que han sigut alimentats amb farinetes. No en dona més explicacions, però entenc que és per l’oxitocina.

En referència als comportaments, denota els mateixos que totes les persones amb autisme. La predictibilitat era molt important per a ell. També ho és per a mi. Ja he dit que no m’agraden les sorpreses ni les incerteses. M’agrada saber tot com ha d’acabar, o si més no tenir contemplats tots els possibles finals, camins o escenaris. Abans d’emprendre qualsevol cosa, necessito disposar del màxim d’informació possible, i això significa intentar tenir acotats els camins diversos que pot seguir la cosa. En cas contrari, em genera ansietat, com també era el seu cas. Diu que mai es va sentir còmode a l’escola, i rara vegada content, excepte quan el deixaven tranquil fent les seves coses: «tingui!». Els mal de cap i d’estómac li eren freqüents. El primer ja he dit en diverses ocasions que m’és molt familiar.

Segueix palesant una altra de les característiques que es pot donar amb una persona amb autisme: els monòlegs. Quan parlava amb algú generalment ho solia fer mitjançant una llarga i ininterrompuda seqüència de paraules, sense pauses i sense torn. En el meu cas, potser sí que a vegades converteixo o intento convertir la meva conversa en la conversa de tothom, però sí que respecto els torns de paraula.

També afirma que la seva ment divaga habitualment, en part perquè recorda tantes coses del que ha vist o llegit (fruit de la síndrome del geni autista), que una paraula o un nom enmig d’una conversa li pot desencadenar una riada d’informació a la seva ment. Particularment, potser no al nivell que expressa ell, però em passa. Penso que és relativament casual. Les persones amb autisme els interessa aprendre coses i si en una conversa de caire social hi ha un detonant, crec que és fàcil que la ment desconnecti i se’n vagi a pensar coses més interessants de les que li estan explicant. Per posar un exemple, potser s’està parlant de vins, i la persona amb TEA començarà a pensar d’on ve el vi, com es forma, la química... No ho sé... jo li veig una mica aquesta explicació.

Una de les coses que expressen els nostres protagonistes és l’habilitat que han adquirit per intentar passar desapercebuts davant del grup, ja ho hem anat mencionant. Daniel no és diferent a la resta, i també explica que si una persona li diu que ha tingut un mal dia, ha après (aprendre continua essent la paraula clau) que s’espera que ell respongui interessant-se pel motiu del mal dia. Novament, és una habilitat adquirida, però no és la seva naturalesa. Ha après que socialment s’ha de fer aquesta pregunta, malgrat a ell no li interessi el més mínim.

En referència als temes socials, m’agradaria destacar també, perquè m’hi sento perfectament reflectit, quan explica el nivell d’ansietat que li provoca la visita inesperada d’un amic o veí. Diu que tot i sentir-se feliç que el vagin a veure, també es nota tens i una mica atordit, perquè tot plegat significa que ha de canviar el programa que s’havia dissenyat i alterar els seus plans inicials, tot amb tot molt pertorbador. Novament, insisteixo, no agraden les sorpreses, són sameness. No agrada sortir del camí plantejat. Jo crec que hi ha excepcions i matisos, però en termes generals crec que és així.

Un altra característica que compartim amb el Daniel és que prefereix asseure’s en un racó o contra la paret, de manera que no es trobi envoltat d’altra gent. Ell parla de l’experiència d’anar al restaurant, però jo diria que ha de ser en general. Que ho compartim, però, soc conscient que no necessàriament hagi de ser pel mateix motiu, tot i que potser sí. En el meu cas, no m’agrada estar envoltat per diverses raons: ja sigui per no sentir el meu espai violat, ja sigui per olors, ja sigui per xivarri, ja sigui per virus, també per passar el màxim desapercebut... No em trobareu mai al mig de la sala per decisió pròpia quan fem ioga. Com he dit abans, tinc el meu lloc (que ningú me l’ha atorgat, per cert) i, òbviament, és en un racó de la sala, més concretament al final.

I potser us pregunteu què té de geni autista el Daniel? Us aconsello cercar el documental que hi ha al Youtube perquè és realment espectacular. Diguem tan sols que té (o tenia en el moment de fer el documental) el rècord europeu de enumeració de decimals del número pi, sí allò del 3.14159... si fos ell i tingués la seva excepcionalitat memòria de geni, us en podria dir més de 22.000. Una altra de les seves heroïcitats fou aprendre islandès en una setmana. Val a dir que l’islandès és una llengua extremadament difícil.

Bé. Arribats aquí, què hi ha de mi?