Incursions al món del TEA-Asperger (20/20)

Particularment trobo que tinc moltes coses comunes amb una persona que pugui tenir la síndrome d’Asperger. Dic particularment, però no només soc jo. Tot amb tot, el passat hivern vaig decidir escriure a la meva metgessa de capçalera per fer la consulta corresponent. Apuntava bona part del que he dit, a banda d’algunes altres coses. Tot per què? També li argüia en aquell missatge. Tenir Asperger (presumptament) no em canviaria la vida, però sí que donaria molt sentit a moltes coses. Com us deia més amunt, veure’s reflectit amb vivències d’altres persones que tenen una cosa concreta, és molt alliberador, però ho seria molt més tenir-ne la certesa. Imagineu que teniu una espècie d’equació com la següent: 1 = 2. Això, a la majoria de gent li faria petar el cap. Però si us diuen que 1 + x = 2, i que x = 1, la cosa canvia molt, oi? De sobte tot es veu clar. Doncs el que pretenc és veure-ho clar. Trobar una sèrie de perquès.

Era conscient que una persona de quaranta-cinc anys que de sobte consulti per aquesta tema podia ser una mica rar... però el cert és que la doctora no només no es va estranyar, sinó que em va recollir el guant i va dirigir la consulta a qui calia. Feta la consulta, em va exhortar a anar a l’Associació TEA-Asperger d’Osona. Em tornava a trobar amb el mateix dilema, però vaig tirar endavant. Hi vaig anar i em van facilitar un correu, on vaig escriure i posteriorment vaig concertar una entrevista. Tot va anar molt bé. La psicòloga que em va atendre, en funció del que li vaig explicar, em va dir que apuntava maneres. Tanmateix, les proves per diagnosticar Asperger —TEA— requereixen el seu temps. Com a anècdota, cal dir que no es va estranyar de la meva edat, ans al contrari, i em va dir que n’havien diagnosticat un per sobre de la seixantena.

Amb el feedback de l’Associació vaig retornar a la metgessa, i en el moment d’escriure aquestes entrades estic a l’espera de rebre una comunicació per fer aquestes proves. Veurem... Com he intentat deixar clar al llarg de les entrades, actualment no estic diagnosticat de TEA. Per tot el que hem anat veient hi ha moltíssimes coincidències, però també n’hi ha algunes que no. Una, probablement, és l’empatia. Em considero una persona empàtica (d’acord amb el que jo entenc), i no sé si és del tot compatible o té diversos graus.

Tampoc m’acaba de quadrar el fet de la lectura de les emocions. No sé si sé llegir les emocions, però tinc molt clar que puc fer un perfil psicològic d’algú en compartir-hi poc més de cinc minuts: també és possible que simplement faci ús de l’observació i apliqui la lògica. Tanmateix, recentment he llegit alguna cosa al respecte que pot fer-ho quadrar. En un article llegia que el desafiament en identificar emocions s’associa més a l’alexitímia que no pas a l’autisme. És a dir, que les persones que tenen dificultat per interpretar les emocions de la resta, les tindrien per l’alexitímia, i no pas per un autisme. I què és l’alexitímia? És un tret caracteritzat per la dificultat per identificar i descriure les pròpies emocions. Jo penso que les meves emocions no les sé compartir o no les comparteixo, però penso que sí que les puc identificar. Val a dir que bona part de les persones amb autisme també tenen alexitímia. Però són dues coses independents i/o complementàries.

Una altra que no em quadrava però després d’aquest estudi i de repassar les notes de les meves mestres sí, era que no recordava que de petit fos com em van descriure. Quasi podria dir que pensava que m’havia agafat de gran, quan crec, simplement, que no ho recordava i d’adult algunes coses s’han aguditzat.

Sigui com sigui, com deia a l’inici, l’espectre és molt ampli. En algun test que he intentat fer pel meu compte, m’apareix que el 80% dels diagnosticats amb TEA tenen un resultat semblant al meu.

És per això que són molt importants dues coses 1) no donar-ho per fet, perquè sempre ha de prevaldre la veritat i l’honestedat, i 2) ho ha d’avaluar correctament un professional. Ho dic perquè malgrat jo ho visqui com ho he explicat, no voldria que ningú em tractés d’impostor o de menystenir el TEA. Ans al contrari. Precisament el que ha de quedar clar amb aquestes entrades és que una persona amb TEA requereix d’un sobreesforç per viure, i generalment el fa per viure, no la seva pròpia vida, sinó pràcticament la dels altres. M’atreviria a dir que una persona amb autisme, l’estona més llarga en la qual és o pot ser ell mateix, és quan dorm.

Potser en el moment de publicar la darrera entrada tenim notícies. De totes maneres, el que sí tinc clar és que alguna cosa hi ha, i qualsevol cosa que surti, si justifica la meva manera de fer i ser, ja haurà valgut la pena i em sentiré del tot satisfet. Així mateix, si algú en una posició semblant, tot plegat també troba coses familiars i s’anima a trobar els seus perquè, també em sentiré feliç, neurotípicament feliç.

I bé, fins aquí aquesta llarga sèrie en referència al TEA-Asperger. Els que hi hàgiu arribat, què us ha semblat? D'entrada, pel nombre de visites sembla que ha tingut més visites i seguiment que altres, cosa que em satisfà. Tanmateix, algun comentari estaria bé. I pel que us he explicat en el terreny personal, com ho veieu? Si m'arriben a donar un diagnòstic, per quin us decanteu?