Felipa Salarich: una vigatana heroïna de la Caritat

Passats mesos de la incorporació de Josep Pratdesaba i Portabella a la Galeria de Vigatans Il·lustres ve a tomb a parlar sobre altres figures que bé hi podrien ser, especialment dones. Podríem parlar d’Antònia Bardolet i Boix, de Maria de les Llagues Osona... Però avui parlem de la Felipa Salarich i Arqués. Aquesta vigatana va veure la primera llum a l’antiga plaça del carbó el vint-i-sis de maig de l’any 1828. D’aquí a tres anys seria bonic veure abellir una mica més la Galeria amb la seva efígie per commemorar el dos-cents aniversari del seu naixement.

Felipa Salarich és, segurament, la primera dona proposada per a la Galeria. Ho va fer en diverses ocasions ni més ni menys que el canonge Collell. Ho feu per l’exemplaritat que va demostrar al llarg de la seva vida, dedicada als malalts pobres i posant en risc la pròpia pell, i també per reivindicar presència femenina en una galeria aleshores totalment masculina.

Felipa Salarich va anar a escola al beateri dominic de Santa Caterina. També fou alumne de l’escola de santa Joaquima de Vedruna. Un dia, la mateixa santa li va dir que feia cara de monja i li va demanar si es volia unir al seu projecte. Segurament la vigatana li hauria dit que sí, però ja estava admesa a l’Hospital de la Santa Creu: a la tardor de 1845 hi va entrar com a postulant. Als tres mesos, passava a Madrid per ingressar al noviciat. Allí va coincidir amb Bonaventura Codina, futur bisbe de Las Palmas. El dia de l’Ascensió de 1846, es mudava amb el preuat hàbit de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul i aviat fou destinada a l’Hospital General de Madrid.

Així anaven les coses fins que Bonaventura Codina fou preconitzat bisbe de Las Palmas. De sobtada, el nou bisbe hagué de fer front a dues grans empreses: posar remei a la difícil situació de les paüles de l’Hospital de San Martín, i evangelitzar l’arxipèlag. Trobà en la Felipa Salarich i tres monges més la solució al primer contratemps, mentre que amb el pare Claret tingué la figura perfecte per dur a terme el segon objectiu. Partiren tots ells de Madrid a la primavera de l’any 1848.

El propòsit que va portar Felipa Salarich a Las Palmas fou la cura dels malalts. La nostra vigatana intrèpida va ser destinada a l’Hospital de San Martín per fer-se càrrec de l’hospici. A na Felipa li van encarregar la missió de trobar cabals, que bona falta feien. Amb respecte, gràcia i valentia, la vigatana va trucar a les portes del rics per aconseguir recursos pels pobres. La seva humilitat commovia i convencia a la gent, entendria el cor dels rics en bé dels pobres.

L’any 1851 la vigatana va patir el còlera morbo asiàtic ben de prop. A Las Palmas de Gran Canaria, durant poc més de dos mesos va morir el 20.3% de la població. Focalitzant-se en l’Hospital de San Martín i na Felipa, quan el còlera va iniciar-se, l’Ajuntament va preparar un hospital a les ordres de sor Dolores González i sor Felipa Salarich. Tot i tenir el convenciment que els esperava una mort segura, les monges s’agenollaven serenes i tranquil·les al costat dels colèrics; els apaivagaven la set; els animaven; els traslladaven de llit a llit; els salvaven, i els consolaven.

Cinc anys més tard era el torn de la verola negra, i tornem a trobar l’heroïcitat de na Felipa. De manera voluntària, ella es va confinar amb una malalta fins que va morir, havent de portar les més grans privadeses i aspirar dia i nit l’alè «que exhalaba aquel cadáver viviente en estado de putrefacción».

Felipa Salarich també va incidir en l’Associació de Filles de Maria Immaculada. A Las Palmas va arribar-hi el desembre de 1871. No obstant això, el gran impuls el va rebre de la mà de la vigatana i una altra germana, fins al punt que en el moment de morir Felipa ja hi havia inscrites al bisbat més de vint associacions.

La vigatana va estar fins el 1873 tenint cura de les nenes desemparades de l’hospici. A partir d’aleshores, els seus superiors la varen posar dedicada a temps complet a l’atenció dels malalts de l’hospital. En aquest seti hi va romandre fins el 1889. Aquest any i gràcies a les seves grans virtuts, els seus superiors la van nomenar superiora de la nova comunitat que es feia càrrec de l’Hospital de San Lázaro a la mateixa Las Palmas per tenir cura dels leprosos. Deu anys després, amb sis de govern de la nostra protagonista, l’establiment disposava d’una infermeria per a homes; un menjador per al seu servei; un departament per a dones i menjador de nova planta; cuina; cambres de rentar i nous assecadors; un departament per a l’observació de dements; una casa completa i aïllada per a elles mateixes, i la seva corresponent capella. El 1895 va tornar a l’Hospital de San Martín d’on ja no es va moure més, i on va continuar tenint cura dels malalts, i fins va fer de portera i tornera.

Amb noranta anys encara tingué esme i virtut de liderar la construcció d’una gruta dedicada a la Verge de Lorda i fins va poder coronar la imatge amb joies i pedres precioses cedides per les senyores més devotes. I, als noranta-dos anys, una gran efemèride que molt poques persones han i havien pogut contar fins aleshores: la nostra vigatana complia setanta-cinc anys de vocació. Un any més tard, el 1921, després de setanta-cinc anys de dedicació als malalts, moria una autèntica institució a les Illes Canàries, una vertadera heroïna que mereix ésser recordada a la seva ciutat natal.