Jaume Balmes i Urpià

Totes les personalitats de la compilació de Glòries Vigatanes són úniques. La de Balmes no n’és menys. En el seu cas, però, es dona una circumstància paradoxal. És una de les figures més destacades del segle XIX, però per alguna raó ha restat arraconada des de fa molts anys. El que està clar és que el seu nivell de prestigi i magnitud no correspon amb la seva popularitat. Tristament. Escrivia Conrad Vilanou l’any 2011 que «Balmes és un referent de la història intel·lectual i política que roman a les lleixes de les biblioteques per a la consulta d’un públic minoritari, entès i especialitzat». Actualment, tots plegats ens hauríem de preguntar per què, i ja va essent hora que el reivindiquem. Es podia entendre que després de la injusta i no volguda expropiació de la seva figura i pensament durant el franquisme hi hagués certa reticència al seu llegat. Però passades dècades, els catalans i vigatans ja hauríem d’haver passat pàgina. No tenim cap culpa que ens el robessin. Avui en dia, més enllà de la conferència balmesiana anual, no disposem de res més per fer perdurar la seva magna figura. I no s’acaba d’entendre què se n’ha fet d’en Balmes.

Aquesta darrera afirmació mereix un petit matís. És cert que Vic té un parc dedicat a ell. Cada any se li pretén donar mes rellevància. No sé si per donar més notorietat als afores del centre de Vic o per enaltir la seva figura. En qualsevol cas, l’espai dedicat al filòsof data de l’any 1848 i de ben segur que se li podria treure més suc del que se li treu. Amb total certesa es pot afirmar que més d’un no sap situar-lo o no coneix a qui està dedicat. També és cert que al centre del parc hi ha erigit un monument. No es pot dir que estigui immaculat, però hi és des de l’any 1955. Vora el parc, antigament també hi havia hagut l’escola Jaume Balmes, però l’any 2000 va tancar les portes. Ja abans també havia desaparegut la Biblioteca Popular Jaume Balmes, ubicada a l’actual plaça del Bisbe Oliba fins que fou enderrocada l’any 1962. Així mateix, prop del parc, hi ha també un bloc d’edificis en honor seu. Val a dir que en un estat força precari. Es pot dir pràcticament el mateix del sepulcre que hi ha als claustres de la catedral i que data de l’any 1965. Amb sort, després de la recent descoberta de la nau romànica de la catedral, si finalment s’obren els claustres al públic, potser també se li renta la cara. Tampoc queda res d’aquells fanals que Antoni Gaudí va dissenyar. Els fanals es van posar a l’entrada de la plaça Major per commemorar el centè aniversari del naixement del nostre compatriota. Al cap de catorze anys desapareixien per sempre. També tenim la sort de visitar la seva casa mortuòria, el museu Balmes. Allí, la seva habitació veu passar el temps tal i com el filòsof la va deixar. Finalment, des de l’any 1985 existeix la Fundació Universitària Balmes, entitat titular de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Tots aquests elements recorden a Jaume Balmes, però no deixen de ser actius passius. D’aquí la reflexió de les conferències balmesianes. Si més no, cada any se’n reactiva la seva figura i obra. Tanmateix, humilment penso que en podríem treure més profit i honrar-lo més.

Dit això, tot i que Balmes va viure poc, ho va fer molt intensament. Resumir la seva vida i obra com a part d’un recull de vides sense deixar-se res és pràcticament impossible. La biografia per excel·lència que existeix consta de més de dues mil pàgines. Són tres volums d’Ignasi Casanovas. No és l’única, sinó que n’hi ha una altra de qui va ser el seu secretari, Benito Garcia de los Santos, que en té més de set-centes, i una més de Bonaventura de Córdoba de més de tres-centes entre d’altres més minoritàries. Complementant tota aquesta bibliografia, el mateix Casanovas va concentrar tota l’obra balmesiana: consta de trenta-tres volums.

És per això que costa tant d’entendre que una figura vigatana tan important i de la que s’ha escrit tant, hagi quedat arraconada i consultada només pels més erudits. Després de tota la indagació, si alguna cosa m’ha quedat clara és que Balmes va salvar el catolicisme i, en part, fins i tot algun pontífex. En una ocasió li escrivia el bisbe Llucià Casadevall que tingués cura de la seva salut «perquè la seva vida ja no és la seva, sinó que ha passat a ésser propietat de l’Església i de l’Estat». Només per això ja mereix una gran atenció. Ell estava saturat de la religió, del cristianisme autèntic, el catòlic, apostòlic i romà. I el va defensar fins a les últimes conseqüències. I tot plegat, per què? Per amor. Ell defugia de tots els honors i els diners. També es pot dir que el transcurs d’un dels períodes més importants de la història recent d’Espanya va estar a les seves mans. Tan cert com això és que la magnitud de Balmes no es pot entendre sense una acurada contextualització: l’encert o mèrit de fer el que va fer, en el moment en el qual ho va fer.

Balmes també va ser un gran filòsof. Mestre de l’apologètica sense defugir de la filosofia tradicional. Per posar un parell d’exemples seus: «Conocemos más los libros que las cosas; y el ser sabio consiste en saber cosas y no libros». Penso que no s’hi pot estar més d’acord, i més als temps que corren. Llegir no és el que fa savi a l’ésser, sinó raonar sobre el que es llegeix i el que l’envolta. Llegir és memoritzar, raonar és instruir-se. D’aquí, segurament una nova màxima d’ell mateix: «Un genio es una fábrica, un erudito un almacén». No dic que tenir memòria no sigui important, sinó que únicament llegint no entenem els perquès, i per entendre’ls cal experimentar-los, arribar a les conclusions pel propi peu. Permeteu-me dues cites més que amaguen el mateix sentit: «La idea, sin el apoyo del sentimiento, es floja» i «para las cosas grandes y arduas se necesitan, combinación sosegada, voluntad decidida, acción vigorosa: cabeza de hielo, corazón de fuego, mano de hierro». Altrament dit, que un vaixell pot disposar de grans veles, però sense vent no va enlloc. Necessitem empènyer els nostres desitjos i projectes a fi que arribin a bon port.

El nostre protagonista també es va ocupar de la sociologia. Per Balmes, la civilització ideal era «la major intel·ligència possible per al major nombre possible; la major moralitat possible per al major nombre possible; el major benestar possible per al major nombre possible». Proposava per a Espanya una política proteccionista per a la naixent indústria. Calia cuidar els més desafortunats i fer una política constructiva i pedagògica perquè els nous rics entenguessin les necessitats dels més pobres. Els dirigia un missatge nítid: «Hacerlos buenos y hacerles bien», ja que algun dia serien recompensats. «En el mundo hay ingratos, pero la ingratitud no es la ley de la humanidad», deia Balmes parlant de la caritat i ajuda als més pobres. De fet, el seu compromís amb la classe obrera es va materialitzar el setembre de l’any 1847 quan es va crear l’Associació Defensora del Treball Nacional i de la Classe Obrera a Barcelona: Balmes en va ser nombrat director.

Finalment, també és destacable el seu amor per la ciència. En més d’una ocasió va mostrar el seu desacord en la teòrica incompatibilitat entre raó i fe, entre ciència i religió. Ell, fins i tot va arribar a escriure tractats matemàtics, com també estudiar física i cosmologia. En resum, Balmes, a més de ser un monàrquic convençut, religiós i filòsof, també guarda dintre seu un munt de sorpreses que mereixen ser conegudes.

Per a més detalls podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:

No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.