Incursions al món del TEA-Asperger: epíleg

Vàrem deixar fa unes setmanes, mesos, aquell recull d’entrades sobre les meves incursions al món del TEA-Asperger. Estic content perquè cadascuna de les entrades va tenir més visualitzacions que la majoria que hi ha al bloc. Crec poder afirmar que va tenir cert interès, i és de celebrar. Tanmateix, ho vàrem deixar amb la incògnita del desenllaç: més que tot perquè en el moment de publicar les darreres entrades, encara no el sabíem, no pas per mantenir la incògnita a mode de suspens serial (de sèrie televisiva). En el moment d’escriure aquestes línies, en tenim un primer. La gent pot pensar que de desenllaç només n’hi ha un, però no és necessàriament el cas: pot ser-ho, naturalment. M’explico de seguida.

El primer desenllaç va ser el passat quatre de novembre. Tenia visita al psiquiatre. La història, com us havia contat, va començar molts mesos abans, i sembla que la petició es va perdre pel camí. Malgrat tot, el fet de tornar a insistir va desembocar, amb poc temps, en una cita al professional de salut mental. Abans d’anar-hi vaig estar dies donant-li voltes perquè, literalment, no sabia ben bé què hi anava a fer o què li explicaria. És a dir... per mi era el punt de partida, però no creia, com veurem, que era el primer desenllaç.

Quan dic que no sabia ben bé què hi anava a fer és que les idees o pensaments col·lidien pel meu cervell com entenc que més o menys ho fan les partícules al sincrotró Alba. Com he estat defensant des del primer moment, calia ser honest, però també era conscient que qualsevol cosa que digués o fes, podria ser interpretada cap a un sentit o altre. A més, entre cometes, hi anava amb els deures fets, i hauria pogut explicar unes coses o altres en funció del que cregués convenient. I no ho volia. Si tinc X, vull que X sigui real, sense màscares. La meva preocupació era trobar el terme mig. Just al terme de la honestedat sense exagerar res, però el suficient perquè creguessin que alguna cosa em passava i calia esbrinar quina. No sé si m’explico. En la visita, crec que ho vaig deixar clar des del primer moment.

D’entrada fou una visita molt cordial, amb les portes obertes per escoltar-me. D'inici, com deia just abans, vaig ser molt sincer i vaig començar dient com em costa cada vegada més entendre el que em diuen, tot i, aparentment, tenir capacitat per entendre-ho. Va sortir el cafè i la conferència que vaig fer, va sortir l’època política, va sortir Vic...tot com a una mena d’interessos restringits (tòpic). També va sortir que havia anat durant temps un curs per davant a l'escola... van sortir diverses coses, però també va sortir el fet que no volia tirar de tòpics, perquè en sabia la gran majoria. Però fou inevitable. Un altre dels més clars: «a què et dediques?», pregunta el psiquiatre. Doncs sí... enginyer tècnic en informàtica... En fi, és només un altre exemple, però en algun moment de la conversa vaig dir que el llindar que separa l’autisme, de la timidesa i de la misantropia és molt fi...Ho volia deixar clar.

El psiquiatre va anar lligant caps i amb mitja hora tenia el seu veredicte: Asperger. D’acord. Res sorprenent, amb el benentès que començant per mi mateix i per la gent més propera, era amb el que especulàvem. D’entrada em va semblar bé fruit de les explicacions del professional. Em va explicar que una cosa és el que diuen unes proves (tests), i les altres l’ull clínic del professional. Parlant d’un professional amb una dilatada carrera, no hi ha res a dir, i no va considerar que fes falta fer cap prova de res. La doctora (en pràctiques) que l’acompanyava assentia amb el cap volent dir quelcom semblant a «la cosa és clara». Abans d’acabar la conversa una pregunta de l’estil : «t’hem pogut ajudar?». I jo vaig respondre que sí, que entenia que m’anava amb un diagnòstic d’Asperger. I assentiren.

Punt. No sé si final o seguit en el moment d'escriure aquestes línies (estic intentant redactar un correu a la meva doctora amb les paraules i preguntes correctes). Es pot diagnosticar una depressió sense fer-te uns tests? Entenc que sí. Es pot diagnosticar una síndrome de Burnout sense uns tests? Entenc que també. Es pot diagnosticar... celiaquia sense unes proves? No. Es pot diagnosticar una síndrome d’Asperger sense fer uns tests? No ho sé. I no ho sé des de dos punts de vista. El primer fa referència al vessant empíric. Un psiquiatre m’ha diagnosticat Asperger però no he fet cap prova. Tot es base en una conversa de mitja hora. Entenc que quan un diagnòstic no és clar es faci ús de diverses eines. Així doncs, el meu Asperger és molt clar? Semblaria que sí, i a tothom a qui li he comentat, absolutament ningú s’ha sorprès i, és més... quasi que els ofenia el dubte que jo podia tenir. A més, insisteixo que l'experiència és un grau, i el psiquiatre té anys d'experiència.

El segon fa referència a la síndrome com a tal. Hom del sector, i com vaig explicar, sap que la singularitat d’Asperger data de mitjans dels anys noranta del segle passat. Llavors va entrar dintre del DSM, però en la darrera versió, la cinquena, l’han tornat a treure per la presumpta simpatia o complicitat d’Asperger amb el nazisme. Tècnicament i teòricament, tot i que descrit en el passat recent, actualment no es pot diagnosticar d’Asperger, perquè no existeix com a tal. Ho hauria d’haver estat (diagnosticat) anys ha.

En resum, jo dic que he estat diagnosticat d’Asperger de manera no empírica. Quan assevero que ho dic, ho conto aquí perquè em sembla just que la gent sàpiga com va acabar (de moment) la cosa... en cap cas ho vaig anunciant a bombo i plateret. Però vull creure que és igual de vàlid perquè la simptomatologia o els trets característics, diguin com es diguin, en un moment es van dir Síndrome d’Asperger. Podria indagar més, però demanar més explicacions és una cosa que em violenta i m’incomoda (tot i així, he treballat en el missatge). Crec que també és un altre espècie de tòpic, el no saber gestionar aquesta mena de situacions. Potser hi haurà un segon epíleg. 

Pel que fa actualment, més enllà del que he explicat, em pregunto com pot ser que tan sols mitja hora hagi resolt/explicat/justificat una manera de fer que al llarg dels meus quaranta-cinc anys, d’haver-ho sabut abans, segurament a molts ens hauria estalviat malentesos i conflictes. S’hauria d’haver diagnosticat abans, molt abans. Però bé... amb el temps, com a mínim i sense diagnòstic, ja vaig aprendre a teixir una sèrie d’eines i estratègies per fer-ho tot plegat més amè.