L’estupidesa humana 4/10

Ens tornem a situar a l’actualitat per una dada curiosa. Tot i que fal·laç, en soc conscient. El nombre d’éssers humans augmenta, però la massa cerebral dels individus de l’espècie roman estable i fins i tot sembla que tendeix a minvar. Així doncs, col·lectivament, tenim la mateixa intel·ligència però més repartida. Aquesta equació és utilitzada per l’autor per afirmar, o donar validesa a la Llei de Murphy que resol que la intel·ligència es manté constant, mentre que la població augmenta. D’aquí conclou que és millor, evolutivament parlant, ser estúpid que mort.

Per tant, i com a espècie, d’alguna estranya manera subsistim per tornar-nos més estúpids. Com vàrem veure, fins l’home de Neandertal, la supervivència de la nostra espècie, en part, va dependre de la nostra capacitat intel·lectual, de la nostra destresa. A partir d’aleshores, ha anat reduint-se el volum cerebral de manera substancial. Els bebès amb el cap més petit permetien un part molt menys traumàtic, tenien més possibilitats de sobreviure, així com també no exposaven tant la vida de la mare. De tot plegat l’autor categoritza dues sentències. Potser tant fal·laces com certes: 1) l’evolució prefereix un estúpid viu que un llest mort, i 2) l’evolució exigeix capacitat cerebral a canvi de la vida.

Segons l’autor, al fet de néixer cal afegir-hi un altre circumstància que li permet arribar a una nova conclusió: l’home modern viu, o subsisteix, per tornar-se estúpid. Novament, tant fal·laç com relativament cert. Parlem inicialment de l’anòxia que es produeix en néixer. L’anòxia és la disminució o manca d’oxigen respirable en les cèl·lules o els teixits d’un organisme. Una anòxia moderada s’anomena hipòxia. En aquest cas i pel que he cercat, l’autor patina. Aprile assumeix que el sol fet de néixer ens poda el cervell, les serves neurones. Segons ell, des que ens tallen el cordó umbilical fins el primer plor, deixem de rebre oxigen (que no arriba al cervell entre altres òrgans) i se’ns moren no menys de dos-cents o tres-cents milions de neurones.

Anem a pams... Tot i que comparteixo la premissa que vivim per tornar-nos estúpids, el tema de la hipòxia és un mite i les dades estan descontextualitzades. Mal que em pesi. En primer lloc, l’oxigenació en néixer no s’atura en sec. Normalment, el cordó umbilical no es talla fins que el nadó respira per si sol (comença a plorar, per entendre’ns) o fins que el cordó deixa de bategar. Així doncs, el nadó respira en tot moment. A banda, els nounats tenen una resistència a la hipòxia molt superior a la dels adults. El seu metabolisme està preparat per aquest moment. Segurament, si nasquéssim uns anys més tard (sé que és impossible), un altre gall cantaria.

Segonament, la mort neuronal no és un dany colateral sinó que és un aspecte de disseny funcional, podríem dir. El procés s’anomena apoptosi, i es produeix tota la vida. El fet és que el cervell produeix un excés de neurones durant la gestació. Sembla que en néixer es produeix aquesta poda sinàptica però es produeix per eliminar les connexions que no fan falta i poder ésser més eficients. En cas contrari, si no eliminéssim aquestes neurones sobrants, el cervell consumiria massa energia i seria incapaç d’organitzar-se correctament.

En tercer lloc, hi ha certa confusió entre la hipòxia fisiològica i ordinària, i l’asfíxia perinatal. La primera és el descens normal d’oxigen durant les contraccions. Alhora, el cos del nadó allibera catecolamines (més o menys com l’adrenalina), que ajuden a netejar el líquid dels pulmons i a mantenir el cor bategant amb força. Només de pensar-ho m’estresso. Sort que no recordem el néixer... Tanmateix, també ens demostra el perfecte que és la nostra màquina biològica. En resum, la hipòxia fisiològica és un mecanisme de supervivència. La segona sí que té un caràcter extraordinari i es refereix a una greu complicació durant el part. Passa quan el nadó no respira durant uns minuts. Aleshores sí que és quan el cervell deixa de rebre oxigen i és quan hi pot haver un dany cerebral. De totes maneres, si això fos la norma, hi hauria un munt de nounats amb paràlisis cerebral o dèficits cognitius, i afortunadament no és el cas.

En quart i últim lloc, cal posar l’èmfasi en la plasticitat cerebral del nounat, que és realment extraordinària i compensa a bastament la minsa manca d’oxigen que hi pugui haver.

En resum, néixer no ens fa més estúpids com afirma l’autor, però si que ens hi tornem. Parlem ara —sé que m’estic allargant però crec que és interessant— de les cinc edats del cervell. La primera fase va del naixement, aquest moment traumàtic, fins als nou anys. El cervell experimenta una ràpida expansió, així com també la construcció de l’arquitectura cerebral bàsica i la consolidació de les principals xarxes neuronals. Durant aquesta fase hi ha un augment en l’eficiència i la producció dels contactes entre neurones, les conegudes sinapsis. Les connexions excessives, ineficients o inactives, com dèiem, són eliminades durant la poda sinàptica. Això fa que sobrevisquin les connexions més actives i eficaces. Des d’aquest moment, també hi comença a haver una poda neuronal. Un nen d’un any disposa d’aproximadament 100.000 milions de neurones. D’adults en tenim 14.000 milions menys; un 14% menys.

La segona fase engloba des dels nou anys fins als trenta-dos. És durant aquesta fase que es produeixen els majors canvis i reestructuració del cervell, on la connectivitat cerebral es torna més eficient. Curiosament, l’adolescència no l’afecta... les hormones van per una banda, i les neurones per una altra. Dels nou als trenta-dos anys és una etapa d’aprenentatge continu i cada vegada de més eficiència.

La fase tres va dels trenta-dos als seixanta-sis anys. L’arquitectura del cervell s’estabilitza. Les funcions cerebrals assoleixen el seu punt màxim en concepte d’eficiència (encara em deuen quedar uns anys relativament bons).

La quarta fase engloba dels seixanta-sis fins als vuitanta-tres anys. És el principi del declivi en la connectivitat cerebral i es redueix la integració i la força de les connexions sinàptiques. Les regions cerebrals es tornen més compartimentades i la substància blanca, les fibres ràpides que connecten regions cerebrals comencen a degradar-se paulatinament.

La darrera etapa és a partir dels vuitanta-tres anys. És l’etapa final. Alguns no hi arribaran, altres els durarà algunes dècades. Es caracteritza per una major fragilitat en les xarxes neuronals i un canvi en la importància de les connexions locals. Hi ha un declivi pronunciat en la connectivitat global; el cervell depèn més de regions específiques i això ens resta creativitat i associacions audaces.

Conclusió: evolucionem cap a l’estupidesa. Sona molt malament però és així. Dit això, també evolucionem cap a la tendresa i ens tornem molt més entranyables.