L’estupidesa humana 3/10

L’autor segueix advertint que els estúpids són prolífics, i en canvi els intel·ligents no. De fet, assevera que els genis tendeixen a ser estèrils. És una dada difícilment comprovable. Si bé sabem què significa estèril, caldria, en primer lloc, definir què significa geni. Quan parlem de genis parlem de savants? O parlem de Newton, Tesla, Kant, Ludwig Van Beethoven, cap dels quals amb descendència coneguda, o Bach, Darwin o Einstein que sí la van tenir? Si cerqueu informació per la xarxa, veureu que no és més que un mite. El cert és que no hi ha evidència científica o biològica que certifiqui aquesta premissa o que relacioni l’alta capacitat intel·lectual amb l’esterilitat. No obstant això, el mite és utilitzat per l’autor per afirmar sense pal·liatius que els que acabarien garantint la perpetuïtat de l’espècie serien els borregos. 

D’altra banda, l’autor es qüestiona una altra cosa: què fer amb els intel·ligents o millors que, tot i que cada vegada menys, continuen i continuaven naixent en el passat? Resposta contundent: eliminar-los. Des del punt de vista evolutiu, sembla que l’Homo sapiens ja porta temps creant un comportament i sistemes socials que exterminen els millors. Quan diem exterminar també podem fer ús d’arraconar.

Anem a casos concrets. Sòcrates, condemnat a mort per ser l’home més savi de Grècia. Potser m’he precipitat... qui anava a caçar fa milers d’anys? El millors predisposats genèticament, és clar. Calia córrer, calia ser llest, calia tenir destresa, aplicar una estratègia... calia ésser intel·ligent. Tanmateix, alguns no tornaven. Qui no tornava, però no perquè hagués marxat sinó perquè no es movia de casa (més enllà del concepte de nòmades)? Doncs els febles i més rucs... els que no servien per a res o per poca cosa. Qui anava a la guerra? Quins espartans anaven a lluitar? Hi anaven els que no valien res o hi anaven els bons? I quants s’hi van quedar? Des del punt de vista evolutiu, quins gens tingueren el premi a la immortalitat? Ja sigui per una qüestió o altra, l’espècie tendeix a perpetuar el pitjor de si mateixa. Per ésser més tècnics i utilitzar la formulació de l’autor: en la selecció natural i cultural de l’espècie preval el «pitjor», quan el «pitjor» és el més útil.

No és tan sols un tema bèl·lic, sinó cultural. Perquè el cervell, la intel·ligència, fa por. Desencadena agressivitat a qui no en té o en té menys que la resta. No cal anar tan lluny i ens podem centrar en un sistema de govern com el nostre, la democràcia: veurem que la tendència és sempre anivellar. Anivellar a la baixa, no a l’alta. Com és possible que el vot d’un doctor en física quàntica (per dir alguna cosa que denoti gran intel·lecte) valgui exactament el mateix que el d’un nini (ni estudia ni treballa) de divuit anys? Alguns se’m tiraran a sobre i diran que el vot és sagrat, que és un dret... no el nego, però cal votar amb coneixement de causa perquè sinó passa allò que vàrem dir a la primera entrada («L’estupidesa humana 1/10»): l’electorat escull per semblança a un mateix, i com que l’estupidesa regna, segurament es disposa en la mateixa proporció als hemicicles. Cert... tenim els polítics que ens mereixem.

Seguint amb la idea que sempre se’n van els millors, l’autor es pregunta com és que l’evolució va eliminar als neandertals si tenien més capacitat cranial que nosaltres, els Homo sapiens. Ras i curt, l’estúpid sobreviu, i el llest mor en l’intent. Com arriba a aquesta conclusió? Doncs argüint que tot nadó per néixer ha de passar per l’obertura pelviana de la mare. Com va resoldre, suposadament, la natura aquest problema segons l’autor?

Eduard Punset —crec que era ell— ens assabenta que l’ésser humà, tot i el període de gestació de quaranta setmanes, neix molt abans del que li tocaria. Si us fixeu amb altres mamífers (generalitzant i exceptuant els marsupials), els mamífers neixen i corren, literalment. És a dir, neixen i són més o menys autònoms. El cas de l’espècie humana és diametralment oposat. En néixer, és una espècie de vegetal que només menja, dorm i fa les seves necessitats durant molt de temps. Així doncs, amb el benentès que l’home (com a espècie, no com a gènere) per tornar-se bípeda requerí de canvis estructurals en la seva pelvis, però al fer-ho va estrènyer l’obertura pelviana, la natura no li va quedar cap més remei que fer néixer abans de torn els individus.

Amb un afegitó que vàrem dir entrades abans: hem perdut capacitat cranial. Segurament per diversos motius però una de força plausible fou que tot i néixer abans, els neandertals tenien el cap més gros que nosaltres. Això significava que en néixer es produïda, literalment, una mena d’escabetxada. En resum, néixer d’aquella manera produïa una gran mortalitat, ja sigui de mares, o de fills que potser se’ls trencava el cap (com a mínim se’ls deformava). Solució dràstica que ja hem avançat: avançar el naixement i reduir la capacitat cranial per poder passar millor per l’obertura pelviana. Conclusió: l’estúpid sobreviu, el llest mor. Interessant.