Col·lectiu Eixarcolant

Tenia pendent —com tantes altres coses— escriure sobre el Col·lectiu Eixarcolant. Vaig conèixer el projecte ja fa un munt d’anys quan tenia alguna mena d’obsessió per fer un plat amb el que ens podia donar la natura. Algú podrà dir —i amb raó— que tot el que mengem ens ho dona la natura, i és cert, però jo vull dir amb el que ens pot donar la natura quan surts a fer una volta per la mateixa. És a dir, d’alguna manera amb productes que no hagis d’anar a comprar al mercat. I aquí la cosa es complica perquè necessites coneixements de botànica. 

D’acord amb el seu lloc web, el Col·lectiu Eixarcolant és «un col·lectiu que treballa per fomentar un model de producció, distribució, consum d’aliments i desenvolupament socioeconòmic més sostenible, ètic i just. Per fer-ho, ens centrem en la recuperació de llavors d’espècies silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals». I signen un manifest on asseveren que «Som els qui plantem les llavors que plantaven els nostres avantpassats per poder tornar a viure de la terra i amb la terra».

El Col·lectiu Eixarcolant, eixarcolar significa birbar, i al seu torn «arrencar les males herbes (dels sembrats)» fou momentàniament el punt i final de la meva cerca. Abans de conèixer-los havia fet alguns cursos de plantes silvestres o flores comestibles. Recordo també una visita al Parc de les Olors a Santa Eulàlia de Ronçana. Totes aquestes experiències havien estat una mica decebedores amb el benentès que les plantes silvestres no eren plat principal, sinó tan sols acompanyaments d’algun ingredient característic. Guisar carn amb sàlvia no té cap secret, com tampoc el té fer-ho amb alguna branca de romaní o farigola. Jo necessitava alguna cosa més perquè el camp ens dona molta diversitat. Els llibres i les guies comprades tampoc acabaven de resoldre la meva més que ignorància.

Tot amb tot va canviar al descobrir el Col·lectiu. Dins del seu projecte en tenien un que em va semblar molt ambiciós, i potser el temps ha desemmascarat que potser ho era massa. Una col·lecció de plantes silvestres: «El llibre de les plantes silvestres comestibles». El setembre del 2021 publicaven el primer volum

que té per objectiu aportar, d’una manera accessible, visual i amb el màxim rigor científic, informació sobre com podem identificar, recollir, cultivar i incorporar a la nostra dieta, amb seguretat i garantia d’èxit, les espècies silvestres comestibles que trobem arreu del principat.

Cadascun dels volums inclou 22 espècies, de tal manera que en conjunt la col·lecció posarà a l’abast dels lectors informació de 220 espècies silvestres comestibles, esdevenint així una obra exhaustiva i de referència per poder conèixer i utilitzar els recursos que ens ofereix l’entorn.

En dono fe. El desembre del 2022 van publicar el cinquè volum, i no n’han publicat cap més. Tristament. En falten cinc. El motiu no el sé però de moment ens han deixat a mitges d’un treball molt ben elaborat i digne de felicitació. Com us dic, per a mi eren els llibres de referència perquè estaven molt ben documentats. Per cada planta detalla una imatge; el nom científic; en quina zona de Catalunya la podem trobar (via mapa i colors indicant la intensitat); la part emprada (fulla, tija, flor, fruit...); la tipologia de cultiu (anual, perenne o pluriennal); la forma de consum (crua o cuita); si necessita reg; la composició nutricional; el mètode de cultiu; els moments de plantació i recol·lecció basant-se en els mesos de l’any; perfil sensorial; valor organolèptic, i un parell de receptes. Com us dic, un treball molt meritori que facilita, i molt, si tens intenció d’anar a cercar el dinar mentre fas una caminada. 

A mode de resum, vaig començar a fer-me un document (que per cert no vaig acabar de saber com incloure-hi la imatge). Us comparteixo una imatge perquè us feu la idea del que tractava fer: crear-me una espècie de guia pràctica per sortir a buscar el dinar:

També un comparteixo un plat que vaig intentar fer. El vaig titular «Baixant de la font del gat, un rotllet de primavera; baixant de la font del gat, unes “males” herbes i un bon plat». No és 100% silvestre, però amb els coneixements que tenia a la primavera del 2016 és el que vaig poder fer. 

A veure si en algun moment reemprenen el projecte. Que val molt i molt la pena.