Eco

La setmana passada llegia la notícia que gent cega podria arribar a veure a través de l’eco. Com sabreu, no és un cas únic, sinó que es dóna en algunes espècies. El cas més conegut, possiblement, és el dels ratpenats, que sovint se senten quan xisclen. En funció del que els tarda a arribar la resposta, saben on són les coses del seu entorn i així van volant sense estavellar-se a les primeres de canvi. Un cas semblant però, no igual, és el dels dofins. Dic que no és igual perquè de ben segur que tenen una vista molt millor que la dels ratpenats però, també fan ús d’aquesta tecnologia punta per poder-se orientar. És un cas curiós. 

Tots tenim al cap com és un cap (valgui la redundància) d’un dofí. I, si no, aquí en teniu una foto; per fer-ho més tendre, n’hi posem una d’una cria... Però, com és un crani d’un dofí? També adjunto una foto. 

Com podeu comprovar, hi ha alguna cosa que falla... La protuberància que es veu en la primera foto, no és a la segona. Què passa, que hi falta un tros de crani? Doncs no. És en aquest buit on hi una espècie de meló que els serveix per poder-se orientar. Es veu perfectament en la darrera foto:

I jo pensava, tindrà tota aquesta història alguna correspondència amb la mitologia clàssica? La resposta és sí, i us l’explico de seguida; amb matisos, evidentment. Eco era una nimfa del mont Helicó. Com ja sabreu i/o recordareu, Zeus era molt promiscu i tenia un munt d’aventures amoroses. Quan Hera (la seva parella (?)) intentava espiar-les, Eco va treure de polleguera la deessa amb la seva xerrameca continuada que semblava ben bé que la seva intenció era ajudar o encobrir deliberadament a Zeus i les seves infidelitats. És per això que Hera la va fer callar i va disposar que la nimfa no podria parlar si abans no li dirigien la paraula; a més a més, també va fer disposar que tot el que podria expressar quedaria restringit a la repetició de les síl·labes finals del que havien dit els altres. 

Més tard, Eco es va enamorar de Narcís, el que la va rebutjar, especialment perquè només sabia repetir les paraules que ell li dirigia; bé, només les darreres síl·labes. Hera, desconsolada, es va amagar, es va anar consumint i va quedar reduïda a una ombra. Només va restar la veu, que, com no pot ser d’altra manera, feia eco. 

Una altra història diu que Eco era una nimfa que Pan estimava i que no li feia cas; per això la va deixar muda, amb l’excepció que podia repetir algunes paraules. Els pastors estaven tan empipats per aquest hàbit que la van esquarterar. Gea (la Terra), va amagar-ne els trossos dins seu, els quals van conservar els seus poders repetitius. 

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós. Un més a més que em trec totalment de la màniga que hi afegiria per acabar de relacionar l’eco amb animals submarins, o per donar-li més credibilitat, és que Eco, malgrat tot el que li havien fet, encara no callava; és per això que la van posar sota l’aigua... Com us dic, aquesta darrera part és invenció meva...