Èdip

Fa un parell d’entrades que parlo del destí. Primerament, amb la de Touch, on sembla ser que el futur està escrit i, segons com, és predictible; segonament, quan parlava d’Aquil·leu i el convenciment que tenia la seva mare Tetis en referència al seu destí. La pregunta, a aquestes altures, és simple, creieu en el destí? Creieu que el destí està escrit? Això, més enllà del que us pugui explicar en aquesta entrada, va entrar una mica de suor freda, doncs, com us preneu la possibilitat que, en realitat, no sigueu amos de la vostra llibertat i sigueu esclaus del vostre destí? És a dir, com ens hauríem de prendre la possibilitat que fem el que fem, el que ha de passar, ha de passar? Francament, atabala un xic pensar això, no? La història mitològica d’avui, va d’Èdip, ‘peu inflat’. 

En aquesta ocasió, parlem en primer lloc del rei Laios. Aquest, quan va tornar a Tebes, es va casar amb una dona de nom Iocasta. Poc després de consumar-se l’acte, un oracle va advertir al rei que si mai Iocasta li donava un fill, aquest el mataria. Passat un temps, i havent concebut una criatura, Laios va agafar l’infant, li va travessar els peus amb una estaca (potser per accelerar la seva mort, o perquè un cop mort la seva ànima no pogués caminar), i el va deixar abandonat al mont Citeró. Però el pastor tebà a qui havia encarregat aquesta missió, el va desobeir i realment va entregar la criatura a un pastor corinti (una altra terra), el qual el va portar al seu rei (Pòlib), i aquest, que no tenia fills, va decidir adoptar-lo com a tal. Li posà Èdip. 

Quan Èdip ja era gran, un dia, en un banquet, li van retreure en to de mofa que no era fill legítim de Pòlib, sinó un bastard. És per això que el jove va anar a la ciutat de Delfos (un dels llocs sagrats més importants de Grècia), a esbrinar la veritat i l’oracle li va fer saber que estava destinat a matar el seu pare i a casar-se amb la seva mare; talment com havia anunciat un altre oracle abans del seu naixement. En aquell moment, Èdip, pensant que els seus pares eren el rei Pòlib i la reina Mèrope, va decidir no tornar mai més a Corint i va anar cap a la Beòcia. 

Al llarg del camí, en una cruïlla, es va trobar amb un estrany -precisament i, sense saber-ho, el rei Laios- que conduïa un carro; aquest li va ordenar que s’apartés de l’estret camí per deixar-lo passar. Èdip s’hi va negar i el conductor va tirar endavant, tot fent passar la roda del carro per sobre el peu d’Èdip; suposo que d’aquí el de ‘peu inflat’. Endemés, en passar-li pel costat, li va donar un cop amb un bastó. Amb tot, Èdip, enfurismat, va matar el conductor i la resta de la comitiva; a excepció d’un criat que va fugir corrent. 

Èdip va seguir amb el seu camí fins a arribar a Tebes, on va trobar a tothom força trist; el rei Laios, feia poc que havia estat assassinat en el camí de Delfos, on havia anat a consultar l’oracle sobre l’Esfinx, un monstre perillós que estava devastant Tebes perquè la gent no sabia respondre el següent enigma: “Quin ésser camina amb quatre potes al matí, amb dues al migdia i amb tres a la nit, i és ´mes dèbil just quan camina amb més potes?”. Així, doncs, “ves-te'n Anton, que el que es queda ja es compon” (que és el castellà, “a rey muerto, rey puesto”), i el germà d’Iocasta (vídua del rei Laios) de nom Creont, va oferir el tron i la mà d'Iocasta a qui pogués alliberar Tebes de la pesta. Qui ho va aconseguir, fou Èdip, que va respondre correctament al seu enigma. Així, doncs, les prediccions dels oracles s’havien complert a la perfecció. Èdip, va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare. És en aquest moment que val la pena tornar a reflexionar sobre si el nostre destí i futur ja està escrit i si el podem evitar d’alguna manera. 

Una altra pregunta o cosa que us pot venir al cap és sobre el mític complex d’Èdip de Sigmund Freud: un nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té la mare; resumint molt. Freud s’inspira en aquesta tragèdia de Tebas per explicar la tendència amorosa dels fills cap a la seva mare i de la gelosia cap al pare. Però, val la pena remarcar 'nen', ja que, a banda que de complex d’Èdip n’hi ha de positius i negatius en funció de cap a qui va l’amor i odi, quan es dóna en nenes es parla de complex d’Electra; potser un altre dia n'expliquem la història. 

Per cert, l’enigma, “Quin ésser camina amb quatre potes al matí, amb dues al migdia i amb tres a la nit, i és més dèbil just quan camina amb més potes?” Un ésser que camina de quatre grapes de petit, i es recolza amb un bastó quan és vell no és -era- cap altre, que l’home.

Comentaris