Deucalió i Noè

Seguint amb les entrades sobre la mitologia i relacionades amb la religió, avui us presento a Deucalió i, com veureu, té certes similituds amb una altra història de la religió cristiana. De fet, es diu que aquesta darrera es basa en la història de Uta-na-pistim de la cultura mesopotàmica (x. IV a.C.) . Així doncs, conviuen perfectament diferents versions sobre els diluvis universals; una d’elles s’explica en aquesta entrada d’Oriol López i, com es pot comprovar, la cultura popular i els temps ha anat modelant les diferents versions. 

Possiblement, totes tinguin un mateix origen i jo avui explico la grega però, existeixen històries de diluvis universals en versió Hindú, Mapuche, Pascuense, Maia, Mexicana, Inca, Uros, Moussaye, Kawésqar, Taíno i Guaraní. Senzillament, la deixo a l’aire i que cadascú en faci les seves interpretacions. 

La història comença amb Licàon. Licàon va ser el primer que va civilitzar Arcàdia i va instaurar el culte de Zeus. En aquesta terra (Arcàdia), a desgrat de les parts més civilitzades de Grècia, es proactiva sovint el canibalisme en nom de Zeus. Així doncs, sembla ser que Licàon va sacrificar un nen i Zeus es va enfadar molt; tant, que a causa d’aquests fets, va ser convertit en llop i la seva casa va ser destruïda per un llamp. Sense haver après la lliçó, els seus fills varen repetir els mateixos fets que el seu pare, la notícia va arribar al mateix Zeus a l’Olimp i aquest va anar a visitar-los personalment disfressat de viatger pobre. Els fills de Licàon, en rebre’l, li van oferir un àpat de les entranyes del seu germà Níctim barrejades amb les d’ovelles i cabres. Zeus, en adonar-se’n, els va convertir en llops com havia fet amb el seu pare i va retornar a la vida a Níctim. Amb tot però, la ira de Zeus s’havia despertat i en arribar a l’Olimp, encara disgustat, es va proposar destruir tota la raça humana i va desencadenà el diluvi sobre la terra. 

Aleshores entre en acció Deucalió. Deucalió era fill de Prometeu i Pronea, que significa ‘previsora’. Es va casar amb Pirra (no confondre amb la ja coneguda Mirra i la història de Adonis), filla d’Epimeteu i Pandora. Sóc conscient que són nous personatges que no vaig posar en l’arbre genealògic inicial però, tampoc crec que sigui necessari. Deucalió va ser avisat pel seu pare, el Tità Prometeu, que construís una arca i s’hi instal·lessin ell i la seva esposa. 

Un cop feta l’arca, va començar a bufar el vent del sud, va començar a ploure a bots i barrals i el nivell del mar va créixer ràpidament arrasant amb tot el que trobava. Tot el món va quedar inundat, només quedant-te al marge alguns cims de grans muntanyes. Tot rastre de vida mortal semblava haver mort, a excepció de Deucalió i Pirra. La seva arca va estar flotant durant nou dies i nou nits fins que va quedar reposant al cim del mont Parnàs; fou llavors quan una paloma els portava la nova que el diluvi s’havia acabat. 

En baixar de l’arca, Deucalió i Pirra van oferir un sacrifici a Zeus per donar-li les gràcies per haver-los protegit i van anar a suplicar al Temple de Temis que la humanitat fos reintroduïda a la terra. Temis, l’oracle o el mateix Zeus, se’ls va presentar personalment i els va dir quelcom semblant a. “Cobriu-vos el cap i llenceu cap enrere els ossos de la vostra mare”. Endemés que Deucalió i Pirra eren de mares diferents, d’inici s’hi van negar perquè no era massa piadós fer això amb els ossos dels morts. Però, fou aleshores quan Deucalió es va adonar que quan els havien dit ‘mare’, realment volia dir Mare Terra, els ossos de la qual eren les roques que hi havia a la vora del riu. De manera que van aixecar les roques del riu i se les van fer passar per sobre l’espatlla. Les roques es van convertir en homes i dones segons qui les llançava i d’aquesta manera la raça humana va ser reintroduïda a la terra. 

No em negareu les semblances entre l’arca de Noè i la de Deucalió... De fet, jo crec que moltes d’aquestes històries, tenen un origen comú i cadascú ho ha anat maquillant a la seva manera. No només la religió cristiana, sinó tantes altres. La gràcia seria saber quin poble fou el percussor i l’emprenedor; cosa que no crec que sapiguem mai.