Les dificultats per treure un llibre al mercat (1/3)

Hauria pogut titular aquest conjunt d'entrades de diferents maneres però em sembla que la millor manera d’il·lustrar-ho és com ho he fet. Vull dir que sembla que quan algú compra un llibre és perquè algú l’ha publicat, però treure un llibre al mercat són altres coses a banda de publicar-lo. Fer-ho, és pràcticament el darrer pas i el que culmina una espècie d’odissea. Recentment publicat Glòries Vigatanes, us conto la meva experiència. Em fa la sensació que he sigut capaç de no permetre que els entrebancs i obstacles trobats a les darreres etapes no hagin enterbolit o minvat el gaudi de tot el camí previ, aquell que ha sigut escriure’l. 

La primera dificultat que penso que hi ha és la de la recerca i la d’informació contraposada. A finals del setembre passat ho explicava una mica. No em refereixo a la capacitat per trobar informació en temps de pandèmia (tot i que biblioteques i especialment arxius han estat oberts). Em refereixo al fet de, sovint, intentar buscar agulles en pallers on no saps ni tan sols si hi ha l’agulla. Potser la trobes, però és un tipus d’agulla que no has vist mai i no la conceps com a tal, de manera que primerament cal donar-la per agulla, i llavors traduir-la i interpretar-la. Seguint aquest fil, aleshores et trobes diverses opinions o informacions que es contradiuen entre elles. A vegades tens la possibilitat d’anar a la font origen i trobar la informació veraç, però no sempre és possible. Implícitament, això comporta una enorme responsabilitat perquè està a les mans d’un mateix el destí o coneixença d’una informació concreta. A banda, també cal tenir en compte que pots partir d’una versió correcte o errònia. 

Així doncs, es plantegen quatre possibilitats. Vegem-les. Partir d’una informació errònia i no corregir-la. Aquesta és greu... no esmenes un error que potser fa anys que dura, però tampoc n’hi afegeixes cap més. Tanmateix, perllongues una creença equivocada. No us puc posar cap exemple perquè si el tingués l’hauria esmenat. Segonament, partir d’una informació errònia i corregir-la. És l’òptim. Afortunadament, m’ha passat. Un bon exemple és amb una informació referent al Baró de Savassona. En el discurs que es va fer en fer-lo vigatà il·lustre hi ha un error, tothom ha partit d’aquesta font, i arreu està malament perquè ningú s’ha preocupat de contrastar-la. Tanmateix, en aquest cas jugues amb la pròpia credibilitat: «arreu diuen x i aquest sol diu y? Ho ha de tenir malament». Per sort, es pot arreglar citant la font i demostrant-ho. La tercera possibilitat és que la informació sigui correcte i pel que sigui la transcrius malament. També és un error molt greu al que hi estem exposats. Introdueixes un possible error que poden utilitzar futures fonts. Finalment, la quarta possibilitat és que la informació sigui correcte i la difonguis igualment. En aquest cas està bé. No aportes res nou, però almenys no et carregues el que hi ha. 

Havent superat aquesta fase i quan tens el llibre acabat, el lògic seria corregir-lo. Aquest és un tema complicat. Us podeu ben creure que el sistema permet publicar llibres sense haver passat per una correcció? Doncs sí. Aquest sistema, més enllà de motivar poc la publicació en català, tampoc et posa eines per intentar no destrossar la nostra llengua. Sí que és cert que pots optar a alguna mena de subvenció per pagar factures, però és llarg, comporta papers, temps i al final no saps com acaba. És d’agrair que hi siguin, però em sembla poca cosa. En el meu cas, tenia un pressupost per a la correcció de Glòries Vigatanes que sumava 4.400 euros. Ep! Que no dic que sigui car! No us podeu imaginar el complicat que és, ja no dic escriure bé, sinó intentar escriure bé! Però com us podeu imaginar, és difícilment assumible per algú. Afortunadament, en principi l’ortografia hauria d’estar resolta i per la resta de temes... Optimot hi ajuda, així com altres plataformes, i, especialment, les segones, terceres, quartes i cinquenes lectures, a més de les que et puguin fer altres. Aquestes lectures d’altres són importants perquè un mateix, al final no llegeix el que posa el text, sinó el que vol que hi posi. Dit això, generalment la nota correctora s’agraeix i afegeix valor al text original. No cregueu que s’han acabat aquí els obstacles. Avui ho deixem aquí, però continuarem la setmana que ve per no fer-ho llarg.