La Covid-19 (13)

Ara feia molts dies que no parlava de la Covid. No és que hagi desaparegut com tinc la sensació que molts deuen creure, però suposo que al final, tot amb tot, la vida segueix i, malauradament no per alguns, hi ha vida més enllà de la pandèmia. Dit això, val a dir que en el meu cas han quedat enrere aquells dies que pràcticament la primera consulta al matí en connectar-se a la xarxa, era a Dades Covid per saber com teníem el panorama. Ara fa mesos que no ho miro... Estàvem malament. I si hem de fer ús dels darrers titulars de mitjans locals, hi continuem estant una mica.

No obstant aquests indicadors, han decidit obrir una mica més les comportes i, com era d’esperar, el doll d’aigua en forma de gent ha vessat per totes bandes. Això em fa pensar (ja en el moment que van dir que les obririen), que no hi ha dos sense tres, ni tres sense quatre, ni quatre sense cinc si continua depenen de l’espècie humana. Com totes les entrades del bloc, aquesta passarà a la història sense gaire transcendència, però si al final acabo tenint raó m’agradarà recuperar-la.

La història en aquest sentit és fàcil interpretar-la malgrat el que puguin dir. Abans de l’estiu anàvem bé. Però calia mig salvar els mobles de les vacances d’estiu i van obrir la veda. Resultat, segona onada... Qui ho havia de dir, oi? Havent mig superat la segona onada, de seguida va arribar Nadal. Una vegada més, calia intentar mig salvar els mobles. Resultat, tercera onada. Qui ho havia de dir, oi? Aquesta sí que no ens l’esperàvem i ens va agafar a tots per sorpresa... Total, només portàvem uns quants mesos amb el tema. I ara... tot i que encara no s’ha superat del tot la tercera onada, quan alguns indicadors mostren que la cosa millora a nivell general però no pas en algunes zones concretes, cal intentar salvar Setmana Santa... Què és el més fàcil que passi? Si això fos un test d’intel·ligència d’aquells de trobar/seguir la seqüència lògica, suposo que tots ho encertaríem. Però vaja... estem intentant salvar un model de negoci de país que, en determinats casos i com a model, no té futur. No només això, sinó que ho fem a costa de vides humanes. Vist així, la pregunta a les autoritats és simple: quin nivell de mortalitat es poden permetre per salvar un model de negoci caduc? Tot amb tot, deixant de banda tots els danys colaterals (sanitat i social especialment).

Pessimista! Alguns em diran. Probablement. Però és el que invita a creure 1) la seqüència lògica i 2) la reacció de la gent. En aquest primer cap de setmana d’obertura, llegia a El 9 Nou que ja hi havia cues quilomètriques al Ripollès. Ignoro com haurà estat l’accés al Montseny, però el que sí se és que per dalt a Vic hi tornava a voltar un munt de gent. En aquest darrer cas, la cosa serà molt més divertida la setmana que ve quan Vic celebri el seu popular Mercat del Ram. No obstant i que quedi clar, és dolent per se aquestes coses? Aquestes aglomeracions? Val a dir, i encara que sembli una contradicció, que em sembla que no. El problema no és que hi hagi molta gent voltant, penso. El problema és que en determinats casos no se segueixen les mesures i llavors sí que és un problema. Un greu problema. Trist, però és així. I com que fer complir les mesures a la gent és difícil, per això en donem la culpa a l’activitat pròpiament.

I tot plegat, em fa reflexionar sobre el bé o malament que ho està passant o ho ha passat la gent. Doncs què voleu que us digui... Naturalment, hi haurà un munt de casos particulars i només es pot concloure generalitzant. I, si hem de generalitzar, la resposta és que la gent no ho ha passat tan malament com diuen que ho han passat. I us posaré un exemple molt simple i penso que fàcil d’entendre, i llavors fem l’odiosa comparació. Ens basem en la generació postguerra civil. Aquells que ara tindran entre 70 i 80 anys i que realment van patir alguna mena de pobresa. Aquells que havien de fer aigua de castanyes a mode de brou amb qualsevol cosa, que llavors aprofitaven tot el que havia bullit; aquells que menjaven pardals, sopa d’ortigues... en definitiva aquells que ho van passar malament. Tinc la convicció que la majoria de tots ells, malgrat hagin passat pàgina, aquella etapa de la vida els ha quedat gravat i ara són incapaços de malgastar un cèntim malgrat en tinguin deu per fer-ho. La raó és molt simple: previsió i anticipació. Ho van passar molt malament (malament de veritat) al seu dia i no volen tornar-hi a passar. Prefereixen sacrificar-se i contenir-se per seguir estant bé. Doneu una ullada i extrapoleu l’exemple... Trobareu infinitat de persones modèliques. I ara bé la pregunta: creieu que si ho haguéssim passat tan malament, la gent sortiria en massa a les primeres de canvi, tot i essent conscients que és fàcil que hi hagi una quarta onada? Val la pena sortir un cap de setmana per estar-ne llavors tancats quatre?

Veurem què passa. Jo, pessimista, aposto per la quarta onada, que tornarem a estar tancats fins més o menys el juliol o agost, per poder tornar a sortir en massa per salvar l’estiu.