Diari d'un monjo infiltrat (7/10)

Segueixo amb les impressions del dissabte u d’abril. Acabat el dinar i la corresponent lectura, sortim. El pare Óscar ens recorda que a les 15.30h hi ha la nona. A més, ofereix un opuscle (llibre de la litúrgia associada) per poder-la seguir. En aquest moment, que ja som cinc inquilins, em sento una mica condicionat. És cert que venia a viure l’experiència, però tant cert com això és que buscava pau i tranquil·litat, silenci, solitud, i recolliment. De sobte em venen al cap els cartoixans... més endavant m’hi tornaré a referir. Per ara, el que cal dir és que, naturalment, aniré a la nona. Hi aniré amb el llibret (o no) per sentir-me menys condicionat. A despit d’això, entenc que el sentir-me condicionat és cosa meva. D’altres possiblement veurien certa insistència en  els avisos informatius i oferiment de material, però no és el cas. Entenc que el pare Óscar ha vist que tots anem als oficis, i ens informa/recorda del proper, i ens facilita les pregàries per si ho volem. Per poc que pugui també aniré a la resta d’oficis fins que marxi. Tot amb tot, no hi estic pas obligat, més encara quan l’objectiu de fer un cicle complet ja l’hauré realitzat amb la nona.

Abans, encara, em queda temps per algunes reflexions més. El primer que em ve al cap és que seguint aquesta rutina et queda poc temps per tu mateix. Des que vaig arribar ahir, pràcticament no he parat, a excepció de les dues hores d’ahir a la tarda, i les tres o quatre d’aquest matí: les he dedicat a la lectura i a escriure aquest diari. Per cert, demà és Diumenge de Rams. Matines i laudes ja no es faran a la sala capitular, sinó a l’església. Sort que hi he anat aquest matí!, sinó m’ho hauria perdut perquè les properes matines i laudes ja seran dilluns.

Tot amb tot, em torna a la memòria el tema del condicionament. Els altres quatre inquilins, i a diferència de mi mateix, són devotíssims. És on particularment em costa més d’encaixar. Ho dic des del sentir. Ho he explicat en moltes ocasions: el que cadascú senti és una cosa molt íntima i que comparteix quan i amb qui vol, i especialment de la manera que vol. I quan dic sentir, no té perquè voler dir o fer referència a la fe pròpiament. De la manera que soc jo, cas que hagués de compartir alguna cosa íntimament amb algú, ho faria sense pretensions, sense aparador, sense ningú, amb intimitat, valgui la redundància. I el fet que hom mostri la seva intimitat, o necessiti mostrar-la o fer-la evident, em desconcerta, fins i tot m’incomoda, i especialment em condiciona. Torno a pensar en la vida que duen els cartoixans....

Després de la nona he tingut una grata sorpresa. L’amabilíssim i hospitalíssim pare Óscar m’ha proposat d’anar a veure la cripta del segle XI. No porto el telèfon per fer fotografies, però naturalment serà un plaer. Quant al temple, haig de dir que sorprèn positivament i negativament. La cripta com a tal és única en tota la península. I, francament, és monumental i exuberant: impressiona la magnitud de la pedra nua i els capitells, res a veure amb el romànic que podem trobar generalment a Catalunya. Malauradament i com deia, no portava el telèfon i no he pogut fer fotografies. Tot això pel que fa a la part positiva. En referència a la negativa, i no és una opinió meva, és que està mal feta, o sense gaire ordre, per ésser més precisos. D’acord amb el que m’ha explicat el pare Óscar, al construir-la tenien el pensament en el que havia d’anar al damunt d’ella —l’església— i amb això van invertir i disposar tota la bellesa i esforços. Dit d’altra manera, hi ha columnes de diferents altures, trossos de construcció no acabats...

Sigui com sigui, ja he fet un cicle complet. No tinc gaire temps per rumiar-hi, perquè s’encavallen vespres altra vegada. No sé si perquè és dissabte, o vigília de Diumenge de Rams o per algun altre motiu, l’església s’ha omplert considerablement, molt més que ahir divendres. A més, l’ofici també ha estat molt més... no trobaria la paraula cas que existís. Diria posada en escena, però no negativament. Es denota que avui és un d’aquells dies de joia, el clàssic dia de les grans ocasions, on hom posa tota la carn a la graella. Vaja... l’abat anava amb una indumentària diferent de les vistes fins ara, més sumptuosa, i avui fins i tot ha utilitzat un botafumeiro, que ahir no va utilitzar.