Els cartoixans

D’ençà d’un temps enllà i cada vegada més, tinc la convicció que la història no s’entendria sense l’Església. Diria que és pràcticament impossible. Per tant, a tots els que ens agrada la història, penso que ens acaba cridant l’atenció tot el que envolta aquesta institució. Més enllà de la fe pròpia, em refereixo a la història en si mateixa. No hem d’oblidar que la idea independentista de Catalunya possiblement neix a Vic abans de l’any 1000. Però bàsicament, parlem del moment en el qual Gotmar, primer bisbe de la diòcesi vigatana després del repoblament de la zona, va demanar la independència eclesiàstica a Narbona. Tanmateix, molts estudiosos, per no dir tots, reconeixen aquest fet com un que va més enllà i amb un rerefons clarament polític. Tampoc hem d’oblidar que el número zero a Europa el va introduir Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II i estudiant de l’escriptori de Vic. O, per acabar, la mateixa bíblia, que és un llibre de profunda història. 

Uns dels vessants també molt interessants de l’Església són els ordes religiosos: tot això dels convents. Ho dic així, ras i curt, perquè possiblement fa trenta anys em semblaven tots iguals perquè no en sabia absolutament res. Ara, no és que en conegui molt, però el poc que en conec em permet fer l’afirmació que és un món apassionant i interessantíssim. Per exemple, els monjos de Montserrat són benedictins, que segueixen la regla de sant Benet. No són els únics benedictins que existeixen... també trobaríem els cistercencs. En un altre paral·lel hi podríem trobar els franciscans, o els trinitaris descalços, dels quals en va formar part el nostre patró: sant Miquel dels Sants. Però avui, dels que us voldria parlar és dels cartoixans, de l’orde de la Cartoixa, els fills i filles de sant Bru. Malgrat quedarà una cosa llarga, intentaré fer-ho curt i en dues entrades. 

Aquest orde, en llenguatge popular, juga a una altra lliga. Deixant de banda les congregacions, com a tipus d’institut religiós, d’ordes n’hi ha hagut fins a cinc tipus: el dels canonges regulars, formats per canonges d’una comunitat; els monàstics, que com el seu nom indica, són monjos o monges que viuen una vida contemplativa i treballen en un monestir; els militars, creats arran de les croades, i que estaven formats per cristians que utilitzaven les armes per defensar el cristianisme; els mendicants, que estan formats per frares o monges i el seu tret distintiu és que viuen de la caritat de la gent, i els ordes regulars, que no són monjos sinó sacerdots. Bé, doncs, el de la Cartoixa és un orde monàstic. No obstant, no n’és un més, sinó que és un dels més austers que hi ha, sinó el que més. 

L’orde el va fundar sant Bru l’any 1084. Els cartoixans viuen en monestirs que no són visitables, les cartoixes, governades per un prior. La primera a establir-se a la península ibèrica fou la cartoixa d’Escaladei, al terme municipal de Morera de Montsant, comarca del Priorat. De fet, l’origen del nom de la comarca es deu, precisament, al priorat cartoixà. Pel que fa al topònim d’Escaladei, conta la llegenda que mentre els monjos buscaven un lloc per establir-se, van trobar un pastor que els va dir que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca d’un pi. Allí mateix, a l’escala cap a Déu (Scala Dei en llatí) construïren el claustre i posteriorment tota la cartoixa. Avui en dia, forma part del patrimoni català i, tot i que en queden les ruïnes, no només és visitable, sinó que val molt la pena. Per allí hi passaren com a mínim dos vigatans. En primer lloc, Onofre de Granollachs i de Pons. Onofre va arribar a ser vicari i procurador primer de la Reial Casa d’Escaladei. Va morir com a tal l’any 1587. Onofre va tenir tres germans també cartoixans. En segon lloc, Climent Riera. Aquest compatrici no només va viure-hi i sofrir-hi, sinó que en va destacar especialment i el van arribar a venerar i tot. 

Aquesta darrera particularitat mereix un matís. El fet de viure aïllats del món temporal, fa que el mateix orde ni tan sols tingui interès per canonitzar els seus membres malgrat merèixer-ho. De fet, sembla que un dels axiomes de l’orde seria «no proclamem sants, però els fem». Tant és així que, per exemple, ni tan sols el seu fundador, sant Bru, no ha estat mai canonitzat. Sí que forma part del recull de sants de l’Església catòlica, però mai ha rebut l’acte solemne. Climent Riera es trobaria una mica en aquest cas, tot i que no és reconegut ni com a sant ni com a beat. Paradoxalment, ells mateixos el van venerar, i ells mateixos van permetre que passés a l’oblit. 

Els monjos únicament poden ser visitats pels seus familiar i només dos cops l’any. Realitzen un famós licor, que és una (la més gran) font d’ingressos, el famós Chartreuse verd. Els seus integrants viuen una vida contemplativa, apartats del món, es podria dir que amagats i en total anonimat. Tan gran és aquest desig d’anonimat, que quan moren i els enterren, no els posen ni una simple inscripció a la creu. Consagren la seva vida a l’oració, per treballar per la seva salvació i per la de tota l’Església. Ho fan sobre tres pilars bàsics: la solitud, diríem que extrema, que la combinen mínimament amb la vida comunitària, i la litúrgia cartoixana. Aquesta soledat implica l’aïllament del món. Naturalment, viuen en clausura i es concreta sobre les quatre singularitats següents: una única sortida a la setmana, per a fer un passeig; no reben visites; no tenen apostolat exterior, i no disposen ni de ràdio ni de televisió. Un dels capítols dels seus estatuts ho diu prou clar: 

El empeño y propósito nuestros son principalmente vacar al silencio y soledad de la celda. Ésta es, pues, la tierra santa y el lugar donde el Señor y su siervo conversan a menudo como entre amigos; donde el alma fiel se une frecuentemente a la Palabra de Dios y la esposa vive en compañía del Esposo; donde se unen lo terreno y lo celestial, lo humano y lo divino. Pero hay que andar mucho por caminos de aridez y sequedad antes de llegar a los manantiales de las aguas y a la tierra de promisión.
Por eso conviene que el que vive retirado en su celda vele diligente y solícito para no procurarse ni aceptar ninguna salida de ella, fuera de las generalmente establecidas; más bien considere la celda tan necesaria para su salud y vida, como el agua para los peces y el aprisco para las ovejas. Si se acostumbra a salir de ella con frecuencia y por leves causas, pronto se le hará odiosa; pues, como dice San Agustín: «Para los amigos de este mundo no hay nada más trabajoso que no trabajar». Por el contrario, cuanto más tiempo guarde la celda, tanto más a gusto vivirá en ella, si sabe ocuparse de una manera ordenada y provechosa en la lectura, escritura, salmodia, oración, meditación, contemplación y trabajo. Entretanto, vaya acostumbrándose a la tranquila escucha del corazón, que deje entrar a Dios por todas sus puertas y sendas. Así, con la ayuda divina, evitará los peligros que frecuentemente acechan al solitario: seguir en la celda el camino más fácil y merecer ser contado entre los tibios. 

Això significa que no només viuen en clausura, sinó que cadascun dels monjos disposa d’una cel·la amb un petit jardí on hi viu i hi treballa. Amb certa paradoxa, viuen junts en solitud i es reuneixen únicament en algunes ocasions, que es resumeixen en la litúrgia cantada a l’església; el dinar del diumenge al refectori i la posterior recreació setmanal, i el passeig llarg, anomenat espaiament, que el realitzen el primer dia de la setmana. Els cartoixans viuen tres nivells de soledat: la separació del món, la guarda de la cel·la, i la soledat interior o soledat del cor. L’explicació, després d’estudiar-ho una mica i amb el risc de no haver-ho acabat d’entendre bé, seria tan simple com que si dediquen temps a altra gent no li poden dedicar a Déu. I si no li poden dedicar tot el temps i l’espai a Déu, no s’hi poden unir íntimament, que és el seu objectiu. En la cel·la són ells i Déu, sense interrupcions, sense distraccions, amor incondicional i absolut, entregats totalment a Ell. No sembla que disti tant de la meditació, de deixar la ment en blanc. Tan sols que ells li deixen perquè els amari Déu amb tota la seva esplendor. Tot amb tot, per això anomenen a la cel·la desert o erm. En paraules del monjo exclaustrat Marcel Capellades, el monjo «ha renunciat a tot per al TOT». 

Ja no sé si haurem perdut l’interès del lector o s’haurà incrementat... Seguim. D’acord amb el lloc web de l’orde, el dia a dia del cartoixà es pot dir que comença a les 23.30 de l’anterior quan s’aixequen i oren a la cel·la. A les 00.15 tenen matines seguides de laudes, oficis que duren entre dues i tres hores. Seguidament, a la cel·la, fan laudes de la Santíssima Verge i dormen. No ho poden fer gaire estona perquè a les 7.00 del matí tenen l’ofici de prima. Els pares cartoixans no esmorzen res. A les 8.00 del matí, missa conventual i acció de gràcies. A les 10.00 l’ofici de terça i estudi i treball fins a les 12.00, moment en que celebren la sexta. Abans de celebrar el següent ofici, la nona a les 14.00, dinen: mai mengen carn i els divendres sembla que només mengen pa, aigua o vi i sal. A les 16.00 tenen vigília de la Santíssima Verge i un quart més tard vigílies a l’església. Realitzen unes lectures i a les 18.45 celebren el darrer ofici, les completes. Entre aquests dos oficis, sopen, que pot ser la ingesta d’un àpat lleuger o simplement pa i alguna beguda. Entre les 19.30 i les 20.00 se’n van a dormir. Per fer-nos una idea de l’austeritat amb la que viuen, direm que l’orde cartoixà no s’ha reformat mai perquè mai ha estat deformat. És a dir, de la mateixa manera que els trinitaris descalços van disgregar-se dels trinitaris primigenis perquè aquests últims s’havien desviat de les regles originals o les havien deformat, pel que fa als cartoixans segueixen les mateixes regles, o pràcticament les mateixes, des de fa quasi mil anys. Estudiar-los és fer un autèntic viatge en el temps. 

I la pregunta, arribats a aquest punt és: però això, avui en dia existeix? La resposta és sí. I la localització és Montalegre, al terme municipal de Tiana. Allí queda una cartoixa que ha complert més de sis-cents anys. En parlem en una entrada posterior.