Diari d'un monjo infiltrat (8/10)

A les 20.00h del dissabte u d’abril, hem tingut el meu darrer sopar en comunitat. Haig de dir que, afortunadament, les meves restriccions alimentàries no em permeten menjar de tot, i els tres devots que tinc a l’esquerre, com ha passat al migdia, em deixen les sobres. Dic afortunadament, perquè encara que me n’haguessin deixat més, tampoc n’hauria agafat. No obstant això, em torna a sorprendre la poca confraternitat que tenen, més encara quan venen a un monestir on la solidaritat i la caritat és absoluta per part dels monjos. Notareu que això no ho he superat... En resum, de primer he menjat, literalment, quatre rodanxes de cogombre. M’havien deixat, també, quatre talls de tomàquet i una mica de ceba, però quasi res. Em costa d’entendre, francament. Llavors també he vist a passar algunes safates d’enciam, però no me n’ha arribat. Per sort, més endavant m’han portat una plateta d’arròs i amb el teòric segon (raviolis), he pogut fer un àpat normal. Per postres, hi havia un bon tros de pastisset d’alguna cosa amb canyella. Per cert, el primer de la taula del costat, últim en arribar, ha tingut més sort que jo en el menjar... Això, torno a pensar que no està ben plantejat. Entenc que la regla de sant Benet mana això i funciona així, però l’alimentació no hauria de dependre de la confraternitat dels inquilins, que poden no compartir la solidaritat, altruisme i amabilitat que té tota la comunitat.

Havent sopat ja he aprofitat per pagar l’estada: cobren per nits i realment no és car si tens en compte l’experiència, i la pensió completa.

Minuts abans que les campanes ens avisin per anar a completes, faig un repàs mental de les conclusions. A falta de sis oficis (completes, matines, laudes, terça, missa i sexta), no crec que variïn. Com a experiència està molt bé i és del tot recomanable. L’hospitalitat, generositat, bondat i amabilitat per part de la comunitat de monjos benedictins és màxima i absoluta. Això mateix és una arma de doble fil. Torno a pensar amb els cartoixans... Tota aquesta amabilitat i atenció sovint fa que hi hagi interacció, quan alguns podem preferir anar més per lliures. Pel que fa als àpats, encara es fa més palès. Pel que recordo dels cartoixans, mengen i fan bona part dels actes litúrgics a la pròpia cel·la. No sempre, sinó que en comptades ocasions, es reuneixen en comunitat. El que vinc a dir és que són molt més independents i autònoms, cosa que aquí al monestir és difícil de trobar. Per se no és cap cosa dolenta, si el que busques és compartir més o menys en silenci. Ara bé, si el que cerques és un espai de recolliment i independència, no sé quin és el lloc, però no és aquest. És més, un podria pensar que pots trobar aquest entorn a la pròpia cel·la, o bé en una capella. Pel que fa a la segona, difícilment la trobis buida; pel que fa a la primera, sí, però l’entorn de recolliment sempre és més adequat quan ho fas amb pedra nua i amb història (opinió personal). Malauradament, no crec que tingui ocasió de comparar aquesta experiència amb una de cartoixana perquè no existeix el concepte d’hostatgeria en aquest orde. En resum, no és el que estava cercant. Tan sols buscava, com dic, un lloc de recolliment, pau, amb autonomia i poder administrar-se el temps, i especialment el menjar en els àpats. A banda, naturalment, gaudir escoltant, simplement escoltant, el cant gregorià dels monjos: ser un oient i veure-ho i viure-ho des de la distància, però no pas des del protagonisme.

Dit tot això, m’ha sorprès el menjar. Més enllà dels propis inconvenients de ser el darrer de la taula i haver-te de quedar amb les sobres (i insisteixo que no és un problema monacal, sinó de la presumpte emfatització, solidaritat i confraternitat dels inquilins), vull dir el menjar pròpiament. Naturalment, i com era d’esperar, és tot molt senzill. No crec que cap plat porti més de tres o quatre coses. Però això no és el que m’ha sorprès, sinó la utilització de productes processats. Sempre havia cregut que els monestirs, en bona part, s’autoabastien. Amb l’experiència de dos dies, no sembla que sigui el cas. Melindros, pastissets, avui una magdalena embossada (bolleria).... raviolis prefets, embotit, melmelades i margarines individuals... just com una espècie de càtering. De ben segur que es cuinen ells, però no crec que tinguin productes propis. De fet... no he vist cap hort, tot i que no significa que no el pugin tenir. Personalment, crec que em costaria molt habituar-me a aquest tipus de menjar. Tot i que la base és una base vegetariana, fa la sensació que no és del tot sana. Dic fa la sensació, perquè tots arriben amb salut de ferro a edats longeves.

Un altra cosa que m’ha sorprès dels àpats, és la velocitat amb la quan mengen. Vull dir que van a la idea, sense presses però sense pauses. Tot amb tot, sorprès si es compara amb la tranquil·litat amb la qual fan les pregàries. Semblaria que alimentar el físic no és més que una rutina amb la qual s’ha d’anar per feina.