Diari d'un monjo infiltrat (10/10)

Darrera entrada de la meva experiència a un monestir de clausura. Seguim  explicant el dia dos d’abril. Curiosament, per celebrar la sexta hi ha hagut un canvi d’última hora. Generalment se celebra a l’església, però no sé el motiu pel qual ens han fet anar a la sala capitular. Serà el darrer ofici que assisteixi en comunitat i a dintre del monestir. Com cadascun dels oficis, la sexta és austera i solemne. En aquest cas, al ser migdia, hem pogut celebrar-la amb llum natural: a les hores majors del matí encara ha de sortir el sol i es fan amb les finestres tancades. S’acaba la sexta, i anem tots amb el refectori per encadenar el darrer àpat conjuntament.

Serà el darrer àpat que em menjaré les sobres dels tres inquilins que han entrat abans que jo. Això sí que em posa la mosca al nas, tot i que entenc que és una cura d’humilitat. Ja no només perquè em deixen poca cosa i denota falta de solidaritat en una confraternitat, sinó perquè depens de la higiene dels altres: mai n’he vist cap a rentar-se les mans i, és especialment preocupant amb el tema del pa. Soc així... Afortunadament, el primer plat no deu agradar gaire i n’he tingut de sobres: crec que en espanyol en diuen pencas de bleda (la part del tronc de la fulla). De segon, una carn realment bona i tendra. De postres hi havia un iogurt. El pare Óscar ha vist que no en prenia. Finalment, li he dit que no puc prendre làctics: li he dit perquè era l’últim dia i no volia condicionar-los. Personalment, des del minut u que vaig entrar, fins i tot abans, sabia que hi hauria coses que no en podria menjar i per això em vaig emportar fruita de casa. En cap cas es pot pretendre que et facin plats especials o tenint en compte restriccions alimentàries: això no és ni ha de ser un restaurant. No obstant això, el pare Óscar m’ofereix fruita, que jo declino perquè si no puc menjar el que hi ha, senzillament m’haig d’adaptar. Just a l’acabar, em diu que m’esperi al sortir.

S’ha acabat el dinar, i anem sortint. Com m’ha indicat, m’espero a fora del refectori. Surt el pare Óscar a acomiadar-se. Em recalca que marxi quan vulgui, que deixi les claus a la porteria... El pare Óscar, com la resta de monjos, és un home bo. Ho dic amb la més gran expressió i parlant de bondat. Destil·la i aboca quantitats ingents de bondat. Em genera un gran respecte i admiració. No més cap a ell, sinó cap a tota la comunitat, que s’ha portat de forma exquisida. Suposo que per saber si m’he portat bé o he fet alguna cosa que no havia de fer (inconscientment, és clar), li demano si hi podré tornar. Em diu que sí, que truqui, i si no hi ha lloc ja faran alguna cosa. Li agreixo la resposta pel que acabo de dir. Quan no coneixes res del dia a dia d’una comunitat religiosa, és fàcil que puguis fer alguna cosa inconscientment que els pugui haver ofès, o ves a saber. Si em diu que hi podré tornar, deu ser perquè no he fet res mal fet. Li torno a agrair el tracte rebut, immillorable, i ens acomiadem amb una encaixada de mans.

Torno a l’habitació per agafar la jaqueta i el mòbil. Tota la resta de pertinences ja les havia tret i carregat al cotxe. Durant un cap de setmana he estat en un tercer pis d’un convent de clausura, acompanyat només d’un altre inquilí que estava tres cel·les més enllà. En aquesta planta hi ha nou cel·les (crec recordar), però no són les úniques. L’hoste que va venir el dia vint-i-dos, em va comentar que per pocs dies ens posen a dalt, mentre que els que s’hi estan períodes més llargs els hostatgen al segon pis, on sembla que la cel·la és més confortable. Sincerament, no me l’imagino. Com deia el primer dia, a la cel·la no li falta res, encara que m’hi hagués de passar una setmana. Tanco la cel·la i recorro per darrera vegada les escales que baixen, el claustre i la porteria. Em queden més de quatre hores de viatge fins arribar a Vic. A les 21.00h, i aquest és un altre tema, pretenem anar a la Processó dels Armats de la ciutat.

Fins aquí l’experiència viscuda durant un cap de setmana a un monestir benedictí de clausura. Com havia anticipat, és una experiència inigualable. Els que vulguin anar a trobar-se amb Déu, segurament és el millor lloc. Els que vulguin anar-se a trobar amb si mateixos, tinc els meus dubtes. Tranquil·litat i pau les he trobades. Repòs, no tant; solitud, tampoc. Potser si no hagués assistit a tots els oficis diria una altra cosa, però no podia no assistir-hi perquè crec que formava part de l’experiència. Dit això, he marxat (ja hi vaig venir) amb un profund respecte i admiració cap als monjos. La tasca que fan no es pot pagar amb diners. És un altre món, molt més dòcil i de bon fer que no pas el que hi ha a l’altra banda de la clausura: el nostre món. Dit tot això, me’n vaig amb una altra conclusió: partint de l’experiència viscuda i del que he après, hauré de cercar una nova experiència. Al meu entendre, el que cerco —pau, silenci, solitud— ho trobaria en una cartoixa. Malauradament, no tenen hostatgeria. Per tant, el pla b ha de ser un altre monestir, també de clausura, i, a ser possible, més estricte: potser cistercenc? Ho hauré de revisar. Hauré de confirmar o comprovar els oficis (perquè siguin lliures) i àpats (a veure si cadascú menja a la seva cel·la o es menja en comunitat). L’altra variable és el del cant: crec que el de monges és més celestial, almenys les vegades que he sentit a cantar les carmelites descalces de Vic m’ho ha ben semblat. Així doncs, convindrà buscar un nou monestir, segurament ja l’any que ve. Sinó, sempre puc tornar a Leire.