El meu record de Les Escoles de Gurb (4/4)

Crec haver explicat detalladament els motius pels quals no guardo un bon record del meu període escolar, i més concretament a Les Escoles. Crec que és comprensible vistos els exemples. Jo era un nen llest, amb facilitat, autònom, independent.... que certament, i ja ho dit de bon principi, els vaig donar feina. No obstant això, sempre vaig tenir el convenciment que em tenien mania. És un recurs fàcil, però us ben asseguro que ben cert. Anava un curs avançat, i per aquest motiu, tot i seguir tant o millor que molts altres alumnes, havia de donar el meu 100% quan no tenia cap mena de motivació. I això penso que els molestava, i ho entenc. Entenc que veiessin que desaprofitava el meu potencial, però també entenc que la manera de fer-m’ho veure-ho no era castigant-me, sinó en la mesura que fos possible motivant-me. Dit això, també és cert que entenc que els recursos eren els que eren.

Tot amb tot, vaig acabar vuitè. Decidiren entre mestres i pares que havia d’anar a l’institut. No recordo que m’ho preguntessin, però els hi ho agraeixo. Abans, com era habitual, en plegar ens van donar uns diplomes. Jo em vaig emportar el de «el millor contestari» (diploma que no guardo): com he dit, sempre tenia resposta per a tot. Lluny quedava tot el que us he explicat, com també aquelles clàssiques colònies, de les quals en recordo algunes on també vaig acabar castigat. Una d’elles a Tarragona, perquè plovia, vaig jugar amb els nens grans i vaig acabar ben xop... Però que ha de fer un nen més o menys inquiet, sinó jugar? Aquest èxit i encert d’anar un curs avançat em va durar fins a tercer de BUP. Jo considero que em vaig cansar i passar una mica de tot: plena adolescència. L’any següent vaig aprovar-ho tot sense problemes i vaig penjar les llibretes. Ni tan sols vaig fer el COU. Afortunadament, passats uns anys i empès per una altra persona, vaig fer un mòdul de grau superior d’informàtica, i fins i tot llavors vaig fer carrera!

Tanmateix, mai en el meu període escolar cap mestre em va trobar la meva vocació, cas que la tingui. Més tard vaig llegit Plató i la seva filosofia sobre l’ensenyament, que diu que tot menor neix amb un do i es deure de l’etapa de l’ensenyament trobar-lo perquè es potenciï. Mai fou el cas. Curiosament, em guanyo la vida professionalment com a programador informàtic, vessant que mai a l’escola vàrem tocar. Més enllà de les assignatures ordinàries, vàrem fer mecanografia, música, dibuix, escacs, cosir, fusteria.... Guaita, això crec que sí és un bon record! En aquest cas, van tenir l’èxit i l’encert de fer-nos tocar diverses tecles per instruir-nos en diverses matèries. Jo en cap d’elles vaig trobar-hi la meva vocació, però això no signifiqui que no fos un encert de l’escola. Curiosament també, el meu interès per la cultura, la història, i el coneixement en general, ha estat d’adult, fora de l’escola. 

Acabo amb dues reflexions. Algú podria dir que de l’escola, com a mínim queden els amics. En el meu cas, ni això. Certament, a l’escola vaig teixir amistat, i companys d’entremaliadures, però en el mateix moment que vaig plegar, vaig perdre el contacte amb tot els que havia conegut a l’escola. Tots és tots. Diria que vaig ser l’únic que vaig anar a l’institut, i la resta devien anar a la formació professional o es devien quedar a casa o a treballar. D’aquella època tan sols mantinc el contacte amb un amic, que fou veí meu mentre vaig viure a Gurb. Així doncs, la meva relació amb ell és anterior a l’escola i, de fet, crec que no vàrem coincidir mai en cap curs escolar.

La darrera, i acabo de veritat, és una frase que vaig llegir fa anys però que em va semblar que il·lustra perfectament el meu sentiment cap a l’escola: «Mai he deixat que l’escola influís en la meva educació». No en recordo l’autor, però la trobo molt encertada, tot i que molt trista. A mi, de cor, m’hauria agradat que m’hagués influït, però no fou així. Jo vaig sortir traumatitzat d’aquella escola. Com he dit reiteradament, els vaig donar molta feina, en soc del tot conscient, però una cosa no treu l’altra. El meu entorn familiar no hi ajudava, però penso que al final, el menor és víctima, i no culpable, i aleshores vaig ser més culpable que víctima. És per tot l’explicat que no en guardo un bon record. I no ho dic amb rancor ni a mode de retret, sinó amb tristesa, molta tristesa, perquè entenc que tots tenim dret de tenir bons records, especialment d’una etapa tan important en la nostra vida. Tot amb tot, insisteixo que avui dia no guardo rancor ni res per l’estil. Quan em trobo amb exalumnes i exprofessors amb els que vàrem coincidir, ens saludem i tractem de manera del tot cordial i sense el més mínim problema. Com penso que ha de ser.  També crec que avui, a les Escoles de Gurb, no passaria pel mateix i sortiria amb molt més bon record. I me n’alegro.