L’harmonia de les cèl·lules (1/7)

Entre les moltes coses que m’interessen d’aprendre (no sé si aprendre és massa benèvol i ho hauria de deixar en interès) hi ha el com funciona el cos humà, una màquina pràcticament perfecte. Si ho penseu en detall, malgrat tot tingui una explicació, la vida és quasi un miracle, i el cos humà ho és encara més. Sense entrar en temes teològics o de fe, el que va crear el cos humà (crear i evolucionar), és un artistàs! Ja no dic que ha de tenir diversos graus en enginyeria... però bromes a part, realment és increïble apreciar, ja no només com funcionem, sinó també com no funcionem, o com causes porten conseqüències que vistes amb perspectiva tenen tota la lògica del món. Potser un dels objectius a la vida és conèixer-se una mica en aquest aspecte.

Perseguint aquest interès em va arribar el títol d’un llibre: «La armonía de las células», de Siddhartha Mukherjee, professor de medicina a la Universitat de Columbia, i oncòleg en el seu hospital universitari. D’entrada pot semblar un llibre que s’hagi de fer molt pesat i llarg (té més de sis-centes pàgines), però després d’haver-lo llegit és un llibre molt bell i del tot fascinant. Encara que també sembli poc interessant a primera vista, el llibre és la història de la cèl·lula. No em refereixo al de Bola de Drac... sinó a aquella cosa tan menuda i aparentment tan insignificant... però que és la raó per la qual hi ha vida (això ho afirmo jo... no ho he tret del llibre).

Val a dir que la cèl·lula constitueix tots els organismes vius, inclosos els humans, és a dir molts de nosaltres. El llibre és la història de com les agrupacions cooperatives i organitzades d’aquestes unitats autònomes —teixits, òrgans, aparells i sistemes— permeten que es desenvolupin mecanismes fisiològics molt complexos: la immunitat, la reproducció, la sensibilitat, la cognició, la capacitat de reparar, i també la de rejovenir. També és la història del que passa quan les cèl·lules es tornen disfuncionals, és a dir, el que fa que els nostres cossos passin de la funció cel·lular normal a la patologia cel·lular i, d’alguna manera, emmalaltim. Finalment, també és la història de com el coneixement actual que existeix sobre la fisiologia i la patologia de la cèl·lula ha provocat, i està provocant, una revolució en la biologia i la medicina, donant lloc al naixement de medicaments transformats, i, per la mateixa derivada, éssers humans transformats, precisament, per aquestes medicaments. Quasi res...

Un d’aquests exemples és el que es coneix com a enginyeria cel·lular: la capacitat per manipular, o en termes informàtics hackejar (per entendre-ho, tot i que essent puristes no seria el terme adequat) les cèl·lules. Pel cas de l’exemple que expliquen, es refereixen a les cèl·lules immunitàries d’un pacient. Això sembla que està en període de gestació però és cap a on aniria una mica la medicina. Us imagineu que poguéssiu donar ordres a les cèl·lules cancerígens perquè es suïcidessin? O que, d’alguna manera se’ls pogués introduir un cavall de Troia i llavors matar-les? I tot això fer-ho sense que la resta de cèl·lules se n’adonin? Aquest darrer matís és important perquè si bé segurament ja s’ha fet aquesta manipulació o reprogramació cel·lular, un dels problemes és que aleshores el sistema immunològic detecta que ha estat manipulat i pot desencadenar un atac autoimmune, que generalment no acaba bé. Us adoneu del potencial d’aquesta eina?