Carles Costa i Muntadas

A banda del TEA com a tal, el propi trastorn també pot anar associat a altres trastorns o malalties. El primer és el Trastorn Obsessiu-Compulsiu, TOC. Sempre diem que tothom té una mica de TOC. Encara que sigui per no portar la contrària, jo crec que també en tinc una mica. Tinc mania en comprovar si he tancat la porta al sortir de casa; també en mirar les aixetes; fins i tot en alinear el router (alinear coses en general també és un tret característic de les persones amb TEA), i probablement el més TOC de tots, el tinc amb la Covid. Continuo anant amb el meu gel desinfectant i fent-ne ús sovint, a banda de desinfectar el mòbil cada vegada que surt de casa. Intento minimitzar el risc de contagiar-me de qualsevol virus, però també entenc que és impossible quan la resta del món, pràcticament tota, no té ni la meitat de la meitat de la meitat del meu particular interès. Hom sap que la manera més fàcil d’evitar multitud de contagis és tenir les mans netes però és una batalla perduda. I per...

No descobreixo res nou quan dic que les persones amb autisme o síndrome d’Asperger generalment són persones que tendeixen a la soledat o a l’aïllament, condicions que queden il·lustrades amb el terme anglès aloneness (de alone , sol en anglès). En aquest sentit, i cosa que em va fer molta gràcia, diuen que moltes persones amb la síndrome d’Asperger somien amb un planeta on són l’únic humà, on ningú els interrompi, on les coses succeïssin amb regularitat i del tot predictibles. Moltes sospiren un estil de vida que porten els monjos als monestirs i que una calma tranquil·la els permeti combinar les rutines diàries amb el treball en solitari. Nota: en aquest precís moment em ve al cap la sèrie d’entrades dedicades al meu particular « Diari d’un monjo infiltrat ». Nota 2: part del correu que vaig escriure a la meva metgessa de capçalera: «si fos una persona religiosa crec que aniria a viure en un convent».

Entre entrada i entrada del TEA, com es fa palès, no descarto fer altres entrades si ve a tomb. I, en aquest cas, ve a tomb parlar-ne perquè quan acabin les entrades sobre el TEA ja haurà passat el moment. Avui parlem de l’àlbum que recentment ha publicat/editat/distribuït, digueu-n’hi com vulgueu, l’Ajuntament de Vic sobre la ciutat. En parlo perquè em sembla una bona —molt bona— iniciativa. El passat sis de maig es va presentar a Vic aquest àlbum, que porta per títol Vic, la meva ciutat en cromos . Després em referiré al nom. D’acord amb l’Ajuntament, la iniciativa és de caràcter educatiu, cultural i participatiu, ha estat promoguda per la regidoria d’Educació, i creada per un grup motor de professionals dels àmbits educatiu i cultural de la ciutat amb el suport de la regidoria de Turisme. En resum, és una mica allò que personalment sempre he reivindicat que cal fer més pedagogia i divulgació del nostre patrimoni, especialment entre els més joves. De fet, la iniciativa està destinada...

És important saber que les persones amb TEA  només es deixen guiar i instruir per persones que no només les entenen, cosa de per si ja difícil, sinó que a més les estimen i els mostren humor i bondat. En aquest sentit, m’atreviria a dir que costa molt, moltíssim, entrar o mantenir-se a la vida d’una persona amb autisme. Penso que si ja és difícil per se , encara ho és més quan la persona amb la síndrome té la convicció que a l’altre interlocutor no l’interessa la pròpia vida/experiència i/o no li aporta res: és difícil d’explicar però, mantindríeu una conversa amb algú que teniu la convicció que no li interessa? Que no li importa (en el sentit més literal de la paraula)? Penso que un neurodivergent, amb la seva ment lògica, no li veu sentit a fer això, i per això, simplement i sense donar-hi voltes, no ho fa. Tot amb tot, és digne de ser mencionada la paciència que té l’entorn d’una persona amb autisme. La segona part de la frase avui no la puc afirmar, però la primera ja us avanço...

Simplificant-ho molt, l’autisme clàssic i la síndrome d’Asperger comparteixen dos trets clau: les dificultats en els processos de comunicació social, i els interessos obsessius i accions repetitives. Tanmateix, hi ha una característica clau que també els diferencia: en l’autisme clàssic, les persones poden tenir qualsevol coeficient intel·lectual però mostren un retard en l’adquisició d’habilitats lingüístiques, mentre que en la síndrome d’Asperger, com a mínim tenen un coeficient intel·lectual igual al de la mitjana, però no hi ha cap tipus de retard en l’adquisició d’habilitats lingüístiques. Val a dir que les persones amb TEA i en referència a les anomalies a nivell de comunicació, solen tenir una parla repetitiva (més comú en l’autisme clàssic); s’inventen paraules: neologismes (més comú en l’autisme clàssic), i utilitzen el llenguatge de manera inapropiada en contextos socials. Finalment i és un capítol a part, entenen el que els diuen de manera literal: els costa entendre el sarc...