Incursions al món del TEA-Asperger (5/20)

És important saber que les persones amb TEA  només es deixen guiar i instruir per persones que no només les entenen, cosa de per si ja difícil, sinó que a més les estimen i els mostren humor i bondat. En aquest sentit, m’atreviria a dir que costa molt, moltíssim, entrar a la vida d’una persona amb autisme. És digne de ser mencionada la paciència que té l’entorn d’una persona amb autisme. La segona part de la frase avui no la puc afirmar, però la primera ja us avanço que sí.

Dit això, permeteu-me també fer notar que si només es deixen aconsellar per persones que les entenguin, el cercle de guies es redueix molt considerablement. Això fa que possiblement apliquin la màxima de «si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit». En resum, és possible que 1) escoltin poc i 2) prefereixen fer les coses a la seva manera. Així mateix, diuen que les persones amb síndrome d’Asperger fan la seva adaptació social a través de l’intel·lecte. De la mateixa manera que a les persones amb autisme clàssic, a les persones amb Asperger se’ls ha d’explicar i enumerar absolutament tot. Cal sistematitzar-ho tot, organitzar les coses segons un sistema, esquematitzar-ho: no és que ho vulguin així, sinó que el seu cervell funciona d’aquesta manera.

En referència als aspectes socials o amb altra gent, també és digne de mencionar que tenen poc interès pels demès (el llibre menciona literalment «total absència d’interès» però jo em nego a creure-ho i/o a afirmar-ho rotundament). També és molt característic el contacte visual atípic: o bé no miren als ulls al seu interlocutor, o bé ho fan molt poc. En referència això haureu sentit o llegit que una persona que no mira als ulls és senyal inequívoc que menteix. Doncs no sempre és així, especialment si la persona que teniu al davant té TEA o síndrome d’Asperger. Val a dir que a mi em passa sovint. Notareu amb aquestes persones que parlen però miren qualsevol altra banda menys la vostra cara. Dit això, és un tret que amb el temps el poden anar polint. Però, alerta! Una persona neurotípica mirarà inconscientment als ulls del seu interlocutor (especialment si no menteix), però una persona neurodiversa, també ho podrà acabant fent però ho farà conscientment, és a dir, ha de rumiar i pensar a fer-ho perquè d’entrada no li surt.

Així mateix, tenen manca de reciprocitat en molts casos. No saben esperar el torn per parlar, no entren en el diàleg i només articulen monòlegs. Com deia en el punt anterior, sempre hi deu haver matisos i segurament són destreses que es poden adquirir amb el temps. Al mateix torn, tenen dificultats per anticipar com se sentirà o es podrà sentir algú; dificultats per saber com reaccionar davant l’actitud dels demés; dificultats per interpretar les expressions emocionals dels rostres, veu o postura, i dificultats per acceptar que hi ha més d’una perspectiva correcta. Aquesta última característica ens serà familiar quan arribem als informes de les meves mestres.