Redacció després de vacances (1/3)

I després de les vacances, la clàssica redacció. Sí. Tornada a l’escola després d’una merescuda pausa. Literalment... aquest any he tornat a l’escola dels adults el mateix dia que els nens: haig de buscar maneres de sentir-me jove! Bromes a part, doncs sí... hem tornat el mateix dia. Tanmateix, no vàrem començar-hi... els més menuts han gaudit —o com a mínim tingut— quasi tres mesos, i jo tres setmanes. I, en el meu cas, ben merescudes i penso que força ben aprofitades.

La primera setmana vàrem estar a Tortosa. A veure... pels que no heu visitat mai Tortosa seria una barreja entre part d’algun Vic (un dels dos que sempre dic que hi ha) i Manresa. Tot i atorgar-se la capitalitat d’una hipotètica cinquena província de Catalunya, és una ciutat bruta, deixada, mig abandonada. D’entrada vàrem pensar... però on ens hem posat? Allí vàrem disposar el nostre camp base per anar d’una banda a altra.

El primer dia vàrem estar al castell de Miravet, un castell de l’ordre del Temple. Amb una calor... aleshores estàvem en plena onada! Així i tot, afortunadament vàrem poder gaudir d’una visita guiada que inicialment era particular: no perquè l’haguéssim pagat així, sinó perquè no va venir ningú més. Ens vàrem trobar amb un guia fantàstic que en sabia un munt... i jo que soc dels que penso que no és tonto qui no sap, sinó qui no pregunta... doncs vinga a preguntar. Noteu que al Forrest Gump li van dir una cosa semblant: «tonto és el qui fa tonteries», li dia la seva mare. En fi... que entre templers i Guerra Civil espanyola (1936-1939), no em vaig poder estar de fer sortir a la palestra Guillem de Montrodon i, és clar... Ramona Llimargas. Sorprenentment, el guia no en coneixia cap... però com us dic, és un pou de saviesa... Un cop començada la visita, però, se’ns van afegir una parella més. Com que la dona era sud-americana, la visita va passar de ser en català a espanyol... Lamentable, tot i que també hem d’entonar el mea culpa per permetre-ho.

Allí vàrem dinar fantàsticament bé. De fet, quasi diria que va ser l’únic dia que ho vàrem fer. L’endemà, a Horta de Sant Joan... no us explico amb detalls... Veníem d’una visita poc convencional però interessant al Matarranya. Ens van tractar força malament... amb un dia també tòrrid, ens van fer dinar en una terrassa. Em va fer gràcia demanar una galta de porc amb nabius (molts pensareu que demanar galta en plena onada és de bojos... i ho és, però no hi havia res més que em convencés), i no hi havia nabius... i al demanar-ho em diuen que no es veuen perquè formen part de la salsa... Si tritureu nabius i ho posem on vulgueu, veureu que es converteix en una cosa lila, blava... fosca... no em demaneu com s’ho va fer el xef d’aquell establiment perquè la salsa li quedés clara... Potser no hi va posar nabius...

Un altre dia vàrem anar a un lloc que semblava de qualitat, en aquest cas un restaurant a La Ràpita. També lamentable... Ens vàrem sentir profundament estafats: hi ha establiments tirats de preu, n’hi ha de barats, ni ha de correctes, de cars, de caríssims, i llavors n’hi ha com el que vàrem anar: ni preu, ni qualitat. Allò em va fer pensar en una espècie d’hipocresia de la gent. En primer lloc perquè el restaurant estava força ple: m’atreviria a dir del tot. En segon lloc perquè ho estava força de clients fidels. I en tercer i últim, no entenc com poden repetir... Una de dues, o bé l’hostaleria a La Ràpita està molt malament, cosa que dubto... o bé la gent hi va per dir que ha anat en aquest establiment històric i quasi aristocràtic o per mantenir una imatge pública... En aquest darrer cas, fins i tot no sé si la gent hi va creient que va a un bon lloc: no m’estranyaria... en fi... que de turistes, no crec que cap repeteixi. No obstant, a la tarda vàrem anar a veure una subhasta de peix al port, i és ben entretingut. Avui dia tot és digital i ha perdut l’essència, però és ben entretingut.

Finalment, el darrer dia ens vàrem quedar a Tortosa. Ens van fer una ruta guiada de tres hores per la ciutat. La guia ens va advertir que Tortosa era la ciutat tapada, la desconeguda... Creieu-me que soc objectiu... a nivell històric està bé, però ni punt de comparació amb Vic ni altres ciutat. Del que em va agradar més, tot el conjunt de la seu. Això sí, realment bonic i amb una bona història al darrere. Vàrem dinar a un restaurant on hi havia brasa i per un moment em va venir al cap l’Asador Etxebarri o Elkano: «va... que xalarem amb un nou descobriment...». Doncs simplement correcte, la carn més concretament, perquè el peix... el braser no es pot dir que hi tingués la mà trencada. Sort que en arribar a Vic ho vàrem compensar una mica.

Ups... veig que m’allargo, la setmana que ve continuo explicant-vos les meves vacances.