TEA-Asperger: l’estigma invers

Seguim amb un altre concepte nou que és susceptible de generar trauma. Avui parlem de l’estigma invers. La pregunta és simple. Què faríeu si us esforceu cada dia per ser, no qui sou, sinó el que la societat vol que sigueu, amb tot l’esforç que requereix, però els que us envolten simplement ho ignoren, ho desacrediten, o li resten importància? A l’igual que la fatiga d’identitat, se’n parla poc de la singularitat de l’estigma invers. Hi és present de manera implícita, però es dona per sabut i interioritzat i no se li presta l’atenció que cal.

A mode d’exemple, imagineu que un infant us ve corrent i us diu que a l’escola han començat a fer operacions amb nombres d’una xifra, i ell solet ha aconseguit fer una suma de dos nombres de dues xifres. Acte seguit, us en rieu o li dieu que no n’hi ha per tant o que això ho sap fer tothom. Oi que costa de concebre una actitud com aquesta, i fins i tot la titllaríem de cruel? Canviem d’escenari... un autista va a una festa amb multitud de gent, amb la música alta... i quan torna a casa verbalitza que està esgotat. Em jugaria un pèsol que la majoria de neurodivergents dirien: «va home! Si només era una festa!».

Aquest fet tan quotidià, en realitat el que fa és relativitzar o treure importància a un fet que per algú pot arribar a ser molt dolorós, estressant i traumàtic. Cal tenir present que el mèrit, la importància o incidència d’un fet és del tot subjectiu i depenent de la persona que el gaudeix o pateix. En comptes de restar importància amb un clàssic «no passa res» o «no n’hi ha per tant», el que és aconsellable és escoltar aquesta persona i acompanyar-la. Torna a aparèixer allò que tant he escrit: respecte. I el llibre ho rebla novament amb un exemple: viure en un món en el qual les persones esperen que les saludis amb un petó o un petó i una abraçada, i que no entenguin que per a un mateix és desagradable és esgotador. Si a més hi afegeixes que no et creguin, és doblement esgotador. Personalment i afortunadament, aquest exemple concret no em passa.

El cas de l’estigma invers és possible que els pateixin encara més els (mal)anomenats autistes d’alt funcionament. La gent generalment pensa (no tota, afortunadament, però molts relacionen l’autisme tan sols amb l’autisme clàssic) que un autista no pot treballar o anar a la universitat. Menys encara escriure llibres, investigar, aparèixer a les xarxes socials... El concepte d’alt funcionament per molts neurotípics significa que l’autista és menys autista i acaben verbalitzant tal cosa com «no sembles autista». Això pot semblar un afalac però és una arma de doble fil i és un error.

Segons l’autora, i m’ha ben convençut, s’ha d’abandonar aquesta idea d’alt i baix funcionament en aquest sentit. Tot és relatiu. Com tothom, es tenen més o menys destreses per cada habilitat o competència. És del tot compatible escriure llibres i patir grans dificultats davant d’un canvi en les pròpies rutines o els imprevistos, que ja sabem que és un dels trets típics autístics. Tanmateix, al neurotípic és possible que no li quadrin les coses. La reflexió és: «home... si escrius llibres no pots ser autista i a tots ens costa que ens trenquin les rutines». Error. Pel que fa a l’autista, no només li toca donar explicacions, sinó córrer el risc que no el creguin. I el fet és que davant d’aquesta circumstància li poden haver arruïnat el dia perquè no és que li costi canviar rutines, sinó que sovint el col·lapsa.

La clau, com dèiem, és escoltar i acompanyar. Dic escoltar, no sentir, com qui sent ploure. Tan sols d’aquesta manera es pot més o menys arribar a comprendre la necessitat d’un autista, i no pas el que el neurodivergent creu que necessita. I no menys important, respecte.