TEA-Asperger: sigues i deixa ser

Després d’escriure aquest títol l’he cercat a Internet per veure si era original. Doncs no ho és, o no ho és del tot... Ho va dir la il·lustradora Belén Segarra en una entrevista. Tanmateix, crec que ho deia en un altre sentit, lluny de l’àmbit de la neurodivergència. El seu sentit crec que era més aviat una altra manera de dir el clàssic «viu i deixa viure». El «sigues i deixa ser» no va en el sentit de fer, sinó en el de ser. És per això que no el concebo com el «viu i deixa viure», que jo l’interpreto més aviat en un àmbit de les accions (fer). Dit això, continua essent una frase en referència a la llibertat, a la tolerància... però és més existencial, podríem dir. És més una llibertat de ser, i no tant de fer. En fi, seguim.

La constant necessitat de fingir ser normal —normal des de la vessant neurotípica—, suprimir els comportaments autistes, conformar-se, encaixar... té conseqüències. Conseqüències greus, i a vegades fins i tot irreversibles. Abans de continuar, però, i encara que em faci pesat, aprofitant que ja portem un parell d’entrades parlant del tema, vull recuperar el que vaig escriure quan introduïa el concepte de la fatiga d’identitat. Recordem-ho: Què som? Qui som? Què ens fa ser com som? Estaríeu disposats a renunciar a qui sou, per formar part d’una societat? Estaríeu disposats a renunciar a qui sou, per formar part d’aquesta societat? Si renuncieu a qui sou, què us queda?

Aquest esforç majúscul per passar desapercebut deixa als autistes estressats, esgotats, invalidats, frustrats i enutjats. També m’hi sento fortament reflectit. Torno a dir que no es tracta de fer el paperet davant d’una situació concreta: aquell dinar familiar que cal fer bona cara amb aquell que no et cau bé, per exemple. No. El que estem dient és no poder ser un mateix més enllà de quan dorms o estàs sol. Què us sembla?

L’autora ho té clar, i penso que és com diu que és. La societat empeny els autistes a tenir interessos o aficions més normals —normal des de la vessant neurotípica— però contraris als que els fa feliços. Parlem, segurament, per primera vegada de la felicitat. Què us fa feliços? Eduard Punset deia que la felicitat és l’absència de la por. No seré jo qui el contradigui... Tanmateix, insisteixo, què us fa feliços? És probable que molts coincidim que una de les coses que ens fa feliços és fer el que volem, que al mateix torn també ens descriu com som. La societat doncs, dirigeix els autistes cap a un altre lloc del que volen, fet que devalua a la persona, la fa sentir indigne i la posa en un estat constant de simulació i actuació: de la mateixa manera que s’és metge vint-i-quatre hores al dia, s’és actor vint-i-quatre hores. El metge, però, ho és per vocació i per lliure elecció. En canvi, l’autista que actua ho és per necessitat i per imposició. En qualsevol cas, estarem d’acord que la societat no els empeny a ser feliços.

El diagnòstic, o més aviat consell o petició de l’autora, és molt eloqüent: està molt bé aprendre els costums i les regles socials necessàries per mesclar-te i coexistir amb altres en una cultura diferent però, no hi hauria d’haver motiu per perdre la teva identitat, valors, fortaleses i preferències. No és just ni humà demanar a algú que renunciï a ser qui és, a perdre la seva identitat, a dessenciar-se (neologisme personal, però ja s’entén) d’un mateix. I llavors diuen que els autistes no són empàtics o que no se saben posar en la situació dels altres... Si ho fan constantment! Per fer-ho més evident i enriquidor, direm que els catalans hem après a formar part del món globalitzat, però no per això el món (més enllà dels països veïns) ens han demanat que renunciem a ser qui som. Dins de la globalització tenim espai per la nostra cultura, costums... i en cap cas l’imposem a la resta.

El sigues i deixa ser ve a dir això. Sigues com vulguis, però respecta la neurodivergència. Els neurodivergens, o autistes en aquest cas, no pretenen imposar la seva manera de ser. Respecten la resta, i a canvi tan sols demanen que també se’ls permeti ésser qui són i com són. Tothom té dret a ser qui vol ser.