TEA-Asperger: la fatiga d’identitat i la penalització de la sinceritat

Havíem acabat la darrera entrada sobre trets autístics dient que intentaríem parlar de llibres. La tasca de documentar-me i aprendre sobre el TEA-Asperger diria que acaba, almenys de moment, amb tres llibres més. Més enllà del DSM (que no tinc previst llegir i tampoc és un llibre), crec que m’he pogut fer una idea suficientment bona després de veure alguns documentals i de llegir els següents treballs:

1. L’autisme explicat als no autistes (2020): és el primer que vaig llegir. Considero que és una primera bona aproximació.
2. Wolfgang (extraordinari) (2018): és una novel·la que versa sobre un nen amb Asperger. També està prou bé. Molt millor el llibre que no pas la pel·lícula. Tanmateix, la pel·lícula és la que ha donat visibilitat a la neurodivergència, i és de celebrar. Ha estat una de les pel·lícules més vistes el 2025.
3. Wolfgang. El secret del pare (2019): és la segona part de la novel·la anterior.
4. Mírame a los ojos (2017): l’experiència d’una persona amb síndrome d’Asperger. Recomanable. Totes les històries personals ho són.
5. Autismo y Síndrome de Asperger (2010).
6. El autismo (2022).
7. Nacido en un día azul (2007): l’experiència d’un geni autista. En entrades posteriors descobrirem el terme savant. Recomanable. Com deia, totes les històries personals ho són.
8. Una tribu propia. Autismo y Asperger: otras maneras de entender el mundo (2016). Especialment recomanable. Explica la història de la síndrome, també, des del punt de vista històric.
9. Neurodivina y punto (2023). La història d’una dona que es va adonar que portava vivint quaranta anys essent autista sense saber-ho. Com les altres experiències personals, són força alliberadores i recomanables.
10. El trauma complejo en el autismo (2023): si us voleu conscienciar sobre el que comporta ser autista o tenir la síndrome d’Asperger, aquest és el llibre.
11. Descubrir el Asperger (2011). Història i vivències de Ramon Cererols. A banda d’explicar la síndrome, explica una interessant teoria de l’evolució (com a espècie). En entrades posteriors en parlaré.
12. Guía del Síndrome de Asperger (2009). Si estiguéssim quinze anys enrere, us diria que és la guia definitiva. 

Els trobareu tots al catàleg Aladí de la Xarxa de Biblioteques Municipals. No només m’he fet una idea penso que, lleugerament bona, sinó que també em permet d’arribar a una sèrie de conclusions que ja us les contaré. A banda, arriba a un punt que, més o menys, tot va versant sempre sobre el mateix, de manera que no cal indagar més per arribar a les conclusions que he arribat. Si més no de moment.

Una de les coses que hauríem d’haver après al llarg de totes les entrades referents al TEA-Asperger és que viure amb autisme i/o síndrome d’Asperger és difícil. Potser ho argumentaré més en entrades finals, però penso que és més complicat fer-ho amb la síndrome d’Asperger (insisteixo que avui dia inexistent de manera singular), que no pas amb un autisme clàssic. Depèn de com, potser algú se’m tirarà a sobre, però ho afirmo tan sols per una premissa: la societat es fa més càrrec (el més és un matís important) del que veu que del que no veu. És possible que la societat actuï d’una manera determinada, més comprensiva, segurament, davant d’una persona amb un autisme clàssic i evident, que no pas davant del rar de torn. Per tant, confio que no se’m malinterpreti.

Dit això, el llibre al qual faig referència en les properes entrades porta per títol El trauma complejo en el autismo. El nom ja diu la cosa. Spoiler: si els traumes ja són dramàtics per si mateixos, els autistes els tenen multiplicats per dos. En aquest llibre he après nous conceptes que fins ara no els havia llegit ni conegut. Comencem pel de fatiga d’identitat. D’alguna manera era implícit en les característiques que hem anat aprenent, però quan li posen nom, el singularitzen, pren una altra dimensió i importància. Per explicar-ho ens hauríem de passar al terreny filosòfic... però intentarem fer-hi només una petita incursió. Què som? Qui som? Semblen preguntes senzilles però, com deia, per intentar —només intentar— contestar-les ens hauríem d’immergir en el terreny filosòfic. N’hi afegeixo unes més: Què ens fa ser com som? Aquí segurament podríem respondre que la nostra identitat, que al mateix temps ens fa a tots únics i especials. Estaríeu disposats a renunciar a qui sou, per formar part d’una societat? Hi dono mitja volta més: estaríeu disposats a renunciar a qui sou, per formar part d’aquesta societat? I acabo: si renuncieu a qui sou, què us queda?

Això els passa als autistes, i possiblement ho pateixen més els que no tenen minvades les seves capacitats cognitives. Per no haver de patir assetjament, rebuig, exclusió, nulling (neologisme que s’entén perfectament), decideixen deixar de ser ells mateixos per a ser altres. I això cansa molt, moltíssim. D’aquí el terme de fatiga d’identitat: cansats, esgotats de viure una identitat que no és la pròpia, merament per intentar encaixar, i sovint, tot i l’esforç, no fer-ho. Particularment, sovint m’hi sento reflectit. No estem parlant de fer el paperet en una circumstància, estem parlant d’emmascarar-se constantment davant dels altres, i renunciar a ser un mateix. Per il·lustrar-ho, l’autora del llibre (Isabel Paula) comparteix una metàfora excel·lent: el salmó i el nadar a contracorrent. Naden en la direcció incorrecte o, simplement, naden en la seva direcció, en la direcció que naden els salmons? Fer la pregunta en aquests termes canvia totalment el prisma.

En aquest sentit, una xifra que hauria de fer rumiar. L’experiència que genera més angoixa —la que més— al 60% dels autistes és un esdeveniment social. I hem de partir de la premissa que l’ésser humà és un animal eminentment social... La dada contrasta amb el 20% dels neurotípics que ho afirmen. Però vaja... tres vegades més. A banda, és una dada un tant curiosa i paradoxal. Hom pot pensar que si aquesta mena d’esdeveniments són un autèntic trauma, un calvari, l’aïllament social, la soledat... hauria de ser la repera. Doncs no. O no sempre. Perquè una majoria d’autistes lluiten contra dues forces que empenyen en direccions contraries: per una banda tenen el desig de soledat i, per l’altra, un anhel immens de formar part de la comunitat, de sentir-se un més.

En resum, la fatiga d’identitat autista es tradueix en una sensació d’esgotament emocional i físic, en sobrecàrrega sensorial i alteracions de l’estat d’ànim per haver d’emmascarar les característiques autistes en situacions socials en les que l’autista s’ha d’ajustar a les normes socials i comportar-se de manera que pugui ésser considerat el més normal —normal des de la vessant neurotípica— o acceptable possible.

L’autora també parla dels problemes que els pot arribar a comportar una altra de les característiques de l’autisme: l’excessiva sinceritat, el ésser massa francs. Sabem que són directes, però jo ho interpreto de manera diferent que la sinceritat. Una persona pot ser directe, però pot no ser franca... Els autistes generalment són les dues coses: francs i directes. Això, justament, també els fa molt més vulnerables que la resta de la gent. Curiosament, la sinceritat, l’honestedat i la franquesa, penalitza, i penalitza molt. També m’hi sento particularment reflectit.

Avui dia, en qualsevol situació, possiblement en les socials menys, però sí en les laborals o quan un s’hi juga alguna cosa, cal anar amb peus de ploms. No pots anar amb el lliri a la mà quan hi ha alguna cosa en joc. Quan es reparteix un pastís, és fàcil que l’autista es quedi sense. El motiu penso que és molt simple i és precisament aquesta posició de vulnerabilitat: el ésser franc, honest, fa que mostri totes les seves cartes i vulnerabilitats, que poden ser utilitzades en la seva contra i per insatisfer els seus interessos. I tot plegat, possiblement sense adonar-se’n.

Imagineu-vos una entrevista de feina. A un neurotípic si li pregunten per segons què, és fàcil que faci ús de mentides pietoses per aconseguir la posició. En els cas dels autistes, és impensable... es tirarà pedres a la teulada tot i ser en perjudici seu però sempre prioritzant la veritat per sobre de tot. Qui diu situació laboral, imagineu-vos qualsevol altra situació. Com he dit, és com jugar al pòquer amb les cartes descobertes. No només això, sinó que també li pot portar problemes per la via indirecta. És a dir, un neurotípic és fàcil que sàpiga diferenciar quan una informació aliena, però de la que n’és coneixedor, no es pot dir/donar. Tanmateix, no és el cas d’un autista, que pot no ésser conscient de la sensibilitat de la dada (aliena) i facilitar-la amb tot el que li pot comportar. En resum, la franquesa i sinceritat fa de la vida una carrera d’obstacles.