TEA-Asperger: el (perillós) sociodominant

Un altre dels termes interessants que apunta l’autora és el del sociodominant. Què és o podria ser un sociodominant? Doncs un sociodominant espera que la resta comprengui el seu humor i sàpiga quan està essent sarcàstic. El sociodominant espera que les altres persones entenguin els seus dobles sentits alhora que aprecien la seva astúcia. El sociodominant espera que se’l miri als ulls quan hi parles durant un temps convencional, però sense gaire intensitat: no se l’ha de desafiar. El sociodominant sembla que necessita que altres participin en una conversa d’acord amb una regles compartides per altres sociodominants i acostumen a menysprear aquells que no se senten còmodes amb les formes de relacionar-se que per ells són naturals. El sociodominant té rituals dissenyats segons la seva pròpia lògica. I l’exemple que il·lustra el cas em va deixar astorat. Diu l’autora que quan pregunten «com estàs?» no ho pregunten seriosament, i que se suposa que tots han d’entendre la seva falta de sinceritat y assumir que es tracta, tan sols, d’una frase feta per saludar i res més. Aturem-nos un moment aquí.

Jo amb aquesta mena de coses hi tinc un problema. També haig de dir que el darrer any —podeu riure (tampoc cal però si ho heu de fer ho podeu fer)— ho he començat a entendre: m’ha costat molts anys! I dic començat a entendre perquè sovint encara no sé si la pregunta llançada és en format d’interès o en format de salutació. I em passa de manera bidireccional, especialment a la feina (que és on tinc més contacte social). Truco algú i el primer és un «bon dia», i el segon és un «què tal?» o «com estàs?». No recordo que hagués concebut mai fer aquesta pregunta sense ànima de rebre una resposta. Sinó ja no ho preguntaria... És més... encara l’espero avui dia, abans de continuar amb el diàleg. No em cap al cap fer aquesta pregunta si no és per un interès. Que llavors ja entraríem si en real o per cortesia... i que sovint s’acaba la conversa amb un lacònic «bé, bé» o «molt bé».

Això pel que fa al cas de si la conversa la inicio jo. En cas contrari —si em truquen a mi o estic en una reunió en línia amb més gent— si em pregunten «què tal?» o «com estàs?» és fàcil que em posi en un jardí, de la manera més innocent possible. És allò que explicava que la sinceritat i la franquesa ens fa molt vulnerables. Si em pregunten pel meu estat, el més fàcil és que honestament els digui com em sento. També és cert que força sovint entenc que la possibilitat d’interès va en funció de la confiança i/o posició jeràrquica dels interlocutors. En resum però, efectivament, la immensa majoria de vegades que fan aquesta mena de preguntes, no és més que una salutació. I, havent adquirit més o menys aquesta conducta social, també he après que el socialment raonable és contestar amb un «bé, bé» o simplement no fer-ho. També és cert que a vegades, el sociodominant, ni tan sols dona peu o temps a respondre el cortès «bé, bé». En qualsevol manera, no m’ha deixat indiferent trobar aquest cas com a exemple d’un sociodominant.

Havent fet el parèntesi continuem amb el que defineix un sociodominant. El sociodominant espera que la resta doni la mateixa prioritat a la interacció social que ells esperen de la majoria: és a dir, que siguin tan socials (que no sociables) com ells. Esperen que les persones parlin quan ells ho creuen oportú i que restin en silenci durant períodes que consideren correctes. Arruguen el front davant les accions impulsives dels demés i solen molestar-se si el seu interlocutor o interlocutors verbalitzen peticiones d’aclariment sobre coses que donen per sabudes. També m’hi sento molt reflectit. I aquest tret és un perill... perquè quan em passa, generalment callo —per allò de no desencaixar o semblar estúpid— i creuo els dits a fi que la conversa no vagi a més i/o s’ajorni a un nou fascicle més endavant. Si passa, aleshores estaré completament venut perquè com que no he entès el que m’han explicat prèviament, quedaré totalment en evidència. Acaba la definició del sociodominant, com que poden fer acusacions sobre la mala educació de l’interlocutor, tractant-lo abusivament, amb indiferència o esperant una disculpa. El sociodominant és una espècie de plaga!

El fet de callar va vinculat amb les dificultats per inferir intensions. Ja ho havíem enumerat en l’entrada 5/6 referent als trets autístics. L’autora ho explica dient que molts autistes viuen angoixats pensant en el que diran i preguntant-se si serà apropiat o no. Resultat: molts opten per callar i aïllar-se per no quedar com a maleducats, cruels o simplement, estúpids. En dono fe.

Amb aquesta informació, imagineu la vida d’un autista envoltat de sociodominants. És una autèntica lluita, continua, sense pauses (més enllà de les hores de son), entre ésser un mateix o adaptar-se a un món que no contempla cap, o pràcticament cap, tipus de diversitat relacional. Avui dia i en la societat que (sobre)vivim existeix un consens no explícit, no escrit, no reglat, fins i tot inconscient, del que són comportaments acceptables i dels que no ho són. A mode d’exemple facilitat per l’autora: una passió per la gemmologia és vist pels pares com una obsessió, en canvi les hores passades davant de vídeojocs no és més que un hobby.