L’estupidesa humana 2/10

Entrem en matèria. Anem anys ha. Molts anys enrere, quan érem pocs i dèbils. No és pas la primera vegada que ho llegeixo, però l’espècie humana va estar al llindar de la desaparició. Malauradament pel planeta Terra (i més aviat que no pas tard també per satèl·lits i planetes veïns), ens en vàrem sortir. El fet és que fa entre 930.000 i 813.000 anys es va produir un coll d’ampolla que quasi ens extingeix. Les conclusions que va publicar la revista Science apunten que aproximadament 1.280 individus reproductors foren capaços de mantenir una població humana (l’ascendent, ja s’entén...) durant uns 117.000 anys. 

El descens dràstic de la població sembla que fou degut a les condicions climàtiques adverses: les glaciacions del Plistocè provocaren grans canvis en les temperatures, greus sequeres i pèrdua de multitud d’espècies, que al seu torn eren utilitzades com a font d’alimentació pels humans. Així mateix, sembla que poguérem sobreviure gràcies al control del foc, així com també a un canvi climàtic més benèvol. Sigui dit de passada, que quan es diu control del foc, se sobreentén les conseqüències que representà. El control del foc permet coure, el coure permet fer molts tipus d’aliments, i fer molts tipus d’aliments permet incloure carns (proteïnes, i fer-les molt més digestives), molt necessàries pel desenvolupament i funcionament de? Efectivament, el cervell.

Observant l’evolució de la capacitat cranial del procés d’hominització, tenim que (informació generada per IA però contrastada): L’Australopithecus afarensis (3,9 - 2,9 Ma) gaudia d’entre 400 - 500 cm3; l’Homo habilis (2,4 - 1,4 Ma) gaudia d’entre 600 - 700 cm3; l’Homo erectus (1,9 Ma - 110.000 anys) gaudia d’entre 800 - 1.100 cm3; l’Homo neanderthalensis (400.000 - 40.000 anys) gaudia d’entre 1.400 - 1.600 cm3, i l’Homo sapiens (300.000 anys - actualitat) gaudeix d’entre 1.350 - 1.500 cm3. En resum, al llarg dels darrers 20.000 anys, el nostre cervell ha disminuït aproximadament un 10%. Alguns científics creuen que es deu a una millora en l’eficiència de les connexions, és a dir, hi ha menys espai, però més connectat o més optimitzat. L’autor del llibre no comparteix aquesta opinió. Jo tampoc, malgrat no sigui expert en el tema, naturalment.

Segons la teoria de d’Aprile, la intel·ligència humana ha esgotat la seva funció: ha arribat fins on havia d’arribar. És possible que la introducció de la IA, evolutivament parlant, vagi per aquí o ho acceleri. Aquesta afirmació és de collita pròpia però bé... ja veiem cap on van les coses, i si en un futur proper ajuntem IA i ordinadors quàntics... a l’espècie humana només li quedarà vaguejar pel món: aportarà molt menys del que aporta actualment. De fet, això de vaguejar, alguns ja ho fan ara.

Seguint amb la teoria de l’autor, té sentit. L’evolució de l’espècie i la natura tendeix a adaptar-se i a prescindir d’allò que li és innecessari. Fa milers d’anys teníem pèl a tot el cos i ara no; havíem arribat a tenir cua (fa uns 25 milions d’anys) i ara no; teníem queixals del seny i ara cada vegada menys; fins i tot ens podem permetre el luxe de treure’ns l’apèndix i no passa res, quan fa mils d’anys va permetre allargar la vida de l’espècie (que no la de l’individu) a causa de la seva capacitat per, d’alguna manera, extreure les infeccions de l’intestí. Així doncs, quin motiu tindria la natura per treure’ns capacitat cranial si no fos perquè en podem prescindir? És interessant, no us sembla?

Dos investigadors del segle passat, un tal Greg i un tal Galton, aquest últim cosí de Darwin, es van plantejar una curiosa pregunta o dilema. La conclusió a la que van arribar fou que si fundessin una ciutat amb cent irlandesos estúpids, analfabets, embriacs i grollers, i cent anglesos cultes, ben educats i sobris, al cap d’unes quantes generacions hi hauria mils de necis i ni un sol gentleman. Què us sembla? Compartiu aquest raonament obviant el tema de les nacionalitats? Si teniu deu pomes sanes al costat d’una poma podrida, com acaben totes les pomes? És interessant aquesta mena de principi dels vasos comunicants aplicat a la biologia... Tanmateix, la conclusió és clara: en la selecció i la transmissió dels trets, generalment guanyen els pitjors.

Sé que pot ser un raonament fal·laç... però mireu-vos-el en perspectiva. El resum és que si fas la mitjana de 10 i 7, no et queden dos 10, sinó un 8,5. Per tant, passes d’un individu 10 i d’un de 7 a un de 8,5. Certament si partim del 7 hem millorat però, la tendència sempre serà anar a pitjor. Vaja... difícilment sempre podrem emparellar dos 10 per, no millorar, sinó mantenir.

Dit tot això, el cert és que havent escrit tot el conjunt d’entrades em vaig topar amb una notícia amb el següent titular: «Nuestro cerebro lleva milenios encogiendo: la ciencia tiene muy claro por qué (y no, no significa que seamos más tontos)». Vaja... ja ens han tornat a posar aigua al vi. Una de les teories que sustenta aquesta tesi és que amb societats cada vegada més grans, cooperatives i complexes, vàrem passar a dependre de la intel·ligència col·lectiva i la personal ja no feia tanta falta. Així mateix, i potser més veraç que això, l’important és en l’interior, i com s’organitza el cervell, que cada vegada ho fa de manera més optimitzada. Finalment, també apunta que és la manca de recursos (el cervell és l’òrgan que requereix més energia) i la manca de reptes que antigament teníem com a espècie, feu que la natura potenciés més el sistema immunològic que no pas el cervell. En qualsevol cas, tot això no treu que cada vegada som més borregos.