Coses que no són

No recordo quant temps fa que vaig llegir que Plató, ja sabeu, el gran filòsof (mai per sobre de Sòcrates, almenys des del meu humil punt de vista), en realitat no es deia Plató. Això em va deixar una mica desconcertat, i em vaig anotar al meu gestor de tasques TickTick fer-hi referència algun dia. Aquest dia ha arribat. Tanmateix, una entrada per dir només això, em semblava poca cosa, i parlar de Plató... certament ho podríem fer, però ara no ve al cas. De totes maneres, la seva obra La República és digne de comentar-la un dia. També El Banquet, però per altres temes. En ambdós casos, les hauria de tornar a llegir, i llavors segurament voldria llegir no només tots els diàlegs per mirar d’aprofundir-hi una mica (i n’hi ha uns quants), sinó també sobre altres grans filòsofs de la història. De moment, ni tan sols m’ho anoto.

El fet és que aquesta entrada va de coses que no són. N’he agrupat algunes que realment, com la primera, em va deixar ben distret el dia que ho vaig conèixer. Tampoc hi entraré en detall, tan sols són anècdotes o per fer-se l’interessant en el típic àpat social. Els pares de Plató posaren al nounat Aristocles. Així està contemplat en la majoria de biografies. I com un nadó que es deia Aristocles passa a l’eternitat com a Plató? Em refereixo estrictament al nom de la persona, no a les seves virtuts... Sembla que Plató fou el motiu derivat de platys, que traduït el català vindria a significar ample, o «el de l’esquena ampla». L’adjectiu li havien posat a causa de la seva gran envergadura i el seu front: és a dir, ample de constitució física i/o ample d’intel·lecte. 

Anem pel segon, el conegudíssim Teorema de Pitàgores. Que no és de Pitàgores... Primerament i per refrescar la memòria, direm que el Teorema de Pitàgores és aquell que estableix que en qualsevol triangle rectangle (és a dir, un figura geomètrica de tres costats i que disposa d’un angle recte), el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels catets: a² + b² = c². És una fórmula transcendental per calcular distàncies en geometria. També podríem entrar, i no ho farem, en tipus de ternes pitagòriques. Sense entendre-hi, només diré que hi ha coses que fan les matemàtiques especialment belles: un exemple és el número de Sheldon. També és el cas de les ternes pitagòriques i primitives. Si ja sembla bonic trobar nombres que compleixin l’equació a² + b² = c², encara ho és més quan es troben nombres primers entre si (l’únic divisor comú que tenen és l’1) que ho compleixen ((3, 4, 5), (5, 12, 13), (7, 24, 25), (8, 15, 17), (9, 40, 41), (11, 60, 61), (12, 35, 37), (13, 84, 85), (16, 63, 65), (20, 21, 29)). En resum, Pitàgores o els pitagòrics, els seus seguidors, segurament foren els que van introduir el teorema a Grècia o qui en van donar la demostració formal, però en realitat, el teorema com a tal ja era conegut milers d’anys abans a Babilònia, l’Índia i Egipte. Així doncs, diríem que és un plagi.

Seguim... Quantes vegades hem dit o sentit allò de «com va dir Cèsar, “divideix i venceràs”»? Jo diria que un munt. Només hi ha un problema, i és que la frase se li atribueix a ell, però no la va dir Juli Cèsar. El clàssic Divide et impera, efectivament era la seva estratègia habitual, però no existeix cap registre escrit de l’època que l’associï amb ell. És més, tampoc fou pioner en aquesta estratègia militar, ja que Sunzi, en L’art de la guerra (llibre molt recomanable) ja la planteja. En realitat, la popularització de la frase és molt mes tardana. Generalment s’atribueix a Lluís XI de França (1423-1483). Sí que es seva, però, la també mítica Alea iacta est, és a dir, «la sort està llançada».

Deixeu-me acabar amb la Llei de Murphy, que no era purament de Murphy. O sí. Jutgeu-ho vosaltres mateixos. Edward Aloysius Murphy Jr. (1918–1990) era un enginyer aeroespacial dels Estats Units que treballava per a les forces aèries. El 1949 participava en un experiment per provar la resistència humana a les forces G (allò que parlen a la F1 quan agafen els revolts). Aleshores un tècnic va instal·lar malament els sensors que havien de mesurar la força. En observar que l’experiment havia fallat per aquesta raó, Murphy va arribar a una conclusió força humana: si hi ha més d’una manera de fer les coses i una d’elles condueix al desastre, algú la farà d’aquesta manera. 

Tanmateix, fou John Stapp, un metge militar, més concretament un dels que feia proves amb la resistència a les forces G, qui va prendre la conclusió de Murphy i la va batejar com la Llei de Murphy. La idea, lluny de la realitat, no era una versió pessimista de les coses, sinó precisament una nota a tenir en compte per considerar tot el que pot sortir malament, precisament per anticipar-se al resultat, esmenar-ho, i tenir èxit. Així doncs, s’atribueix la formulació de la Llei a Stapp, tot i que fa referència al que li va passar a Murphy.