L’estupidesa humana 1/10

Em proposo amb aquest recull d’entrades, ja no diré demostrar, però sí fer reflexionar sobre l’estupidesa humana: potser soc molt pretensiós. Tots hem escoltat alguna vegada aquella màxima d’Einstein que afirma que «Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, i no n’estic segur de la primera». Així mateix, també podríem recordar l’adagi de Murphy que «si hi ha més d’una manera de fer les coses i una d’elles condueix al desastre, algú la farà d’aquesta manera». Què hi voleu fer? Som estúpids. Parlo generalitzant l’espècie humana, no de ningú en concret. Que quedi clar. Suposo que més enllà de les vivències viscudes, també hi ha una mica de misantropia pel mig per arribar a aquesta conclusió.

Així doncs, indagant indagant em vaig topar amb un llibre tan revelador i il·lustratiu, com potser una mica demagog o fal·laç: Nuevo elogio del imbécil, de Pino Aprile i traduït per Juan Manuel Salmerón. Això sí, al meu entendre, amb força fonament. És a dir, no perquè faci ús de la fal·làcia deixa de tenir sentit: dit d’altra manera, el que és, és, independentment del motiu perquè ho sigui (que sovint fa ús de la fal·làcia, com insisteixo). El llibre formula fins a cinc mena de lleis sobre el fi de la intel·ligència (almenys són les que vaig recollir en les meves notes). Enumerem-les:

1. L’estúpid viu, el llest mor
2. L’home modern (com a espècie, no com a gènere) viu per a tornar-se estúpid
3. La intel·ligència treballa en benefici de l’estupidesa i contribueix a expandir-la
4. La imbecil·litat només pot augmentar
5. Quan els homes s’ajunten (com a espècie, no com a gènere), es tornen més estúpids.

No entrarem ara en el debat de què és intel·ligència, perquè podríem morir en l’intent. Per fer l’exercici que ens proposem, cal entendre-la en la seva definició clàssica, la de tota la vida, aquella que, d’alguna manera, s’avaluava a les velles escoles. Dit això, també hem de partir de dues premisses més. En primer lloc, adoptem la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin, allò d’«evolucionar o morir». Segonament, hem d’entendre aquesta evolució en termes generals, i mirar-ho en perspectiva, és a dir, al llarg de milers d’anys i no centrar-nos únicament en el moment actual. Tot amb tot, vull dir que les reflexions de les entrades van de veres i no és pas fanfarroneria.

A mode de pròleg l’autor ens posa en context. Primera nota curiosa que fa rumiar... la imbecil·litat és segurament l’únic àmbit en el que el coneixement resulta del tot inútil. És a dir, saber com funciona l’estupidesa, com actua i es multiplica, hauria, de manera condicional, ajudar-nos a evitar-ne les seves conseqüències. Doncs no. El conèixer més o menys com funciona el cervell, i més pròpiament l’estupidesa humana, no ens fa evitar-la. O evitar les conseqüències de ser estúpids. Ja se sap «l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra». És com si després de conèixer com funciona el foc, ens dediquéssim a cremar-nos de manera premeditada. Tanmateix, aparentment, som els animals més intel·ligents que vagueja per la faç de la terra. Com a mínim, els únics que, a priori, tenim la capacitat de raonar, pensar, filosofar. Així i tot, i és un exemple del llibre, ens molestem pels resultats electorals quan no ens agraden, quan en realitat hauríem de tenir present que l’únic que fan és reflectir la societat. Generalment, l’electorat escull per semblança a un mateix, no per meritocràcia o honradesa. Així doncs, com que l’estupidesa regna, segurament es disposa en la mateixa proporció als hemicicles.

I això per quina raó? Per què aquest do de la naturalesa (la intel·ligència) s’utilitza tan poc o cada vegada menys? La raó és relativament senzilla. I m’ha recordat molt a Ferran Adrià i una de les seves frases estrella que il·lustra l’essència i l’ADN d’El Bulli: «crear, no és copiar». Tal qual ho assevera l’autor. El geni humà concep solucions per quasi totes les necessitats de la vida, i una vegada trobada la solució al problema, la intel·ligència sobra, en podem prescindir. Copiant la solució ens és suficient. Tanmateix, repetir no és innovar, no és inventar, no és crear. I té una conseqüència molt directa: si no utilitzem el cervell per crear, innovar, les nostres capacitats intel·lectuals es van fen malbé. Ep! No ho dic jo ni el llibre (que sí). Sinó que hom coneix el terme de la neuroplasiticitat, que no és res més que fer funcionar el cervell perquè les neurones es puguin anar renovant o, millor dit, reconfigurant.