El president Mas

Avui he sentit una estona el President Mas. L’he sentit al canal 324. Feia dies que no el mirava i, sigui dit de passada, m’han tornat a donar arguments per continuar sense mirar-los. Obrint un petit parèntesis, crec que era el cap de setmana que varen dedicar uns deu minuts a parlar d’aquella gent. Més que un telenotícies, semblava un mini Trenta minuts dedicat al tema. I avui s’anunciaven retallades i he pensat, mira-ho a veure què diuen. Després d’en Mas, tornem a parlar del tema. Ja només els falta acampar dins del plató! Han donat força informació però, no he sentit que avui, aquesta gent, han irromput a Catalunya Ràdio i a Rac1. Es veu que ara algú els ha atorgat la veu de tot el poble... 

En fi, però no era d’això del que volia escriure. El president Mas. Ah...! Em cansen molt -moltíssim- un parell de coses. La primera el pacte fiscal i, la segona, el fet que no sé a què aspira. No ho dic amb mala lletra, sinó amarat de curiositat. Ja ho escrivia fa mesos quan reflexionava sobre presidents que passaran a la història.

En primer lloc, això del pacte fiscal (antic concert econòmic i futur engany) que fa massa temps que dura. Evidentment, hi caurem de quatre grapes. Per què? Perquè el president Mas, el govern de la comunitat autònoma de règim comú i CiU, ens estan dient que tot se solucionarà amb el pacte fiscal. Aquestes retallades no les tindríem amb el pacte fiscal. No ens veuríem obligats a rebaixar sous si tinguéssim el pacte fiscal. Tampoc s’haurien de tancar plantes o haver de pagar per receptes amb el pacte fiscal. El pacte fiscal serà miraculós, brillant, convergent... Aquest pacte serà l’hòstia! I ho fan, des del meu punt de vista, molt encertadament. Estan posant a la gent -tota i independentment de la pertinença nacional- en la disjuntiva de pacte fiscal o mort. Com no podrà ser d’altra manera i cas que ho demanin a la gent, la majoria el voldrà. Molt hàbils. Jo continuo dient que no el vull; entre altres coses, perquè tot el que ofereix el pacte fiscal ja ho ofereix la independència, mentre que tot el que ofereix la independència ni de bon tros és dins el pacte fiscal. 

En segon lloc, aquesta mania de donar la culpa als altres! President Mas, vostè a què aspira en aquesta vida? És evident que el tauler de joc és a Madrid. Si vol arreglar les coses dels catalans, té dues opcions: 1) ser candidat a president d’Espanya o 2) ser president d’un nou estat de nom Catalunya. Per això li ho pregunto, vostè a què aspira? Amb què ambiciona? Vol resoldre les coses dels catalans via Madrid? Doncs potser tindrà més incidència si fa política espanyola. Que només aspira i l’ambiciona ser President d’una comunitat autònoma? Doncs, miri, sí que em sap greu. És del tot legítim i respectable però, em sembla trist. El que no pot creure, però, és que pot canviar les coses jugant des de la segona divisió. Per això, deixi de donar la culpa a Madrid, si us plau. Les coses que afecten els espanyols les dicten des de Madrid; vagi-se’n allí i dicti-les vostè. Que -mal que em pesi- som espanyols! Em penso que no costa tan d’entendre. És com si un municipi volgués elaborar els pressupostos de la Generalitat. Senzillament no pot. I què fa l’alcalde que vol més pel seu municipi? Se’n va on es juguen les garrofes, al Parlament; ho intenta fer-ho. 

Amb tot sí, ja sé que hi ha la teoria de quan pitjor millor. No me n’oblido. Però continuo creient que algú quedarà molt malament. O bé el govern o bé els catalans. Si tot això serveix perquè els catalanets vegin que no hi ha altre camí que l’estat propi... Haurem d’aguantar-ho però, ja em perdonareu... sí n’arribem a ser d’estúpids. D’altra banda, si no ho estan fent posant els ulls en aquest horitzó... Déu ni do.