La biblioteca

Crec que era la setmana passada quan vaig anar a la biblioteca. Sempre és un plaer i un goig trobar-se amb savis i intercanviar-hi quatre paraules. En aquest cas, vaig trobar-m’hi Lluís Solà. Un home savi, com us deia.  El fet és que el vaig saludar i m’etzibà quelcom semblant a que les biblioteques són lamentables. Jo, no pas per quedar bé amb un persona d’un ampli coneixement, hi vaig estar plenament d’acord. El més curiós, fou veure la reacció de les bibliotecàries, que quedaren una mica atònites; la conversa va tenir lloc just al seu costat.

Però realment és així. Comparteixo la idea que la biblioteca s’ha de modernitzar i evolucionar al pas de temps; cap a nous conceptes. Però, la biblioteca, s’ha de complementar amb altres serveis, i no pas intercanviar-los. El que pretenc dir és que, històricament, les biblioteques sempre han sigut font de coneixement i de cultura on regna el silenci i on s’intenta adquirir coneixement. Això no ha de canviar. Cal, però, fer associar als més menuts saviesa, cultura i coneixement amb avorriment, rectitud i estricte obediència? La resposta, per part meva, és un no rotund. 

Per tal d’introduir als més menuts en l’art del coneixement, se’ls hi ha de fer agradable a la vista i divertit. Un cop hagin adquirit l’hàbit, ja tindran temps d’adquirir coses més profundament i, d’alguna manera, a passar-se a la biblioteca clàssica. 

Jo, en aquest moment, estic en aquest punt. Passats els trenta anys, tinc una ànsies de coneixement que no recordo haver-les tingut abans. I, evidentment, vaig a adquirir-lo a la biblioteca. En part, és un error. Almenys en el cas de Vic, sovint sembla un bar; també sovint, per part de les mateixes bibliotecàries. Pots estar tranquil·lament assegut fullejant un llibre i intentant entendre quelcom i, o bé l’adolescent de torn o bé algun treballador et desconcerta contínuament. Solució: agafar el que t'interessa i marxar. Però, pot fer-ho tothom? Tothom té la possibilitat d'estar tranquil a casa? Novament, un no rotund.

D’altra banda, un dels altres punts realment febles, és el catàleg de llibres. El senyor Solà m’apuntava que d’un llibre (no en recordo el nom) només n’hi havia sis exemplars. No a la biblioteca Joan Triadú, sinó a tota la xarxa de biblioteques! En el meu cas i, quan vaig a la recerca de coses informàtiques, també n'hi ha per desesperar-se. Pel cas que m’ocupa, uns llibres sobre Android: 3 mesos per cadascun perquè només n’hi ha dos. N’hi hauria d’haver més? No sóc qui per jutjar-ho però, entenent que cal produir, innovar i que moltes de les coses passen per terminals mòbils que funcionen amb Android... Doncs seria una possibilitat. Però no és l’única vegada que m’hi he trobat; recordo fa anys que cercava un sobre el Dreamweaver; s’havia perdut! 

S’havia perdut! Déu ni do segons quin servei! Darrerament he decidit no tornar més el llibres a la bústia; passat uns dies me’l reclamaven. Crec que de dues o tres vegades que l’he deixat a la bústia me l’han reclamat dues! I, avui, demanava la República de Plató; he marxat sense. Segons quina bibliotecària, te’l cerca, s’aixeca de la seva cadira i t’acompanya fins a trobar-lo. En el cas de la República, després de demanar-lo un vegada i, després de no trobar-lo, una altra, he decidit tornar-hi un altre dia. O no l’he sabut trobar o m’han indicat malament. 

En fi, malament va un país si aquells que volen adquirir coneixement en el teòric lloc idoni no li posen més fàcil. Ja ho va dir Darwin, renovar o morir però, renovar, no necessàriament significa abandonar l'escència.