Incursions al món del TEA-Asperger (12/20)

L’autisme explicat als no autistes proposa la idea que l’autisme té dues cares: l’oculta, la de les connexions neuronals, i la visible, la dels gestos corporals (entenem que fa referència a l’autisme clàssic). Quan la cara oculta té dificultats, és quan apareix la cara visible. I és per això que sovint l’autisme no resulta visible en certes persones amb autisme. I sí, la cosa va a més: el TEA se sol confondre a vegades amb un trastorn de comportament. Si això de per si ja és greu, hi hem de sumar que hi ha gent que cau en el parany, precisament, d’intentar fer desaparèixer la cara visible, és a dir, allò tan típic de mort el gos mort la ràbia. Doncs no... encara que s’intentin suprimir les manifestacions d’autisme, una persona neurodivergent sempre ho serà.

A tall recordatori i rememorant aquella mestra que volia que un nen amb presumpte síndrome d’Asperger jugués amb altres nens i mirés a la cara del seu interlocutor, potser aconseguirà fer-ho, però si ho aconsegueix 1) no significarà que haurà guarit l’autisme del nen en qüestió perquè 2) ho farà perquè ho ha de fer, no perquè sigui la seva naturalesa. Recordeu novament les paraules de Harrisson: «[...]fer el que em deien que fes, sense gaudir-ne mai, perquè tot el que feia m’ho havien demanat els altres». Coses com aquestes són les que em porten a afirmar que molta gent creu que entén el que hi ha però que en realitat no ho entén. I, insisteixo, segurament no cal entendre-ho, sinó tan sols respectar-ho.

D’altra banda i seguint amb l’afany per fer entendre l’autisme als neurotípics, el llibre fa un analogia francament molt ben trobada: és la que feia referència al principi quan parlava d’exemples molt clarificadors. És aquella analogia que compara el cervell d’un neurodivergent amb una caixa de canvis. Mentre que els neurotípics estan equipats amb una caixa de canvis automàtica que realitza tot tipus de tasques en segon pla i de manera fluida, les persones amb autisme es veuen obligades a maniobrar amb una caixa de canvis manual. I com es tradueix això a la pràctica? Jo m’he imaginat que el canal d’entrada d’informació al cervell és més estret i més lent. I quan dic informació no vull dir només verbal, sinó de qualsevol índole (olfactiva, visual...). Dit d’altra manera, els costa molt més de processar la mateixa informació que pot processar un neurotípic. Així doncs, molts TEA s’esgoten ràpidament, i d’altres pateixen mals de cap considerables per l’esforç que els suposa... senzillament viure. 

És aquí on enllaço amb el tema que apuntava del mal de cap. Semblaria simple: una persona amb TEA ha de fer tant esforç de processament, que té la sensació que el cap li ha d’explotar. Alerta... i no pas per fer coses complexes, sinó tan sols per viure de manera quotidiana. Per fer-ho gràfic, imagineu-vos un quinze d’agost al peatge de Martorell (antic peatge de Martorell). Els neurotípics tindrien les barreres del peatge alçades i tots els cotxes (informació) hi passarien sense aturar-se per tots els carrils. En canvi, els neurodivergents no només haurien d’apujar i abaixar la barrera per cada cotxe, sinó que només hi hauria un carril. Fixeu-vos si el cervell és tan diferent entre uns i altres, que el llibre fins i tot assevera que de la mateixa manera que els sords disposen del llenguatge de signes i els cecs del de Braille, les persones amb TEA també necessiten el seu propi llenguatge (en aquest cas, estem parlant d’autistes clàssics, i no d’Asperger). 

Des del punt de vista morfològic, els autors del llibre creuen que hi ha tres característiques comunes a tots els autistes, independentment del seu grau d’afectació o si és o no visible. En primer lloc, la dificultat d’iniciativa del cervell, que actua com si tingués sempre una necessitat d’un detonant, d’un indicador extern, per desencadenar la seva acció, per passar a una altra etapa. D’alguna manera, penso que necessita una justificació per fer alguna cosa, trobar-hi algun sentit, o potser una instrucció clara. Sovint crec que es pot entendre o barrejar amb mera mandra, penso. 

La segona, la dificultat d’abstracció: com que el seu cervell és visual i concret (ja hem mencionat que tenen la necessitat d’esquematitzar-ho tot i veure-ho de manera visual), la persona amb autisme no té en compte l’invisible. Dit d’altra manera, tot el que no es veu, no existeix. Així doncs, i aquest també és un terme que m’encanta, l’autista és un ésser «socialment cec».

Finalment, enumera la dificultat de recordar la informació en temps real, o el retard en processar fins i tot la descripció verbal dels fets viscuts que, en canvi, poden ser explicats molt després que hagin succeït. I això és pel que apuntava més amunt, que el canal d’informació és més estret i més lent. Així doncs, el cervell de la persona neurodivergent és incapaç de processar la informació en temps real, o li costa una barbaritat. En l’argot informàtic, la CPU va al 100% (perquè no pot anar a més).

Conclou el llibre, insisteix, que l’autisme és un problema de connexions cerebrals que produeixen efectes sobre el desenvolupament. Així doncs, és un trastorn del neurodesenvolupament. L’autista requereix una gestió totalment diferent de la informació, perquè el cervell, simplement, funciona diferent. Novament, no és una qüestió del caràcter de la persona amb autisme, sinó que és una cosa implícita. Recordeu, la persona amb autisme no fa el que vol, sinó el que pot.

La persona amb TEA dona un altre significat al món, però no n’està separat. La persona amb autisme no viu a un món diferent, sinó que només l’interpreta diferent. Pot semblar que el que fan no té sentit, però el que fan té una lògica: la seva lògica, que és diferent a la lògica dels neurotípics. Ja sigui per la hiperconnexió o per la infraconnexió (s’entén que neuronal) el neurodivergent està privat des del seu naixement dels indicis socials i això provoca un desenvolupament diferent al dels neurotípics.