Sein kampf (2/10)

En la primera entrada de Sein kampf (1) havíem introduït el llibre que havia escrit Adolf Hitler i les pegues que hi havia per trobar-lo. No us posaré cap enllaç des d’on es pot descarregar, però, com deia, afortunadament, de la mateixa manera que trobes La República de Plató, avui en dia hi ha plataformes digitals que l’ofereixen en diversos formats. I dic afortunadament, per si us grata alguna cosa. Perquè sempre està bé llegir resums o ressenyes de coses, però jo soc dels que penso que sempre és millor parlar amb coneixement de causa. 

Essent simplista, Mein kampf es pot dir que és el llibre per excel·lència del nazisme. El seu autor és el mateix Adolf Hitler, i es un recull d’elements autobiogràfics conjuntament amb l’exposició de la seva ideologia política. Originalment es va publicar en dos volums (Retrospección i El movimiento nacionalsocialista), però actualment es troben ambdós en un sol llibre, almenys en la versió xilena de l’any 2003. En definitiva, argumenta o explica com va arribar a les conclusions que va arribar. Es pot dir que és el seu propi camí cap al nazisme. Val a dir que Hitler fou escollit democràticament i el 1933 fou elegit Canceller d’Alemanya, mentre que el llibre fou escrit anys abans (la primera edició és del juliol del 1925). Amb això vull dir que, d’alguna manera, el podien haver vist a venir. Però o no el veieren, o feren la vista grossa. Personalment em decanto més per aquesta segona hipòtesi. Si més no al principi. Allò del populisme que acaba fent gràcia a algú i quan el monstre s’ha fet massa gran aleshores ja no es pot aturar. Ho veiem avui en dia. 

El llibre en si es un plom. Així de simple. Els dots del dictador per escriure no es pot dir que fossin bons. En realitat, sembla que ell anava o volia ésser artista i posteriorment arquitecte, però el van tombar a les primeres de canvis. Val a dir que no he llegit la versió original alemanya... però entenc que la versió espanyola és una traducció prou fidedigne. De fet, és un llibre que el vaig començar en una o dues ocasions i el vaig deixar per l’esforç que m’exigia: la melatonina no té tant poder com aquest llibre per fer agafar el son. A la segona o tercera ha estat la vençuda. Més de cinc-centes pàgines amb lletra més o menys menuda de fulls lleugerament més grans que mig foli. Potser per un altre llibre passaria ràpid, però no pas en aquest cas. Hitler no era escriptor, malgrat ell es pensés que era bo en pràcticament tot el que li passés pel cap. I, al final, per dir bàsicament dues coses: 1) la culpa de tot l’han tingut, la tenen i la tindran sempre els jueus i 2) el sistema parlamentari és mediocre. Aquesta contundent crítica del llibre em fa la sensació que no és només una opinió personal. En sortir les primeres edicions, el llibre no és que passés desapercebut però tampoc va ser cap cosa de l’altre món. Tanmateix, en arribar al poder es va convertir en el llibre més venut. Entre altres coses perquè s’exigia a les parelles que es casaven tenir-ne un. 

Òbviament diu altres coses, com les parts autobiogràfiques i amb les que no entrarem en detall. Bàsicament, cerca fer-se una mica el màrtir i heroi a la vegada, palesa els seus fracassos en bastants àmbits, com quan no el van admetre en l’escola de dibuix i/o arquitectura (de forma incomprensible per ell perquè es pensava que era un espècie de Van Gogh, Monet o Rembrandt), i es presenta com el gran salvador de tot i de tothom. En el meu cas, només exploraré sis vies: la política, la propaganda, els jueus, l’evolució de les espècies, la conquesta de noves terres i una darrera a mode de conclusió.

En la propera entrada de la sèrie comencem.

Comentaris