Aproximació al 14F
La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia. Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé.
Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És més... val a dir que porto mesos sense mirar la televisió (de manera genèrica, vull dir... ni [des]informatius, ni programes, ni res que no siguin sèries), de manera que no estic gaire al cas. Com he canviat d’ençà d’uns anys enrere! Quina pau actualment! I diria que estem més o menys al mateix punt! ha! ha! ha!
Amb el que crec que sí que estarem d’acord, és que entre Covid i altres coses, hi ha un desconcert i descontentament generalitzat. Això penso que es percep. La primera premissa va en aquest sentit i és necessari no caure al parany. La gent tendim a confondre política i polítics. En temps de Plató solien anar lligats ambdós termes, però actualment no gaire, per no dir gens. Amb això vull dir que una cosa és el sistema de govern com a tal, per dir-ho d’alguna manera, i l’altra qui l’executa. Son dolents els ganivets? Crec que podem afirmar que no amb rotunditat. És dolent un ganivet en mans d’un psicòpata? Aleshores sí. Però fixem-nos que el problema no és l’eina, sinó el que l’empunya. Si som on som i estem com estem, no és per culpa de la política, sinó per culpa dels polítics. La política és perenne; els polítics caducs. Per tant, tot i tenir molts defectes, la política i la democràcia no és cap cosa dolenta, sinó que en la majoria dels casos, el problema està en els que en fan (mal) ús. En aquest sentit, recordar les paraules de Winston S. Churchill: «Democracy is the worst form of government, except for all the others» [‘la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres‘]).
Així doncs, la primera pregunta que ens hauríem de fer és: soc demòcrata i vull participar de la democràcia? Si la pregunta és no, no cal fer res més. Ni tan sols continuar llegint. És obvi que no t’apuntaràs a un club de bàsquet si no t’agrada el bàsquet... No obstant, aleshores no et queixis. Vull dir... no dic que amb la democràcia tinguem poder d’alguna cosa (menys encara a Catalunya), però les regles de joc actuals son aquestes. Per tant, si vols dir alguna cosa, aquesta és la teva oportunitat. Si t’abstens, senzillament no té cap impacte en el recompte electoral ni en el resultat. No hi ets. Sé que no hi ha gaire diferència en el cas que hi vagis... però el dit, és el sistema que tenim. En aquest cas, val a dir que els partits s’omplen la boca demanant participació, però en realitat, el màxim anhel de tot polític és que tothom es quedi a casa a excepció del seus. Fixeu-vos, 99,99% d’abstenció, 100% escrutat, majoria absoluta per x amb un 0.01% dels vots. D’altra banda, si la resposta és sí, és quan tenim un altre dilema: com hi participo?
Bàsicament, tenim tres maneres de participar-hi: votant nul, votant en blanc o fent explícit el nostre suport per alguna força concreta. Es comptabilitza un vot nul quan a dintre un sobre s’hi posa més d’una butlleta de partits diferents o conté alguna cosa imprevista: un tall de xoriço, per exemple, però també una butlleta feta a casa amb, per exemple, una llista dels millors pallassos i/o humoristes de la història. El vot es compta, però no es té en compte en el repartiment de la representació dels partits. Per tant, no beneficien ni perjudiquen ningú. Particularment l’he utilitzat en algunes ocasions per dir: d’acord, meu convocat a unes eleccions malgrat no siguin del meu àmbit. No obstant, sapigueu que com a demòcrata participo però se me’n fot el que foteu al vostre país. La meva idea és marxar-ne de seguida que sigui possible.
Una altra possibilitat és el vot en blanc: el no posar cap butlleta dintre el sobre. Aquest sí que repercuteix en la representació i, possiblement, sigui la pitjor decisió. D’alguna manera és com en el cas del vot nul, però amb l’agreujant que penalitza a les minories: amb l'aplicació de la llei d'Hondt, el vot en blanc encareix l'obtenció de representants. Actualment es necessita un 3% de suports per tenir representació. Fixem-nos en el següent exemple: 1000 vots a candidatures i 200 vots en blanc. Si tenim en compte només els vots a candidatures, un escó costa 30 vots (3%). En canvi, si tenim en compte el vot en blanc, el 3% és sobre 1200 vots vàlids i aleshores fan falta 36 vots per a cada escó. Això fa que els partits minoritaris tinguin el tall més difícil d’una banda, i que el que haurien obtingut s’ho reparteixin els partits majoritaris. D’alguna manera, el vot en blanc penalitza les minories i la diversitat.
Finalment, donar suport explícit a un partit. Aquí tenim una altra gran contesa. No puc dir que ja ho tingui clar però ho tinc encarrilat. D’ençà que voto, sempre he votat a partits independentistes. Naturalment, descarto l’opció de votar a un partit que no sigui d’àmbit català. El polític català i cinquè president del Parlament, el vigatà Manuel Serra i Moret, tenia molt clara una cosa:
Com a catalans tenim un propòsit essencial: alliberar Catalunya de la seva llarga subjecció a l’Estat espanyol. La incapacitat d’aquest per a comprendre Catalunya ha estat sempre evident. Es tracta d’una incomprensió absoluta, en la qual han coincidit, coincideixen i, cal creure-ho, que coincidiran en el futur tots els governants espanyols, qualsevulla que sigui llur ideologia i llur bandera de partit. L’experiència demostra que les aspiracions de Catalunya mai no seran realitzables pel camí de les conferències i els pactes amb el poder central d’Espanya, mentre aquest conservi, enfront d’aquella, la seva posició de privilegi.
Les declaracions no son de la setmana passada, son de després de la Guerra Civil espanyola. Bé doncs, la reflexió sobre a qui donar suport l’he fet segons dues premisses: 1) Qui m’ofereix el que vull i 2) Qui m’ofereix més garanties que ho faci i per fer-ho em demana que li faci confiança.
Contemplem en primer lloc l’opció d’E(RC). En aquest bloc hi ha un munt d’entrades al respecte. Jo els he fet confiança en un munt d’ocasions, i les decepcions han estat majors al meu nombre de suports. Ja ho deien i ho diuen les sigles: Esquerra Republicana de Catalunya. Penso que tindria un altre sentit si fossin CRE, és a dir, que posessin en primer lloc Catalunya, llavors la república i finalment el fet d’esquerres. Tristament no és així. Em fa la sensació que és una versió esbiaixada del PSOE. Creuen ser un gran partit però l’únic que volen és poder. Ho hem vist darrerament: tinc gravat a la retina la satisfacció de Torrent i Aragonés al presentar els pressupostos. De fet, en la darrera entrada dedicada a ells ho deixava molt clar: El cromosoma T. Per tant, aquesta opció la descarto, no només per aquestes eleccions, sinó en moltes altres futures.
En segon lloc contemplem l’opció de JxCAT. El nom ja no fa la cosa. Sort que estan junts i volen aglutinar... En aquest cas sí que el seu màxim exponent va estar a un pas de satisfer la nostra confiança. El poble de Catalunya va posar fe en tots ells i s’hi va jugar la pell. Quan va arribar el dia, certament es va declarar la República de Catalunya. Vàrem ser independents durant uns segons. El poble de Catalunya els va fer confiança per declarar la independència, no pas per deixar-la en stand by. Des del punt de vista democràtic, penso que es pot retreure molt més la suspensió de la declaració, que no pas la proclamació de la independència. Estava legitimat per fer-nos independents, i no pas fer suspendre’ns.
Així doncs, tenim que després de fer confiança a les dues forces majoritàries, hem recollit fracassos i les expectatives no s’han complert. La pregunta seria: quantes oportunitats els hem donat per fer el que ens han dit que farien? És important posar èmfasi en el «ens han dit que farien». Perquè el programa el fan ells i son ells qui adquireixen compromisos amb l’electorat. PP diu que farà una cosa i no els votem. Els independentistes diuen que faran una cosa i els legitimem per fer-ho però no ho fan. Ens enganyen. I ens deixem enganyar. Arribats a aquest punt, què hem de fer?
Ignoro què farien altres forces polítiques en el seu lloc. Ignorar significa que podria ser que fessin el que diuen que faran, o que fessin el que han estat fent E(RC) i JxCAT fins ara. Òbviament, tampoc podem assegurar que E(RC) i JxCAT continuïn fent el mateix... però han tingut moltes (massa) ocasions per demostrar que farien el que ens havien promès que farien si els fèiem confiança. Tanmateix, quant a les forces minoritàries hi ha dues coses clares: 1) De moment, no han tingut l’oportunitat de retornar-nos la confiança dipositada, i 2) En un país normal, s’ha de garantir oportunitats a tothom (igualtat d’oportunitats sí, igualtat de resultats no necessàriament).
Això em porta a l’opció de la CUP. Val a dir que no son del meu estil ni del meu grat. No obstant això, el sentit del vot és i seria en aquest cas molt més ampli. En primer lloc, dir que no votaria a la CUP, sinó a la coalició conjunta amb Pirates. Els Pirates em cauen bé. Em semblen força liberals, es preocupen per l’accés a la cultura, especialment pel tema de la privacitat de dades, i son sensibles al procés. Sembla que posen el focus en la persona, i això és interessant. Per tant, la meva confiança aniria cap a ells. No us deixeu espantar pel nom. No els és favorable. Tot i així, si mireu arcs parlamentaris d’arreu d’Europa veureu que hi tenen diversos representants.
En segon lloc, també és una manera de donar oportunitat a les forces minoritàries. El que deia de garantir oportunitats a tothom. No sabem què farien...Convindria saber-ho, no? Què pot passar? Que no compleixin el que diuen? Bé... porto des dels divuit anys votant partits polítics que no ho fan... I mentre els continuï votant els estic dient que soc imbècil, que ja m’està bé el que fan i com ho fan, i que no cal que canviïn res.
En tercer lloc, vot de càstig. Penso que després de tants suports en tantes conteses a forces independentistes hegemòniques i no haver complert la seva paraula o part del tracte, ja és moment per fer-los-ho saber. Allò del Pere i el Llop. No poden anar prometent la lluna i passar de tot. Les decisions i els actes tenen conseqüències. O les han de tenir. No vull fer més república. Vull la República. No vull ser independentista, n’estic fins al capdamunt! El que vull ser és independent, coi! I fa desenes d’anys que ens tenen la pastanaga davant la cara i nosaltres, com borregos, anem seguint-la. Som ases, o els particulars hàmsters. Doncs penso que ja n’hi ha prou. Pot sortir malament? Sí, oi tant, però cas d’escollir aquesta opció cal tenir la consciència molt tranquil·la perquè és una decisió que ens empenyen a prendre-la. Dit d’altra manera, si no tenen un toc d’atenció, com sabran que han de canviar les coses? Si els continuem donant suport facin el que facin, d’alguna manera els estem dient que ja ho estan fent bé. Doncs no. No ho fan bé i els hi hauríem de fer saber d’alguna manera. Potser així ho entenen.
En quart lloc i per estar tranquils: què passaria si la coalició tingués èxit i pogués estar al govern? No ho sabem. En cap cas contemplo la possibilitat que tinguin majoria absoluta... de manera que no hi ha risc. No obstant això, si governessin, podria passar dues coses: 1) Que empenyessin cap a on han d’empènyer, cosa que ja ens va bé o 2) Que facin el mateix que han fet els altres, cosa que estaríem igual que fa algunes legislatures. Amb una excepció, mai podrien dir que no els hem fet confiança. No tindrien l’excusa que ara tenen. A més, si pel que fos declaressin la independència (o aixequessin la suspensió), caldria convocar eleccions constitutives per conformar el nou govern de la nova república. D’altra banda, si no ho fan, només caldrà aguantar-los quatre anys, o menys. El que està clar és el que ja deia Serra i Moret l’any 1957 a Buenos Aires: «no hem de decidir ara allò que farà Catalunya quan sigui lliure, sinó fer-la lliure tot seguit».
Primer siguem lliures, i llavors ja decidirem com serem.
Dit tot això, penseu que encara s’han d’aprovar les candidatures! JxCat ha de recollir signatures, cosa que em sembla del tot inconstitucional si partim de la premissa que el vot en aquest país és secret. Ja ho vaig explicar en l’entrada Unidad. És del tot incomprensible que s’hagi de recollir signatures (cosa que fa evident la nostra tendència ideològica i desvirtua la confidencialitat i privacitat), i que o bé els regalem un xec en blanc, o que ja comencin campanya per heure signatures (que al capdavall acaben essent vots). El que no sé, és si els antics Escons en Blanc intentaran passar el tall. No els he explicat però també és altra forma de votar. No eren més que una candidatura com qualsevol altra, amb la particularitat que si aconseguien l’escó, pretenien deixar-lo buit. Francament, no li veig gaire sentit.
Està molt bé .
ResponEliminaPerò et deixes el FNC
Quim
Gràcies Joaquim.
Eliminal'FNC està en el mateix punt que JxCAT: demanar avals per poder incórrer a les eleccions.
Quan hi hagi la proclamació de totes les candidatures fora bo fer un anàlisi de totes les propostes. Però... ja avanço que no crec que tingui temps per fer-ho.
Salut i gràcies
Molt d'acord amb tu també. Tot i així, pensava que amb les teves reflexions tindria una idea més clara sobre què o qui votar i segueixo igual d'indecís... M'esperaré a veure les propostes electorals.
ResponEliminaSalut i república
Moltes gràcies pel comentari, Xavi.
EliminaVeurem com evoluciona tot plegat.
Gràcies my friend.
ResponEliminaM'ha agradat molt.
Ho celebro, Lídia! Gràcies a tu
Elimina