Els antics ponts de Vic

Parlàvem en una entrada anterior sobre l’aiguat de Vic de l’any 1617. En aquella ocasió comentàvem els estralls que havia comportat la rierada a ponts de la ciutat, especialment el del Remei i el de Queralt, que és per on passava i passa pròpiament el riu Mèder. Aquella entrada em va recordar que Vic havia tingut més ponts a banda d’aquests que han perviscut fins als nostres dies. Avui parlem una mica d’aquests ponts. Bàsicament de dos, perquè és sobre aquests dos que l’arxiver de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Rafel Ginebra, va trobar documentació i en el seu dia va publicar un article (1990, «Les muralles medievals de Vic. Notícies referents a les portes i als ponts sobre el fossat», La Revista de Vic). 

Corria mitjans del segle XIV quan Pere III el Cerimoniós va decretar una ordre que obligava a fortificar els llocs que estaven sota la seva jurisdicció. Aleshores el rei estava involucrat en una sèrie de conflictes bèl·lics i hi havia el perill d’una intervenció francesa. L’ordre fou enviada el vint de setembre de 1368 al veguer de la ciutat, Roger de Malla, fill, d’acord amb el doctor Eduard Junyent i el seu Jurisdiccions i privilegis de la ciutat de Vich. L’orde seguia una decisió anterior de renovació de les muralles de la ciutat. Set dies més tard de l’enviament de l’ordre, la ciutat posava fil a l’agulla per satisfer les demandes reials. Val a dir que aleshores Vic estava dividida en les dues partides (la sobirana i la jussana), i fou necessari l’acord entre ambdues a fi de reconstruir i reestructurar les muralles i fossats («valls» en vocabulari de l’època). 

Inicialment es va fer una reconstrucció d’urgència, que havia de ser acabada per la següent Pasqua. L’objectiu d’aquesta reconstrucció no era altre que les muralles que hi havia fossin funcionals. Dut a la pràctica, això significava anivellar-les, tapar forats, refer els merlets... Cal tenir present que la muralla original de Vic data del segle XII i, per tant, de ben segur que estava malmesa. 

Un cop feta aquesta primera reconstrucció, és quan es va dur a terme la gran empresa, la renovació de veritat. S’establí que les muralles s’havien de construir d’una cana de gruix, amb merlets i un corredor per recórrer-la per sobre en tot el seu perímetre. Havia de disposar de set portals pels quals poder entrar a la ciutat, quatre dels quals havien de tenir una torre a cada banda (portal de Malloles, portal del Pont o de Queralt, portal de Santa Eulàlia, i portal de Manlleu), mentre que els altres tres només una (portal de Gibaltar, portal de Montcada, i portal de Gurb). A banda, hi havia d’haver una torre cada vint canes de muralla. També es dictava que s’havien d’aterrar tots els edificis propers a la muralla, no fos cas que l’enemic hi pogués trobar recer. Finalment, el que dona sentit als ponts: calia fer un fossat de quaranta pams d’amplada (poc menys de vuit respectables metres) per vint-i-quatre de fondària (uns també respectables 4.65 metres). 

Tot aquest procés va començar el 1368 i va acabar segurament a finals de 1391 o a principis de 1392. De la mateixa manera que l’acció de donar les claus d’un habitatge culmina tot un procés, en aquest cas també degué finalitzar amb la posada dels panys a les portes dels portals. No els va fer un vigatà, sinó un manyà de Barcelona el 1403, que va venir a la ciutat expressament per posar-los als set portals. Tanmateix, si hi havia un fossat, òbviament calia travessar-lo d’alguna manera, I aquesta és la raó de diversos ponts de la ciutat (n’exceptuem el de Queralt, que no hi era per travessar el fossat, sinó directament per travessar el riu). 

A l’ABEV hi ha informació referent als contractes d’obres de dos d’aquests ponts, el del portal de Santa Eulàlia i el del portal de Manlleu. Ambdós havien de ser de pedra. Es pot intuir que els ponts de les entrades principals havien de ser de la matèria mineral, mentre que els de les entrades petites (les d’una sola torre) havien de ser de fusta. Dels dos, primerament es va construir el del portal de Santa Eulàlia, suposadament, pel mal estat del previ que hi havia de fusta. Havia de ser amb dos arcs, amb els costats de pedra, i el terra de fusta. Ginebra apunta que potser ho decidiren així per si calia desmuntar-lo urgentment. Als costats del pont s’hi havia d’erigir un vorell, una barana, també de pedra, de cinc pams i cobert amb unes pedres planes que facilités poder-hi seure. El contracte amb el mestre d’obres vigatà Guillemó de Conangle, estableix que havia d’estar fet en cinc mesos. Si bé el contracte data del trenta d’abril de 1405, havia d’estar finit per sant Miquel Arcàngel, el vint-i-nou de setembre. 

A la tardor de l’any següent, els mateix mestre d’obres signava el contracte pel fer el pont del portal de Manlleu. En aquest cas era més gran, ja que s’havia de fer sobre el vall i el reravall (fossat més petit paral·lel al fossat principal). Havia de tenir igualment dues arcades de pedra, però amb tres voltes (dues sobre el vall principal i una sobre el reravall). El sostre [terra segons com es miri] havia de ser de fusta, i com en el cas del portal de Santa Eulàlia, calia fer-hi un vorell per poder-hi seure. Al ser més gran, el mestre d’obres tindria més temps per construir-lo: calia entregar-lo per la festa de la Mare de Déu d’agost de l’any següent, el 1407. 

Òbviament, no queda res d’aquests ponts, i no pas per l’aiguat del 1617 ni per cap altre. El fet és que si bé es van construir per travessar el fossat, una cop aquest ja no hi era no tenia sentit que continuessin existint (salvant tots les distàncies, com el pont del Sucre; afortunadament, tot i no tenir utilitat actualment, s’ha mantingut). Aquest fet es degué produir a partir del segle XVII, quan aleshores hi hagué la intenció d’anar-los reomplint o deixar-los reomplir. Una vegada plens, el dit suara. Haurien pogut tenir dos destins: o bé que es desmuntessin i s’aprofitessin les pedres per altres obres de la ciutat o per reomplir els valls, o simplement que quedessin tapats. Aquesta darrera possibilitat és menys versemblant (per no dir impossible) en els ponts de dalt el turó, però sí que podria ser factible en els ponts de la falda del turó. En aquest cas, parlem del pont del portal de Malloles, que el nivell d’aquella època era de 2.70 metres per sota del nivell actual, tal i com es pot observar en les imatges de la descoberta de torre del portal.

Comentaris