Sein kampf (4/10): la política, la seva solució (I)

Després de fer el corresponent anàlisi de la situació des del seu punt de vista, Hitler també aportava la seva particular solució. En aquest cas, val aquella màxima de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Recordem que ell es presenta com a màrtir incomprès o desaprofitat que en realitat ha de salvar el món. El seu món, naturalment. 

Com a amant de la llibertat i contrari a una dictadura (que sembla una acudit quan ho llegeixes per primera vegada), el que proposa és un moviment. Aquest moviment no el va crear ell, sinó que el van convidar a entrar-hi. Vull dir que el moviment no el va crear ell de bell nou, sinó que ell va agafar les regnes d’un partit de quatre gats i el va convertir en el majoritari dels alemanys. I és quan cal recordar a Plató, La república i les seves formes de govern. O, potser s’entendrà molt millor si parlem de l’Església catòlica o algun altre exemple. Algú podrà dir... com pot estar vinculant una cosa i altra? Doncs no... no estic vinculant una dictadura amb la representació celestial a la terra, sinó únicament la forma de govern, que és perfectament explicable. 

En primer lloc, i per no pervertir la ment, imagineu-vos un pastor i unes ovelles. Fins i tot us podeu imaginar algun dels protagonistes dels programes aquells que eduquen a gossos. Anem a pams i comencem per les ovelles. Les ovelles, aparentment, son simples. No pensen gaire i no tenen gaires problemes. Quan hi ha un pastor que les dirigeix, només s’han de preocupar de sortir del corral, seguir el pastor cap on vagi, pasturar, i tornar al corral. De ben segur que no tenen ni idea d’on van, i ni tan sols deuen saber el motiu. Però el pastor les dirigeix pel seu propi bé, que també és el seu propi. En tenen prou en saber que el pastor és amic i hi confien. El mateix passa amb els gossos. Els gossos, més enllà que senten i totes aquestes coses (no pretenc despertar el mode animalista de ningú), són gossos. Poden portar el diari i fer mil coses, però son gossos. I, com a gossos, necessiten un líder del ramat. No han de pensar gaire tampoc... simplement creure. I no creuen perquè sí, sinó perquè el seu amo i líder, com el pastor, els vol el bé i els donarà el millor, cosa que ells saben. Per acabar, podríem parlar dels menors d’edat. Segons quines coses, no poden prendre decisions. No tenen reconeguda legalment aquesta capacitat fins als divuit anys. En lloc seu la prenen els seus pares o tutors legals, amb el benentès que l’adult sap el que millor li convé al menor i que actuarà en el màxim benefici del mateix. 

En termes polítics, aquesta figura utòpica i d’acord amb Plató si mal no recordo, hauria de ser un filòsof. El filòsof per defecte és savi, i si és savi sabrà què fer amb la gent que, al capdavall, la majoria no son més que ovelles que segueixen algú perquè no sabrien on anar: «La masa no sabe qué hacer con la libertad, sintiéndose abandonada». És més... sovint, si no creuen, és quan es posen en problemes. Per tant, el gran filòsof, pel seu propi bé, voldrà el bé dels ciutadans de la ciutat on governa. Per exemple, si el filòsof savi creu que el tabac produeix càncer i el càncer mata a la gent i comporta una gran despesa en l’àmbit sanitari, el filòsof savi prohibirà el tabac. Per què? Molt simple... perquè mata a la seva gent, li fa estralls en l’economia de la seva ciutat, i al final també perjudica a tota la mateixa. Així de simple. 

Si portem aquest extrem en tots els àmbits, és quan tenim el problema. O no. M’explico. Si una decisió s’ha de prendre de manera consensuada entre cent persones, és possible que hi hagi cent opinions i sempre hi haurà divergències. Quantes menys persones hagin de prendre una decisió, de ben segur que més fàcil serà prendre-la. Fins a l’extrem dels extrems que aquestes decisions les pren una sola persona. I és on hi ha el problema o no. Tot depèn de com sigui la persona. Si aquesta persona és el filòsof savi (utopia), no hi hauria problema perquè la decisió s’hauria pres pensant en el benefici de tots. No obstant això, el filòsof savi no existeix, sinó dictadors, que no satisfan la seva població sinó només una part, concretament la seva. Però l’argument va per aquí. Ens hem de quedar amb el concepte que un de sol no tindrà entrebancs per prendre una decisió; si son més és més fàcil que sí. 

Un exemple d’aquest sistema de govern, el que us deia, l’Església catòlica. Allí (caldria estudiar-la més...) mana un, el Papa. Naturalment, tindrà els seus consellers i altres entitats, i per això es fan concilis. Però mana el Papa. És un problema que a tota la comunitat catòlica apostòlica romana els mani una sola persona? Aparentment no. Almenys porten centenars d’anys així. Per què? Doncs perquè s’entén que és aquesta figura del filòsof savi. No ho dic jo, sinó el Concili Vaticà I (1869). En aquest concili ecumènic es va decidir sobre la infal·libilitat del Papa. 

Val a dir que el primer prelat americà que va dirigir unes paraules en aquell concili fou un compatrici nostre, l’arquebisbe Alemany. Va posar sobre la taula que el que havien de determinar era si Crist havia donat a l’Església un papa infal·lible, això és, que no s’equivoca (filòsof savi). «there was, he said, need of a supreme authority in the Church. Without it the Church could not be one, as the multiplicity of Protestant sects demonstrated» [‘hi havia necessitat, va dir, d’una autoritat suprema a l’Església. Sense aquesta, l’Església no podria ser una, com ho demostra les múltiples sectes protestants’]. Això era que, tenint en compte les decisions que s’havien de prendre en aquests concilis i el distants que estaven tots els que s’havien de reunir, Crist ho hauria d’haver previst i hauria d’haver dotat al Papa la capacitat de no equivocar-se per a tractar els assumptes delicats.