Sein kampf (3/10): la política, l’anàlisi

Després de dues primeres entrades introductòries, entrem en matèria. Avui parlem de la política i de l’anàlisi de la situació. És un terme molt genèric però llegint aquest llibre s’entenen moltes coses. Quan dic entendre parlo en termes generals. En el llibre està ple de raons i argumentacions per les quals ell pensa com pensa. Algunes, no sabria com dir-ho... si per un moment les traiem del personatge que eren, segurament ens serà molt fàcil entendre el seu raonament. L’intentaré explicar. Però, alerta!, que darrera la política del dictador hi hagués un raonament lògic i fins i tot fins un cert punt de mal refusar (insisteixo que parlo de política pròpiament dita i no pas de tots els crims que va cometre tot el règim), això no significa que no fos el que fos. És important que això quedi clar. 

Com deia en la segona entrada de la col·lecció, Sein kampf (2), Hitler creia que el sistema parlamentari no era vàlid. Ho afirma en diverses ocasions. Per entendre-ho només cal veure la mediocritat de la majoria dels polítics actuals. Un dels llibres que crec que ho explica molt bé és La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig. El títol ja és tota una declaració d’intencions. Bàsicament i essent simplista i generalitzant, les persones més qualificades es guanyen generalment la vida en l’empresa privada. Aquestes persones declinen entrar en política, més enllà de no voler mostrar els seus ideals, senzillament perquè no els surt a compte. Ignoro quan cobra el president del govern Espanyol, fins i tot el cap de l’estat, però està molt per sota del que cobra Isidre Fainé, Ana Botín, Amancio Ortega o qualsevol altre que dirigeixi una gran empresa. Entre altres coses, és per aquest motiu que a l’àmbit polític hi vagin a parar (insisteixo que sempre hi ha accepcions, afortunadament) els que no poden o no volen guanyar-se la vida en l’àmbit privat. Els resulta molt més còmode i pràctic escalar dintre un partit i al final guanyar-se la cadira. Això no és res nou. Aquesta circumstància fa que, per exemple, un enginyer tècnic en química industrial pugui ésser conseller d’interior, o que una enginyera tècnica en informàtica de gestió pugui ésser-ho de sanitat. En resum, quantes vegades hem sentit dir (i dit) que el perfil dels polítics no donen la talla o que no hi entenen amb el que fan?, o que només hi van per cobrar dietes. O més recentment, que no escolten els entesos: 
En los discursos públicos se encuentran miles de gentes que vienen con el exclusivo fin de escuchar lo que el orador va a decirles, en tanto que en el plenario de una cámara de diputados se reúnen sólo unos pocos centenares de personas congregadas en su mayoría para cobrar dietas y no para dejarse iluminar por la sabiduría de uno u otro de los señores "representantes del pueblo". Ante todo, además, en este caso se trata del mismo público que nunca está dispuesto a aprender algo nuevo, pues, aparte de faltarle inteligencia, le falta la necesaria voluntad para ello. 
Això que ho veiem cada dia, Hitler ja ho va veure en el seu dia i l’anàlisi d’aleshores podria ser vàlid avui en dia. Anoto part de les seves reflexions per arribar a la conclusió que dels polítics que hi ha en un congrés de diputats o en un parlament, si haguéssim de generalitzar, la majoria només escalfen cadira i no aporten res. Sí! Coneixem els ministres o consellers i els líders de l’oposició, però fins arribar a 135 en el cas del Parlament o als 350 del Congrés de Diputats... diguem que hi ha molta palla i poc gra. No obstant això, ell, amb pota de cabra i pell de llop, escriu que 
Siempre había detestado el Parlamento, pero de ningún modo la institución en sí. Por el contrario, como hombre amante de las libertades, no podía imaginarme otra forma posible de gobierno, pues la idea de cualquier dictadura, dada mi actitud con relación a la Casa de los Habsburgos, sería considerada un crimen contra la libertad y contra la razón. 
No deixa de ser curiós que no pugui imaginar-se una dictadura quan ell mateix l’estava cuinant conscientment. Naturalment, totes les dictadures son dolentes a no ser que sigui la pròpia. També sobte aquesta llança en favor de les llibertats... Tanmateix, el que us comentava, quin problema té un parlament? Doncs que possiblement hi hagi gent, com deia, que no aporta res. Tot el que han fet per merèixer ser-hi és caure bé al líder del partit de torn. 

Pregunta que es fa ell mateix: «¿por qué se eligen quinientos cuando sólo algunos poseen la sabiduría suficiente para tomar posición en las cuestiones más importantes?» Reflexió que ens podríem fer perfectament avui en dia. Cert... és de qui la va dir, però si l’hagués dit... Xavier Sala i Martín o el mateix Oriol Mitjà de ben segur que la gent l’aplaudiria. La resposta fàcil és que se n’escullen 135 perquè son els representants del poble. Cert, però no és gent que hagi escollit el poble, sinó els partits. 

Dejando a un lado la cuestión de la genialidad de los representantes del pueblo, considérese simplemente el carácter complejo de los problemas pendientes de solución, aparte de los ramos diferentes de actividad en que deben adoptarse decisiones, y se comprenderá entonces la incapacidad de un sistema de gobierno que pone la facultad de la decisión final en manos de una asamblea, entre cuyos componentes sólo muy pocos poseen los conocimientos y la experiencia requeridos en los asuntos a tratar. Pues así como las más importantes medidas en materia económica resultan sometidas a un foro cuyos miembros, en sus nueve décimas partes, carecen de la preparación necesaria. 

Més reflexions: «allí [al Parlament] se adoptan medidas de enorme trascendencia para el futuro de un Estado como si no se tratase de los destinos de toda una nacionalidad, sino solamente de una partida de naipes, que es lo que resultaría más propio de tales políticos». En aquest cas es pot veure perfectament la semblança en el Parlament. El que hi passa... hi passen tan poques coses transcendentals pel país... I una més: «el parlamentarismo democrático de hoy no tiende a constituir una asamblea de sabios, sino a reclutar más bien una multitud de nulidades intelectuales, tanto más fáciles de manejar cuanto mayor sea la limitación mental de cada uno de ellos». 

Així doncs, un dels problemes que té una nació, és els seus polítics. D’una banda, un alt percentatge dels que han de dictaminar les lleis sovint no hi entenen. De l’altra, i s’ha vist darrerament, no es depuren responsabilitats. Ja ho deia algú que un dels avantatges de treballar en equip és que sempre es pot donar la culpa als altres. Una altra manera de veure-ho en l’entorn polític és: «pero, últimamente, esa invención democrática hizo surgir una actitud que hoy se ha transformado en una verdadera vergüenza, como es la cobardía de gran parte de nuestros llamados "líderes". ¡Qué felicidad poder esconderse, en todas las verdaderas decisiones de alguna importancia, detrás de las llamadas mayorías!». Per posar un exemple recent, confinar Madrid i/o prendre mesures dràstiques. Calia prendre-les, però 1) la gent que pren mesures les pren des de la ignorància (perquè no estan formats en el cas que els ocupa i/o no fan cas dels que hi entenen) i 2) son impopulars i no es gosa. Dit d’altra manera: «Es así como, por una cierta vanidad, la que está siempre asociada a la política, la mayoría de los políticos se apartan de los proyectos realmente difíciles, para no perder la simpatía de la gran masa».

Comentaris