Naixement, puixança i declivi del vigatanisme (7/10)

L’any següent de la naixença de l’Esbart de Vic, ens situem al 1868, s’esdevé un nou pinacle en la història i cultura de Vic. El primer en entrar en escena, novament, va ser el canonge Collell. En el seu llibre Del meu fadrinatge conta com va arrencar la idea. En l’any 1868, la seva carrera eclesiàstica va prendre el que ell va anomenar un «parèntesis aprofitat»  per anar a la universitat. A Barcelona, tant les relacions amb els germans Milà i Fontanals , els germans escultors Vallmitjana i Barbany  i altres escriptors, com les activitats a l’Ateneu i les xerrades amb l’erudit i lingüista mallorquí Marià Aguiló, li van despertar el bon gust per la història de l’art. En aquella època també li fou revelada l’arqueologia gràcies a les visites al Museu Provincial de la capella de Santa Àgueda i algunes visites a Llotja. Arribaren les vacances d’estiu i el canonge se’n va tornar a Vic. Allí va coincidir amb els germans Jacint i Llucià de Macià, que tot just arribaven de Madrid, on havien invertit els seus quefers en estudis i relacions a la Cort. Els dos eren aficionats a l’art i a la bibliografia, com també a l’arqueologia, disciplina a la que s’havien iniciat gràcies al reconegut advocat vigatà establert a Madrid, Ramon Vinader. Amb tot, l’any anterior, el 1867, Barcelona havia celebrat amb molt d’èxit una Exposició Retrospectiva. Els tres joves ho van veure clar: calia promoure quelcom semblant a Vic i de seguida se’ls va ocórrer celebrar una «Exposició arqueològica y artística» . L’ajuntament no només va acollir la idea de bon grat, sinó que de seguida va nomenar una junta . L’ens municipal va oferir totes les facilitats perquè tot fos un èxit rotund. El bisbe i el capítol també —mai millor dit— obriren les portes de casa seva. Els joves entraven, buscaven, trobaven i s’emportaven el que els semblava més interessant cap a l’exconvent de Sant Domènec , on s’instal·laria l’exposició al primer pis. Com a curiositat, contarem la troballa «de l’obra més emblemàtica de tota la producció pictòrica gasconiana» , una taula d’inicis del segle XVI. Collell relata que la va trobar darrere la tovallola del lavabo antic de la sagristia dels canonges. La pols hi estava tan encastada que no es reconeixia res de la pintura . Aleshores l’obra fou atribuïda al pintor cordovès Bartolomé Bermejo, però a mitjan segle XX es va adjudicar definitivament a l’artista navarrès Joan Gascó. L’exposició es va inaugurar el tretze d’octubre d’aquell any 1868. En desmuntar la mostra i tornar els objectes als seus respectius propietaris, ja va aflorar la idea de fundar un museu.

Quasi deu anys més tard, el Círcol Literari de Vic també celebrava l’obertura d’una exposició. Era el sis de juliol de l’any 1877. En aquest cas, la idea era donar a conèixer les característiques de la producció industrial vigatana i el que es va inaugurar va ser una exposició permanent. Aviat, però, uns socis van expressar el desig de convertir el saló dedicat a l’exposició permanent en museu arqueològic. El Círcol Literari assentí i va nomenar una comissió per estudiar com dur la idea a bon port . Entre d’altres erudits, en aquesta comissió s’hi podia trobar al canonge Collell i Antoni d’Espona de Nuix. El projecte del museu va anar prosperant. L’impuls definitiu el va rebre quan el bisbe Morgades (1882-1899) també hi va contribuir: el modest museu arqueològic del Círcol Literari es convertia en una gran col·lecció arqueològica. Sembla ser que l’any d’obertura d’aquest local va ser el 1880 .

A l’any següent, el 1881, la col·lecció arqueològica del Círcol Literari va començar a créixer notablement. L’any següent, el 1882, es descobria el temple romà de Vic i naixia la Societat Arqueològica de Vic, fet que va ajudar a nodrir el catàleg de la col·lecció. Donacions particulars i del mateix bisbe també van engreixar la gran compilació. Al cap d’un temps, la sala que havia estat destinada per allotjar el museu va quedar petita i inadequada des del punt de vista de conservació. Es va començar a pensar en traslladar algunes peces del museu al Temple Romà, que ja havia enllestit les primeres obres de la reconstrucció (fase 1: tantost es va descobrir; fase 2: la columnata entre 1927-1930, i fase 3: el frontó el 1959). De fet, el temple va quedar vinculat a la Societat Arqueològica de Vic l’any 1893 quan s’hi va instal·lar el Museu Lapidari . Finalment, però, les peces del museu tingueren un altre destí. El bisbe Morgades, conscient que un museu arqueològic a Vic podria sortir de mare, s’havia preocupat d’arranjar unes habitacions a la part alta del seu palau, al costat de la Biblioteca Episcopal. D’altra banda, als voltants del claustre de la catedral, ja hi havia començat a col·leccionar peces que havia anat recollint. És així com tot es va anar precipitant fins a la inauguració oficialment i solemne del Museu Episcopal de Vic el dia set de juliol de l’any 1891: el decret de constitució oficial es va signar l’any 1889.