L’aiguat de 1617 a Vic

Resseguint pel curs del riu Mèder a Vic es poden veure algunes plaques commemoratives del gran aiguat que va patir Vic l’any 1863: aquell fatídic vuit d’octubre. No obstant això, no significa que Vic no n’hagi patit d’altres tant o pitjors en funció de la variable que s’avaluï. Tal dia com avui, de l’any 1617, Vic va patir el pitjor aiguat que ha tingut al llarg de la seva història en referència a béns materials. Almenys, dels que se’n tenen registres. Per commemorar aquest trist aniversari (403 anys), avui dediquem l’entrada als aiguats d’aquell trist tres de novembre. 

Algun contemporani fa notar que a les cinc de la tarda d’aquell dia el cel es va ennegrir i va començar a caure aigua, pedra, llamps i trons de manera mai vista pels que vivien en aquell temps. El cert és que durant els darrers quinze dies ja havia plogut moltíssim arreu de Catalunya i bona part del país presentava un panorama desolador. Amb això vull dir que els aiguats del 1617 no son pròpiament vigatans, sinó que altres ciutats també patiren les conseqüències meteorològiques d’aquella tardor. Pel que fa a Vic, la catàstrofe va arribar a les nou del vespre. Les cròniques conten que la riera que passa junt a les muralles, el riu Mèder, va créixer desmesuradament fins a sobrepassar els ponts. 

Els desperfectes foren de diversa índole. En primer lloc, alguns ponts de la ciutat. Foren enderrocats els vorells de quatre ponts: el de Barcelona, que és el del Remei, el pont Gòtic o antic pont del Pedrís, i que era l’entrada a Vic venint de Barcelona; el de Queralt, que actualment encara es diu així; el del Gurri, que interpreto que és el que hi ha per l’est de la ciutat i comunica cap a Calldetenes o Santa Eugènia de Berga, i el d’en Bruguer, més als afores de la ciutat. L’aigua no només causà estralls als vorells, impossibilitant la circulació pel ponts de manera segura, sinó que també es va malmetre els fonaments fent que amenacessin ruïna. 

També s’enderrocaren part de les muralles compreses entre el portal de la Ramada, avui portal de Malloles, i el portal del pont de Queralt. En aquest cas, una torre també s’esfondrà i, en general, tota la muralla amenaçava en caure. A banda dels ponts i les muralles, també van desaparèixer més de cinquanta cases (la majoria entre el pont del Remei i el pont de Queralt), i part de l’antic hospital de Sant Bartomeu, antic hospital que hi havia localitzat prop del pont de Queralt, i on els pobres però sans que arribaven a Vic hi eren rebuts i allotjats. Com a darrera ruïna en referència a les construccions, cal fer notar que no va deixar molins a dues llegües de la ciutat, no permetent que la gent pogués fer farina i tot el que això comportava. En desaparegueren nou. 

L’alimentació no només es veié afectada pel fet de no poder fer farina, sinó també pels danys causats a les vinyes i als horts, especialment als de les hortes de Letrans, zona que avui localitzaríem entre el pont del Remei i el pont de Queralt. Més enllà dels camps inundats, quedaren coberts d’arena i de pedres, cosa que també els inutilitzava posteriorment. I el fet de quedar inservibles també va tenir un impacte directe al bestiar, que no tingué on pasturar i créixer, i a les carnisseries que també patiren les conseqüències de no poder engreixar bestiar. D’acord amb el doctor Junyent, creu que fou aleshores quan es va construir el llarg mur de contenció que des del pont del Remei tanca el prat de la Riera, el parc Balmes i la rambla del Bisbat (antiga rambla del P. Perelló) fins el pont de Queralt. A banda del producte pendent de recollir, també es perderen molts animals, blats, farines, llegums, cuirs de les adoberies, pallers, herba recol·lectada... 

En total, la suma dels danys s’elevava a 80.000 o 100.000 lliures. Tot i que els desperfectes foren molt més grans que no pas la riuada de l’any 1863, afortunadament no es perderen tantes vides humanes. El balanç de l’any 1863 fou: trenta-tres morts identificats a Vic, deu d’ells no havien arribat a les catorze primaveres; diversos desapareguts, tants o més que morts: «sabemos de positivo que falta un número mayor que el de los hallados»; vuitanta-quatre edificis deteriorats; cinquanta-vuit que van quedar en estat ruïnós, i trenta-tres que, senzillament, van ser engolits per l’aigua. El balanç del 1617 es cobrà una dotzena de víctimes o catorze, i els desperfectes sembla que foren majors, ja que s’enderrocaren més de cinquanta cases: 
Que son caygudes en dita ciutat y son territori per ocasió de dita inundació moltes cases y destruits molts edificis, ço és al cap del pont de Barcelona unes cases y horts; en les hortes de Letrans que són de dit pont de Barcelona al pont de Queralt, vint horts y algunes cases; y a l’altra part del riu dues cases sobre lo gorch dit d’en Colomer y una estància que servia de pou per a recollir lo glas per lo estiu; y sota lo oratori den Negre unes altres cases y una una premsa que y havia per obrar cera; aprés consecutivament tot un gran quarto del hospital de Sant Bartomeu en lo qual se dona hospitalitat als pobres peregrins y forasters; tot lo carrer anomenat dels Esclafidors [ignoro on seria actualment] ab quinze cases que y havia; y de l’altra part de la riera junt a les muralles de dita ciutat, vuit cases grans que servien de blanqueries per adobar los cuyros amb moltes oficines per a dit efecte. Aprés sen ha portat de sol arrel lo molí den Galliners en lo qual se perderen dotze o catorze persones, y molt gran part dels molins den Cantarell, den Doménech y den Molist. Y finalment dintre la matexa ciutat ha causat danys en diversos enderrocs que han succeit de moltes parets y edificis y les cases del Studi General de dita ciutat se son empapades de aygua de manera que si no es reparen vindran a terra. 

Comentaris