Incursions al món del TEA-Asperger (2/20)

Si us interessa aprofundir amb el tema del TEA, el llibre que aconsello (dels que he llegit, òbviament) és L’autisme explicat als no autistes. Realment penso que ho explica molt bé, tot i que el títol ja pot comportar certa discrepància: segons alguns autors, quan parlem de persones amb aquest trastorn, no ens hi hauríem de referir com a TEAs o autistes, sinó com a persones amb autisme: he tractat de seguir el mateix principi. Dit això i essent lleugerament més precisos, també és molt interessant Autismo y síndrome de Asperger. 

En qualsevol cas, però, val a dir una cosa. Penso que hi ha coses a la vida que no s’acabaven d’entendre si no es viuen en la pròpia pell. Per molt que ens expliquin segons què, certament ens en podrem fer una lleugera idea, però sovint, per molta empatia que puguem arribar a tenir, mai sabrem el que sent o com se sent la persona que ha sofert aquest què. Fa dies miràvem el programa de 3Cat Històries de l’escola (molt recomanable) i observàvem com una mestra tractava un nen amb autisme clàssic, i un altre possiblement amb la síndrome d’Asperger. Crec que la mestra entenia què passava, però el fet de demanar-li unes coses al nen amb Asperger, denotava que tot i entendre-ho, no se’n feia la idea. Més endavant m’hi tornaré a referir perquè el primer dels dos llibres cerca exemples molt clarificadors.

A mi, particularment, m’agrada comparar-ho amb les primeres lectures de El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry. Quan ens el fan llegir a l’escola entenem unes coses, però quan el llegim d’adults, n’hi veiem unes altres. En el cas de llegir aquests llibres, diguem que és possible que ens quedem, i sense ànim d’ofendre, en la lectura infantil de El Petit Príncep. No és poca cosa... però jo tinc el convenciment que és així. Als que no tenen TEA —els podem anomenar neurotípics— diria que no els cal entendre al 100% què és i com funcionen el que el tenen —que els podem anomenar neurodiversos; tan sols els fa falta respectar-ho: diria que moltes persones amb la síndrome d’Asperger és l’únic que demanen davant la impossibilitat de sentir-se compresos. També a mode de conclusió direm que se sol pensar que l’autista vol actuar com actua (voler en el sentit de voluntat pròpia), i és una lectura del tot errònia. L’autista no fa el que vol, sinó el que pot. I si s’entén això, és molt més fàcil entendre moltes altres coses, o com a mínim respectar-ho.

El fil conductor de les entrades anirà sobre aquests dos llibres, i intentaré anar-hi introduint coses de la resta. Miraré d’acabar amb coses més puntuals o personals (ja siguin d’altri o meves). Tot amb tot, tenint molt clar que en el moment d’escriure aquestes entrades no puc parlar amb propietat, però també és cert que hi pot haver indicis perquè el dia de demà sí pugui fer-ho. Almenys així ho crec.