Carles Costa i Muntadas

Per altra banda tenim el relat de John Elder titulat Mírame a los ojos : les vivències d’una persona que no va saber el que li passava fins a la quarantena, quan fou diagnosticat amb la síndrome d’Asperger. Insisteix en el tema que una memòria excepcional és un tret freqüent a les persones amb la síndrome d’Asperger. Val a dir que jo no considero que tingui ni tingués una memòria excepcional, comparada amb segons quins casos: en el següent i últim protagonista ho entendreu millor.  És en aquest llibre on vaig llegir per primera vegada el següent tret característic de les persones amb TEA o síndrome d’Asperger. Com molts, als quals m’incloc, John quan parla a algú mira a un punt neutre (a terra o a la llunyania). Si em poso a la pell del neurotípic entenc que ha de ser molest. És a dir, et trobes davant teu una persona que t’està parlant però no t’està mirant, sinó que mira ves a saber on. El primer pensament que pot tenir és que no estàs per ell/a, i no li manquen raons per pensar-...

Explicats els casos generals, tot i haver fet referència a la Brigitte Harrisson, permeteu-me anar als particulars, per acabar amb el propi cas. A El autismo apareix l’Andrew. Explica que de petit tenia poc interès per parlar amb la gent de la seva edat, i que més aviat tenia interès per parlar amb gent adulta. Seguint amb l’analogia dels cromos, «tingui!».  Tanmateix, que recordi sempre m’ha semblat més interessant el que diuen els adults que el que deien els de la meva edat. D’entrada, penso que és més fàcil aprendre dels adults, dels savis, que no pas de la gent de la pròpia generació. Naturalment, hi ha excepcions, que sempre són ben acollides. Aprendre, d’ençà d’uns anys cap aquí (força anys) sempre ha estat una motivació personal. Sembla que és una característica dels que tenen síndrome d’Asperger. De fet, recordo com si fos ahir en un reconeixement mèdic pel permís de conduir que fins i tot ho vaig manifestar: parlo de quinze o vint anys enrere... però les ànsies per aprend...

«Les persones amb TEA són incapaces d’estimar les persones neurotípiques». També és fals, i això és un tema molt sensible. Les persones neurotípiques poden despendre o concloure una afirmació com aquesta, però és simplement que les persones neurodivergent també mostren el seu afecte de manera diferent a com ho fan els neurotípics. Insisteixo, és fàcil que a ulls dels neurotípics no estimin, però senzillament ho fan diferent. Dit això, també val a dir que el temps m’ha ensenyat que hi ha múltiples formes d’estimar, i sovint la forma que tenen uns no és entesa pels altres, i viceversa. «Per què a la persona amb TEA no l’interessa allò social?» En general, a les persones amb TEA no els agrada estar en llocs on hi ha molta gent, i sovint declinen invitacions a festes, actes o reunions socials. Al cervell neurodivergent li agraden les formes, els esquemes, les imatges... s’interessa per informacions precises, pels detalls, pel que és concret.... se sent menys atret per l’abstracte o, pe...

En la mateixa línia del que afirmava el llibre El autismo (el neurodivergent no fa el que vol sinó el que pot), L’autisme explicat als no autistes afirma que la majoria de les persones amb autisme viuen en un constant nivell de supervivència: ho hem pogut constatar. I això, cada vegada que ho llegeixo i hi reflexiono em sona molt gruixut, i és una de les coses que entenc que els costa més d’entendre a la societat en general, que sovint interpreten l’actitud dels TEA com a inadaptats, immadurs, o trastorn de comportament. O, senzillament, com que veuen que no passa res (la persona amb TEA no ho manifesta i aguanta estoicament la incomoditat/angoixa), els sembla que no passa res. La realitat però, és que estan atrapats entre els efectes físics reals en el cervell i les exigències del seu entorn. Tanmateix, intenten adaptar-se al seu entorn, per difícil que costi de veure i creure . Explicada la teoria, anem a la pràctica, que és un dels grans recursos que ofereix L’autisme explicat als...

Quan va sortir la notícia fa uns dies no vaig donar-hi gaire importància: «Moguda contra la presència del president dels bisbes a l’ofici de festa major de Vic. Les comparses es “planten” i faran un acció contra el polèmic arquebisbe de Valladolid». Vaig pensar que no era més que la típica rebecaria a la que ens tenen acostumats i no passaria d’aquí. El problema ha arribat avui mateix, quan «El Bisbat de Vic suspèn l’ofici de festa major arran de la polèmica amb el president dels bisbes». És un dia trist, molt trist. Deixeu-me dir per endavant que, com no podia ésser d’una altra manera, no comparteixo gens ni mica les idees de l’arquebisbe de Valladolid. Em sembla una persona non grata i segurament m’uniria a l’opinió dels mateixos que s’han plantat. No obstant això, no s’han de barrejar conceptes. Em considero un enamorat de Vic, de la seva història, catalanista (independentista —amb moltes ganes de deixar de ser-ho, però independentista), i profundament liberal: intento aplicar en t...

L’autisme explicat als no autistes proposa la idea que l’autisme té dues cares: l’oculta, la de les connexions neuronals, i la visible, la dels gestos corporals (entenem que fa referència a l’autisme clàssic). Quan la cara oculta té dificultats, és quan apareix la cara visible. I és per això que sovint l’autisme no resulta visible en certes persones amb autisme. I sí, la cosa va a més: el TEA se sol confondre a vegades amb un trastorn de comportament. Si això de per si ja és greu, hi hem de sumar que hi ha gent que cau en el parany, precisament, d’intentar fer desaparèixer la cara visible, és a dir, allò tan típic de mort el gos mort la ràbia. Doncs no... encara que s’intentin suprimir les manifestacions d’autisme, una persona neurodivergent sempre ho serà. A tall recordatori i rememorant aquella mestra que volia que un nen amb presumpte síndrome d’Asperger jugués amb altres nens i mirés a la cara del seu interlocutor, potser aconseguirà fer-ho, però si ho aconsegueix 1) no significar...