Incursions al món del TEA-Asperger (13/20)

En la mateixa línia del que afirmava el llibre El autismo (el neurodivergent no fa el que vol sinó el que pot), L’autisme explicat als no autistes afirma que la majoria de les persones amb autisme viuen en un constant nivell de supervivència: ho hem pogut constatar. I això, cada vegada que ho llegeixo i hi reflexiono em sona molt gruixut, i és una de les coses que entenc que els costa més d’entendre a la societat en general, que sovint interpreten l’actitud dels TEA com a inadaptats, immadurs, o trastorn de comportament. O, senzillament, com que veuen que no passa res (la persona amb TEA no ho manifesta i aguanta estoicament la incomoditat/angoixa), els sembla que no passa res. La realitat però, és que estan atrapats entre els efectes físics reals en el cervell i les exigències del seu entorn. Tanmateix, intenten adaptar-se al seu entorn, per difícil que costi de veure i creure.

Explicada la teoria, anem a la pràctica, que és un dels grans recursos que ofereix L’autisme explicat als no autistes. El llibre recull una cinquantena de tòpics associats a les persones amb TEA, o qüestions que es poden preguntar els neurotípics en referència als neurodivergents. No els desgranaré tots, sinó tan sols els que m’hi he sentit més identificat o els que crec que mereixien algun comentari d’índole personal.

«Les persones amb TEA no suporten que els toquin». Cert, ja ho he anotat més amunt però no està de més recordar-ho. Particularment ho vaig compartir a la contraportada d'El 9 Nou fa temps. I val a dir que per x o per y, afortunadament m’ho respecten bastant. El que no sabia era el possible motiu, i no és altre, parlant en plata, que si el meu cas es justifiqués per TEA ho hauria de veure a venir. A la persona amb TEA tot li entra pels ulls: si no percep amb la vista un contacte físic i el seu cervell no pot associar una imatge a la sensació física, el seu cervell no registre aquest contacte i li provoca un malestar. En aquest sentit, l’experiència de la Brigitte Harrisson és rellevant: quan sap que estarà envoltada de gent, es posa roba de màniga llarga per evitar cap mena de contacte.

Rigidesa dels neurodivergents i cervell estàtic. Es podria dir que les persones amb TEA són ultraconservadores (no parlo políticament però n’utilitzo el terme per fer-ho entendre). En resum, intenten no canviar res, no moure res del seu lloc, deixar-ho tot tal com està, menjar sempre els mateixos aliments, portar les mateixes sabates... Una persona amb TEA no és rígida. El neurodivergent no decideix ser intransigent, sinó que el seu cervell rebutja modificar certes imatges que ha registrat i vol mantenir-les tal i com són. És a dir, una persona rígida veu diversos camins i n’escull un de manera intransigent; un neurodivergent només veu un camí. En canvi, el cervell del neurodivergent sí que és estàtic, però no rígid.

«Les persones amb TEA necessiten seguir rutines». Recordem, i d’acord amb el llibre, que el cervell de les persones amb autisme només processa allò que reconeix. Per tant, per la necessitat de poder processar, sempre és preferible fer allò que reconeix. Altrament dit, rutines. En aquest sentit, una situació graciosa que explica la Brigitte: abans de saber que tenia TEA, si li feien la xocolata calenta seguint uns passos diferents als seus, simplement li petava el cap: no concebia com algú podia posar l’aigua i llavors la xocolata, si ella sempre posava la xocolata i llavors hi vessava l’aigua.

«Les persones amb TEA no tenen emocions». Històricament s’ha cregut així i ha estat un gran error. El mapa d’emocions primàries dels neurodivergents és el mateix que el dels neurotípics: hi trobem la por, la ira, la tristesa i l’alegria. Tanmateix, com que el cervell capta la informació de manera diferent, la manera d’expressar les emocions també són diferents. Nogensmenys, el neurodivergent que plora sent pena; el que riu està content; el que mostra enuig, és que està realment enfadat, i el que sembla tenir por, té por.

«Segur que té TEA, si no té pinta de tenir-lo?» És possible. No s’ha de confondre el que es pot observar, amb el que hi pot haver. Recordem que el TEA és un trastorn de neurodesenvolupament i no s’ha de confondre amb altres coses.

«Les persones amb TEA són molt ansiosos, tenen molta ansietat». Novament, cal fer ús del terme de supervivència. Un neurodivergent està sempre lluitant contra el seu TEA. El neurodivergent està atrapat en el seu cervell manual i intenta adaptar-se manualment a cada nova informació. Si l’exemple del canvi automàtic i manual no us servia, com tampoc el dels antics peatges, imagineu haver de fer càlculs matemàtics complexos sense l’ús d’una calculadora. El neurodivergent està atrapat també entre les demandes internes i les externes, mentre tracte de processar un entorn dinàmic amb una eina estàtica (el seu cervell). Així doncs, no pot evitar viure amb una gran ansietat i s’esgota enormement en intentar mantenir-se equilibrat. Parlant amb plata, tenir TEA és esgotador, els neurotípics ni s’ho imaginen.

«Si té sentit de l’humor és que no té TEA». Fals. Les persones amb Trastorn d’Espectre Autista també tenen sentit de l’humor. Tanmateix, és més perceptiu que no pas social. És a dir, novament, com que el seu cervell processa diferent del dels neurotípics, el que suscita l’humor també és diferent.