Incursions al món del TEA-Asperger (16/20)

Per altra banda tenim el relat de John Elder titulat Mírame a los ojos: les vivències d’una persona que no va saber el que li passava fins a la quarantena, quan fou diagnosticat amb la síndrome d’Asperger. Insisteix en el tema que una memòria excepcional és un tret freqüent a les persones amb la síndrome d’Asperger. Val a dir que jo no considero que tingui ni tingués una memòria excepcional, comparada amb segons quins casos: en el següent i últim protagonista ho entendreu millor. 

És en aquest llibre on vaig llegir per primera vegada el següent tret característic de les persones amb TEA o síndrome d’Asperger. Com molts, als quals m’incloc, John quan parla a algú mira a un punt neutre (a terra o a la llunyania). Si em poso a la pell del neurotípic entenc que ha de ser molest. És a dir, et trobes davant teu una persona que t’està parlant però no t’està mirant, sinó que mira ves a saber on. El primer pensament que pot tenir és que no estàs per ell/a, i no li manquen raons per pensar-ho.

Destaca novament un dels trets quasi també característic de les persones amb síndrome d’Asperger. Hem dit que les persones amb la síndrome tenen com a mínim el coeficient intel·lectual de mitjana que els neurotípics. No ho he trobat enlloc (tampoc ho he cercat), però potser no seria del tot incorrecte si diguéssim que hi ha més casos que el tinguin per sobre que no pas igual que la mitjana. Això fa que la majoria de persones amb síndrome d’Asperger tinguin una extraordinària comprensió natural dels problemes. Un nen amb síndrome d’Asperger pot arribar a convertir-se en un enginyer o científic brillant. Noteu que no menciono carreres més aviat humanístiques, tot i que no les descarto. Alguns dels que tenen la síndrome tenen una entonació perfecte i unes habilitats musicals sobrenaturals (no hem d’oblidar que la música té un germen matemàtic). Així mateix, assevera que molts tenen una capacitat verbal tan excepcional que es refereixen al seu síndrome com el del petit professor, tot i que difícilment arribin a ser professor universitaris.

Més trets característics que el definien: passava quasi tot el temps sol, al seu món, diu... tot i que alguns autors neguen que hi hagi dos mons (no entrarem en física ara, oi?) i el que cal és recordar que els neurodivergents i els neurotípics viuen al mateix món, però l’interpreten diferent. Tot amb tot, es distreia amb les seves coses, i era realment maldestre amb els esports. Particularment, no recordo gaire la meva infància. És possible que sigui una etapa de la meva vida que hagi volgut oblidar en certa mesura. Dit això, potser sí que estava bona part del temps sol, potser no a l’escola, però si al carrer o a casa o on fos. Tanmateix, no puc considerar que els esports m’anessin malament ni fos maldestre. Això no ho tindríem en comú. Jo de petit sempre havia fet esport, i fins i tot podria afirma que ho feia notablement bé. De gran ja és un altre tema.

Parla també del que us comentava de les eines i estratègies per sobreviure. Ell, com tants altres, ha adquirit al llarg del temps uns coneixements per passar desapercebut. La seva naturalesa no és la que mostra, però ha après a donar el que s’espera d’ell en situacions socials habituals i en la mesura que pot ho duu a terme. En el meu cas, hi estic treballant. Encara que no ho sembli, hi estic treballant. I imagineu-vos l’esforç que suposa fer una cosa que no agrada, per un motiu que no es concep com a motiu: penso que qualsevol neurotípic ho titllaria d’estupidesa. I l’és bastant.. però s’ha de mirar d’encaixar en el món dissenyat pels neurotípics. Aquesta darrera frase no sé si seria una afirmació o una pregunta. No obstant això, tot i que la mona es vesteixi de seda, mona es queda. I hi ha coses que se li escapen de les mans, com segons quines converses, en les quals pot sortir amb qualsevol resposta. També és fàcil d’entendre... si un està pensant en les coses que li interessen i li expliquen situacions socials, la naturalesa et fa desconnectar del que t’estan parlant i perds el fil.