Incursions al món del TEA-Asperger (15/20)

Explicats els casos generals, tot i haver fet referència a la Brigitte Harrisson, permeteu-me anar als particulars, per acabar amb el propi cas. A El autismo apareix l’Andrew. Explica que de petit tenia poc interès per parlar amb la gent de la seva edat, i que més aviat tenia interès per parlar amb gent adulta. Seguint amb l’analogia dels cromos, «tingui!». 

Tanmateix, que recordi sempre m’ha semblat més interessant el que diuen els adults que el que deien els de la meva edat. D’entrada, penso que és més fàcil aprendre dels adults, dels savis, que no pas de la gent de la pròpia generació. Naturalment, hi ha excepcions, que sempre són ben acollides. Aprendre, d’ençà d’uns anys cap aquí (força anys) sempre ha estat una motivació personal. Sembla que és una característica dels que tenen síndrome d’Asperger. De fet, recordo com si fos ahir en un reconeixement mèdic pel permís de conduir que fins i tot ho vaig manifestar: parlo de quinze o vint anys enrere... però les ànsies per aprendre segueixen immutables. 

Tornant a l’Andrew, es veu que sempre tenia la convicció que havia de fer aflorar la veritat. Aquesta part la recuperarem més avall, però per ara només direm que l’Andrew es va guanyar el motiu del captura-errors. Se’l va guanyar per corregir coses que deien els professors, els interpel·lava. A banda, els seus professors tenien la mosca al nas ja que el nen volia sempre aprofundir més en el tema objecte de l’estudi. D’alguna manera, la seva ment volia esprémer tot el suc, fins l’última gota, i tan sols quan ja no hi havia gotes era capaç de passar pàgina. Aquest tret segurament és el que fa referència al tema obsessiu dels temes.

Penso que d’alguna manera el comparteixo. A mi m’agrada anar al final de la qüestió que estudio. Crec que ho palesa o ho pot manifestar la quantitat ingent d’entrades polítiques entre el 2011 i 2012 quan em vaig interessar per posar la meva pedreta per l’alliberament del país (dues-centes vint-i-nou entrades en dos anys penso que és bastant anar al fons de la qüestió). També ho palesen els meus quatre llibres sobre Vic; les deu entrades ja no dic dedicades al nazisme sinó al llibre escrit pel dictador Main Kampf, que jo vaig convertir en Sein Kampf (ja no us parlo dels documentals vistos de la Segona Guerra Mundial o del nazisme); les catorze entrades dedicades a Corea del Nord, primerament sis per parlar-ne de manera genèrica, i llavors vuit per parlar-ne de l’altra realitat; la desena per parlar de l’esperanto, que va anar acompanyat d’un curs al Duolingo per aprendre’l, així com també una exposició al Temple Romà, a banda de portar el 40è Congrés Català d’Esperanto a la ciutat;  o la desena que dec haver fet sobre el cafè, amb conferència inclosa, i tema del qual encara no dono per acabat. I segurament aquestes del TEA-Asperger amb les quals m’he superat.

Continuant amb l’Andrew, es veu que tractava la gent d’estúpida i no mostrava gaire respecte per la gent que no era capaç de respondre les seves qüestions de manera precisa. En aquest punt torno a recordar el tracte que vaig dispensar a l’A. Mª M. i tants altres companys d’escola. Més endavant quan parli de mi m’hi referiré. Entre altres coses, també apunten d’ell que només gaudia de les converses si en podia treure algun profit. També m’hi sento molt reflectit. Recordeu allò del silenci... i una manera de millorar el silenci, a banda de les que he dit, és quan algú t’explica coses interessants, intel·lectualment parlant. 

El llibre també dona l’apunt que era molt sensible a les fresses, i jo penso que també ho soc força. A banda de tot això, naturalment, se sentia rar perquè sovint era incapaç d’entendre el seu entorn, ja siguin converses o escenes, i no tenia filtres a l’hora de parlar. Crec que és una cosa força típica que, en la justa mesura, ho comparteixo. És a dir, cada vegada més tinc més clar que el que és és, i no deixarà de ser-ho perquè no es digui. Jo he après a filtrar, però no significa que no pensi coses que no les dic perquè sé que són socialment inacceptables, o perquè sé que si les dic portaran més problemes que no pas si callo. Per acabar amb l’Andrew, la mestra sempre havia tingut la impressió que podria si volgués, o sempre li deien que era intel·ligent però gandul. Això m’ho he hagut de sentir tantíssimes vegades... però tantes... la llei del mínim esforç!