Incursions al món del TEA-Asperger (14/20)

«Les persones amb TEA són incapaces d’estimar les persones neurotípiques». També és fals, i això és un tema molt sensible. Les persones neurotípiques poden despendre o concloure una afirmació com aquesta, però és simplement que les persones neurodivergent també mostren el seu afecte de manera diferent a com ho fan els neurotípics. Insisteixo, és fàcil que a ulls dels neurotípics no estimin, però senzillament ho fan diferent. Dit això, també val a dir que el temps m’ha ensenyat que hi ha múltiples formes d’estimar, i sovint la forma que tenen uns no és entesa pels altres, i viceversa.

«Per què a la persona amb TEA no l’interessa allò social?» En general, a les persones amb TEA no els agrada estar en llocs on hi ha molta gent, i sovint declinen invitacions a festes, actes o reunions socials. Al cervell neurodivergent li agraden les formes, els esquemes, les imatges... s’interessa per informacions precises, pels detalls, pel que és concret.... se sent menys atret per l’abstracte o, per tant, pel social. Tanmateix, sembla que es pot polir però requereix el seu temps: d’alguna manera el cervell ha de madurar. Novament, l’exemple perfectament il·lustratiu: es concebria ensenyar a un bebè de nou mesos com fer amistat amb algú, perquè considerem que ja ho hauria de saber? Finalment, un nou record de la Brigitte en referència a les amistats.

En una ocasió va sentir que algú comentava que per mantenir les amistats calia telefonar els amics cada quinze dies. Això la va exhortar a posar-se un munt de recordatoris per trucar als amics que no volia perdre. Però noteu que la Brigitte ho feia no per necessitat, sinó com una llista de tasques pendents de realitzar per aquesta mena d’obligació social no escrita. Novament, allò de la mestra. En aquest cas, la Brigitte va aprendre a trucar als seus amics: no perquè la seva naturalesa li dictés (la naturalesa humana neurotípica és social), sinó perquè les convencions socials li obligaven. I realitzar aquesta tasca en cap cas la converteix en una neurotípica, sinó en una neurodivergent que satisfà la necessitat de les convencions socials dels neurotípics.

«Per què una persona amb TEA no té iniciativa?» Aquesta m’agrada especialment perquè m’hi sento molt identificat: la meva iniciativa tendeix a nul·la, especialment en temes socials. El llibre pregunta si el neurodivergent és mandrós, si està desmotivat. S’ho pregunta literalment, i també és una pregunta que m’he formulat jo un munt de vegades, i literalment. Novament, sembla que té l’explicació en la particularitat de les connexions del cervell, que crea dificultats a l’hora de prendre la iniciativa. Com deia la cançó: «si tu me dices ven, lo dejo todo»: però digues-me «ven» perquè si no m’ho dius no em penso moure d’on soc. Tanmateix.... no sabria com explicar-ho, no és per manca de desig, ni per manca d’emocions, ni tan sols per falta d’afecte... No, és tan sols manca d’iniciativa: el cervell necessita una instrucció, allò que dèiem que actua com si tingués sempre una necessitat d’un detonant, d’un indicador extern, per desencadenar la seva acció, per passar a una altra etapa.

«Per a la persona amb autisme, res no s’hauria de canviar de lloc i tot s’hauria de quedar sempre on és». També m’és molt familiar. Pel neurodivergent, el significat del context prové del que veu amb els ulls, en l’entorn. Per tant, si canvia l’entorn, canvia el context i cal reprocessar-lo novament, amb tot l’esforç que això comporta. Això em recorda a quan la meva mare ve a casa i endreça coses a la seva manera. I el llibre cita un exemple pràcticament igual. Qualsevol cosa fora del lloc on és recordada i ubicada, suposa un mal de cap. Vaja, a mi me’l suposa. Aquesta característica també penso que va lligada amb la capacitat per recordar els detalls. En aquest cas, recordo el comentari que vaig fer en veure com havien posat els llibres a la lleixa del despatx del senyor Pratdesaba després de pintar-lo: vaig trigar segons en advertir que els llibres no estaven disposats de la mateixa manera amb la que els havia posat jo.

Finalment, L’autisme explicat als no autistes acaba amb un recull de consells per fer-ne ús quan ens trobem davant d’una persona amb TEA (crec que més aviat enfocats a una persona amb autisme més aviat clàssic). Per la seva possible utilitat, els comparteixo. En primer lloc, abaixar el ritme, donar temps perquè la persona amb TEA pugui visualitzar el que està passant. En segon lloc, parlar menys en adreçar-s’hi. Recordeu el tema del peatge... parlar menys possiblement significa menys informació, i menys informació permet més comprensió. En tercer, adoptar un to de veu més suau: recordeu la possible hipersensibilitat auditiva. Parlar de manera més suau, és fàcil que a la persona amb TEA li resulti menys agressiu, menys hostil. En quart, estructurar les accions en el temps de manera simple i especialment visual, i en la seva presència. 

En cinquè, una de les més importants: recordar que el TEA és un trastorn del neurodesenvolupament. No cal insistir a un neurodivergent perquè actuï socialment, especialment socialment, com ho hauria de fer per la seva edat. Ens passaria pel cap dir que una persona sorda té un trastorn del comportament perquè no respon quan la criden? Diríem d’un cec que té un trastorn del comportament perquè es nega a creuar el carrer, quan no disposa de tota la informació necessària per a la seva seguretat. Per ambdues preguntes, les resposta és no. Tanmateix, és el que passa habitualment: al neurodivergent se li demana o exigeix unes aptituds per les quals no està preparat o concebut. No voldria haver de posar un nou exemple, però perquè acabi de quedar clar, demanar a un neurodivergent que actuï com un neurotípic, és com demanar-li a un paraplègic que camini (s’entén que sense neuroesquelets i altres ajudes externes!). En sisè, encara que sigui intel·ligent, donar-li temps perquè aprengui al seu propi ritme. Es coneix la capacitat dels TEA per tenir habilitats aïllades o illetes d’intel·ligència. No obstant, paciència. 

En setè lloc i també molt important: no es pot tenir TEA a temps parcial: sembla obvi i broma, però penso que cal tenir-ho en compte. Una persona amb TEA ho és des que neix fins que mor, 24/7. En vuitè lloc, no és suficient estimar-lo ja que el TEA no és un trastorn afectiu, sinó del neurodesenvolupament. En aquest cas, m’agradaria insistir en la necessitat que més que entendre a les persones amb TEA, el que cal és respectar-les. En novè, el TEA no s’atenua amb el temps: es neix i es mor amb el trastorn. Aquesta qüestió em fa rumiar, perquè jo particularment no recordo que de petit tingués tantes coses característiques de la síndrome d’Asperger com ara. Finalment i desè: cal acceptar i tenir clar que les persones amb TEA parlen un altre llenguatge, i són els neurotípics els que s’han d’adaptar, tal i com ho fan per parlar amb un sord, o amb un cec.