Incursions al món del TEA-Asperger: trets autístics 2/6

Seguim amb els trets autístics començats a desglossar en l’anterior entrada.

✔ Sentit de la justícia i l’equitat. Aquí fem un nou parèntesi. De fet, aprofitaré per anar a fer un cafè perquè em requereix un xic més de concentració. Diu el bloc de l’Associació TEA – Asperger del Maresme que les persones amb TEA solen tenir un fort sentit de la justícia i l’equitat. Que els agrada seguir regles i poden ser molt curosos en garantir que els altres també les segueixin. Tot amb tot, els converteix en persones fiables i constants en el seu comportament. Aquí la característica es converteix, encara més, en una arma de doble fil. Què és la justícia i l’equitat? Segurament elevem la conversa al terreny filosòfic...

En referència a la justícia penso que cal diferenciar-ne diversos aspectes. Em colpeixen profundament les injustícies, els tractes discriminatoris, ja siguin positius o negatius. Veig tothom per igual, i considero que tots hem de tenir les mateixes oportunitats, que mai ha significat ni significa mateixos resultats. A la feina, a la vida personal. O a la vida en general. No tolero les injustícies. I sovint les visc, o interpreto, en la pròpia pell. La manca de justícia i d’equitat, en realitat em fan estar malament. És superior a les meves forces. No entenc per què per una mateixa feina uns cobren x i altres y. No entenc per quina raó alguns tenen un tracte x i altres y. No entenc per què alguns tenen unes oportunitats i altres no. Tampoc entenc que el teu valor no depengui de la meritocràcia (el que crec que seria just), sinó del que sàpigues plorar, gestionar, o exigir. El món, la gent, la societat, és injusta per naturalesa.

Aquí cal afegir-hi una cosa que per a mi encara és més complexa i em comporta alts índexs d’ansietat i angoixa. I és quan es barreja el que un vol; el que l’altre interlocutor vol; el que és socialment normal, i el que és just, equitatiu, lícit demanar/exigir per ambdues parts. I, per acabar-ho d’arrodonir, cal afegir-hi la llibertat d’acció de cadascú. Això comporta, en moltes ocasions, fer coses que un no vol, però les fa o acaba fent perquè 1) legalment són així o 2) ho dictaminen unes regles o normes o conductes. Trobar el terme mig, particularment m’és pràcticament impossible. Què és just? I quan interactuen més d’una entitat (ja sigui física o jurídica), quin és el terme just per ambdues? No ho sabria respondre i em porta de corcoll.

Exemples precisos: t’atorguen un Treball de Final de Carrera d’un tema que no t’agrada malgrat tenir diverses matrícules d’honor. Agradar, no agrada. Just, no ho és... però són les normes. Passa el mateix a la feina. T’atorguen un projecte o una tasca desmotivadora que altres han tingut la capacitat, o oportunitat de declinar i se’ls hi ha respectat. Agradar, no agrada. Just, considero que no ho és... però en una relació contractual difícilment estiguin definits els projectes a realitzar, a no ser que tinguis un contracte per obra i servei puntual. I què me’n dieu de les injustícies del sensellarimse? Dels exiliats? De víctimes innocents? Suposo que darrere d’aquesta característica hi havia l’afirmació «M’emociona veure la bondat incondicional o el desemparament fruit de la desgràcia» que vaig dir a la contra de El 9 Nou l’any 2022. En qualsevol cas i pels que heu vist la pel·lícula (si no, la recomano efusivament), un sent quelcom semblant al que sent el que tanquen a La Milla Verda de manera, naturalment, injusta.

Més exemples: mascareta en temps de Còvid. En aquest cas, passem del que podríem entendre com a justícia social o justícia legal, que tampoc tolero quan se la salten. Mai vaig arribar a entendre els motius pels quals no es feia complir l’obligatorietat. Com tampoc he entès mai com la gent passa en vermell davant de la Guàrdia Urbana. Així com tampoc que puguin passar amb patinet per la vorera del davant d’una comissaria sense conseqüències.

No ho entenc, ni crec que ho entengui mai. En aquest cas, i crec que ho he dit en alguna ocasió, m’agradaria parlar amb algú que tingui competència per fer complir les normes. Sòcrates va morir per defensar una legalitat (tot i que possiblement injusta). És a dir, Grècia es va donar unes normes i regles de convivència i ell va entendre que era més important complir-les, que salvar la pròpia vida. Jo crec que personalment no arribaria a aquest extrem... Tanmateix, està bé recordar-ho i lligar-ho amb no sé quin altre gran filòsof quan deia que les lleis s’han de complir, bàsicament, per dues raons. La primera, per se. La segona, perquè si no les fas complir, els que les compleixen no entenen el sentit de les normes i se senten imbècils. Tot i que he facilitat l’enllaç del no compliment de les normes a Vic i parlo de Plató, més o menys recentment vaig mirar de trobar el text explícitament i no el vaig trobar. Confiava trobar-lo en La República de Plató, on en L’Art de la Guerra de Sun Tzu, però ha resultat insuccés. 

En fi, és com em sento jo. No ho sé gestionar. D’una banda quan em trobo davant d’un semàfor en vermell, m’aturo perquè ho diu la llei que ens hem brindat —es van brindar. Per altra, em sento imbècil quan veig que la gent passa sense que ningú (Guàrdia Urbana) els digui res. Aleshores em pregunto quin és el nivell de tolerància a l’incompliment de les normes? On és el límit? Hi ha diversos nivells de tolerància? La meva ment no sap interpretar aquestes coses. El blanc és blanc i el negre és negre. Si veig gent amb patinet per la vorera i no els diuen res, puc anar-hi jo? I si hi van amb patinet, hi poden anar amb patinet amb un seient? I un patinet amb seient no és molt semblant a una moto elèctrica? I quina diferència hi ha entre una moto elèctrica i una moto normal? Podria anar amb moto per la vorera? Sé que no... però si la gent hi va amb patinet... per què (des del punt de vista lògic) no podria anar-hi jo amb moto? O si un vianant creua en vermell, per què no puc fer-ho jo amb cotxe? O si pel Mercat Medieval la gent aparca on vol, per què no puc fer-ho jo un dia normal? I, al final arribes a la conclusió que les lleis mai hi són per fer-les complir, sinó per tenir una base legal per fer-te-les complir si algú s’ha encaparrat en fer-te-les complir. És fàcil adonar-se que tot plegat defuig molt de la justícia, perquè és del tot subjectiu.

Dit tot això, intenteu fer-vos càrrec del que representa haver de processar un munt de situacions d’aquesta índole cada dia. Com intentar gestionar totes les injustícies que vivim cada dia, ja sigui en la pròpia pell o les que veiem que fan als altres, a banda del respecte a les lleis.