El (no) compliment de les normes a Vic

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta. Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’incivisme. No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre.

Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República, de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir, en el judici que el va portar a la mort, alguns dels seus deixebles li van oferir poder-se escapar per evitar el decés. No obstant això, ell decidí que encara que la llei no fos justa, calia complir-la. I si la llei havia decretat la seva mort, doncs havia de morir. Fi de la qüestió. Això no deixa de ser cert actualment, amb el benentès que del que es tracte no és de saltar-se la llei, sinó de canviar-la. Aquest tret és extrapolable a diversos vessants, però avui, la cosa no va d’això. El que venia a dir Sòcrates era: no ens podem saltar la llei per no estar-hi d’acord! Sinó, tothom se la faria venir bé i seria un caos, o directament l’anarquia. Quedem-nos amb aquesta primera idea.

La segona i la tercera van estretament lligades i són les que relaciono amb Plató. En algun escrit diu que les normes o lleis, en el seu cas, s’han de fer complir, bàsicament, per dos motius. En primer lloc, per convivència o simplement perquè s’han de complir. Al meu entendre és com la reflexió de Sòcrates. Si com a societat ens regim per unes normes de convivència, el lògic és que les complim. En segon, perquè si es permet no complir-les, els que les compleixen se senten (ens sentim) imbècils. Dubto que el filòsof ho expressi així, però jo ho faig per entendre’ns millor. I és cert. Si veus a molta gent estafant i no els passa res, per quin motiu un mateix no ho hauria de fer? Aquestes dues raons són una segona idea.

Partint d’aquestes premisses, doncs, em pregunto què coi està passant a Vic? Entenc que passa a altres ciutats però Vic és on visc i on ho noto més. Ja no va de l’obligatorietat de mascaretes, ni de les escopinades al terra o caques de gos. La meva reflexió va més enllà, i és aquesta: quin és el grau de tolerància per saltar-se les lleis/normes? No és una pregunta gens trivial, i, us puc ben assegurar, que a mi em comporta molts mals de cap o conflictes interns. Posem diversos exemples. Un vianant travessant un semàfor en vermell davant dels agents. Ningú li diu res. Pot travessar en vermell? És obvi que no. Passa res? Tampoc. Puc fer-ho jo amb el cotxe a les 22.00 i veient que no ve cap cotxe ni vianant? No. Passa res si ho fes davant dels agents? Diria que sí. No m’atreveixo a fer-ho malgrat sé que no perjudicaria a ningú. Conclusió: mateixa infracció, grau de tolerància 100 i 0 respectivament.

Algú dirà que filo prim. Anem amb un altre exemple: patinets. Alguns sabreu que als patinets se’ls pot posar accessoris, un dels quals, un seient. Això, a la pràctica, converteix l’andròmina en una minimotocicleta. Fins aquí ok. Seguim. D’acord amb les darreres normes de conducció pels Vehicles de Mobilitat Personal (VMP), els patinets no poden anar per les voreres i els seus conductors han de portar casc. Amb aquestes dues idees, aneu per Vic i deixeu un comentari a l’entrada. Veureu més usuaris de patinet per la vorera i/o sense casc, que usuaris que vagin per la calçada amb casc. Els passa res? Absolutament res. És Vic una república independent on de moment encara no s’apliquen aquestes lleis? Ho dubto. Ara bé, i si provéssiu d’anar amb una motocicleta elèctrica sense casc o per la vorera? O encara més, sense casc i per la vorera? Estic bastant segur que us imputarien un presumpte delicte de conducció temerària. Com en l’altre cas, mateixa infracció, en un cas tolerància 100, i en l’altre 0.

Són només dos exemples però que a nivell filosòfic o com a persona, porten a un gran conflicte intern (altres poden ser l’ús del casc, del cinturó, els carrers en contra direcció...). O bé, seguint amb Plató, ens sentim com imbècils per ser dels pocs que complim les lleis encara que no ens agradin, o simplement ens exposem a càstigs en funció de l’opinió del qui ens les vulgui imposar. O, dit d’altra manera, com podem saber el grau de tolerància per cadascuna de les infraccions i incompliments? M’explico? Jo sé que no es pot aparcar davant del col·legi del Pare Coll en plena Ronda, però sí que es permet fer-ho de 8.55 a 9.05 (cosa que no discuteixo ara). Val... també sé que no es pot aparcar en moltes zones, a excepció que sigui Mercat del Ram o algun altre esdeveniment. Bé... no es pot aparcar mai, però en certs casos hi ha tolerància. Si deixo el cotxe cinc minuts per fer un encàrrec en un lloc que no es pot aparcar però que no passa res si hi aparquen pel Mercat del Ram, si em multen, a qui dirigeixo la queixa? En resum, i és on hi ha el quid de la qüestió: quin és el grau de tolerància de les normes de convivència i civisme per poder formar part del grup social sense tenir risc que et multin ni que et sentis imbècil? I, encara més problemàtic, de què o de qui depèn? Amb tota aquesta introducció, seria una pregunta que m’agradaria que algun responsable de fer complir les lleis/normes a Vic em resolgués.

Aquesta darrera pregunta em porta a un parell de reflexions més. La primera és que em fa la sensació que la llei s’aplica de manera arbitrària. I això és greu. Molt greu. Amb això vull dir que amb segons què o qui, es fa la vista grossa, especialment amb col·lectius problemàtics. I això, implícitament ens porta a una conclusió realment esfereïdora, surrealista i del tot paradoxa. La llei (o autoritat si s’escau), a diferència de garantir els drets i seguretat dels més vulnerables, els converteix, precisament, en els més exposats. I, la segona i final, que ja forma part de la secció frases meves és: les lleis no s'han fet per ésser respectades, sinó per si algú les vol fer complir ho pugui fer de manera implacable i injustament sota una empara legal.

Entrada llarga però l’extensió era necessària per intentar fer comprendre a qui ho llegeixi que no es tracta d’una rabieta, sinó d’un tema més profund. Si ho preguntés a segons qui sense la prèvia, es pensaria que em vull passar de llest o poso el dit a la llaga, i no és això. Jo, com Sòcrates, em considero una persona molt lleial, i qüestionar-me saltar-me una norma em suposa un gran conflicte. De fet, la gent que em coneix sap que no me la salto per absurda que sigui. Tanmateix, si fes com molts altres, quina garantia tindria de sortir-ne impune? Quin és el límit?