Incursions al món del TEA-Asperger (1/20)

Feia dies que no em posava davant del meu ordinador per escriure pel bloc. Molts dies. Però volia intentar fer aquesta sèrie d’entrades dedicades a l’autisme i/o Asperger i m’havia de documentar una mica. Així mateix, ho vincularé amb aspectes més personals (que per això també és un bloc personal). Val a dir que no hi estic acostumat... però m’agradaria poder aportar alguna cosa a algú que li pugui interessar. O, ves a saber, a animar-lo a intentar trobar una justificació de per què és com és.

Alguns us sonarà això del TEA (Trastorn d’Espectre Autista) fruit de la recent pel·lícula Wolfgang. Val a dir que és una casualitat i que en cap cas el meu interès per aquest tema és fruit de la pel·lícula. En el meu cas, la idea estava latent des de feia mesos, però vaig moure fitxa el passat novembre o desembre, ja no ho recordo. Al llarg de les entrades ja ho explicaré. No obstant això, la pel·lícula és benvinguda.

Començant per aquest final, el de la pel·lícula, direm que va d’un nen amb altes capacitats que vol convertir-se en el millor pianista del món, però tot el que té de prodigiós per aptituds... diríem d’aprenentatge (no seria la paraula però espero que s’entengui), ho té de maldestre per les aptituds socials. Aquest en seria el resum. El film està basat en la novel·la de la Laia Aguilar Wolfang (extraordinari). Tan sols aquesta, i ho dic perquè hi ha una segona part de la història que és Wolfgang. El secret del pare. Abans de veure la pel·lícula al cinema vaig preferir llegir els llibres. Com passa sovint, els llibres són molt millors.

En referència a la pel·lícula, i més enllà que la van anunciar fins la sacietat perquè era una coproducció de diverses televisions, cal tenir en compte diverses coses. La primera és que està molt bé que es faci un film que tracti aquest trastorn, que el faci visible, i que d’alguna manera el posi al mapa. La societat en general és molt ignorant sobre el tema —penso que molt, i personalment prefereixo pensar que la gent no ho coneix, abans que no ho respecta o no té empatia— i sovint porta molts conflictes i malentesos per part de tothom. Des d’aquest punt de vista, fantàstic. Ho celebro.

Tanmateix, hi ha dos peròs. El primer és que com a film, no val gaire la pena. Com deia, s’ha anunciat molt i se n’ha parlat molt, però no el nominaran a cap premi. O això penso, tot i que també em poden sorprendre. Les interpretacions són més aviat discretes, més enllà de la de l’Àngels Gonyalons. Pel que fa al nen —sé que és un nen!—, sobta que s’hagi escollit entre set-cents i no n’hagin trobat un que parli millor. Sé que no es pot demanar gaire a un nen de deu o onze anys, però què voleu que us digui... n’he vist a vocalitzar millor i a actuar millor. I això que és la seva tercera pel·lícula segons he vist. 

L’altre aspecte pràcticament delictiu, és la destrossa —novament— que es fa de la llengua mare. I té delicte per dos motius. El primer és per se: no pot ser que una pel·lícula en català i coproduïda o en la que hi ha participat 3Cat (que va néixer per promoure la llengua, no ho oblidem) s’utilitzin tants castellanismes. El segon és que també hi està involucrat l’Institut Català de les Empreses Culturals, és a dir, la mateixa Generalitat. Això ja ho havíem vist en La casa en flames (molt millor pel·lícula, certament) i és realment lamentable.

Però tot això és ficció, i el que ens interessa és la realitat. Un matís, els llibres de la Laia referents al Wolfgang, tot i ser ficció il·lustren perfectament moltes de les característiques del TEA. Però el Wolfgang com a tal no existeix i per això diem que és ficció. Dit això, com que són novel·les i necessitava documentar-me més, he llegit cinc llibres: Mírame a los ojos, la història de John Elder, una persona que va ser diagnosticada amb la síndrome d’Asperger als quaranta anys; L’autisme explicat als no autistes, el títol ja és prou eloqüent; El autismo; Autismo y síndrome de Asperger, i Nacido en un día azul, un altre relat personal, en aquest cas de Daniel Tammet, un jove que pateix la síndrome del geni autista (l’exemple més famós d’algú que sofreix aquest síndrome és Kim Peek, del qual està inspirada la pel·lícula Rain Man, de Dustin Hoffman). Com deia al principi, les entrades aniran relacionades amb el que he cregut destacable d’aquests llibres. I quan dic destacable vull dir amb el que m’ha fet rumiar més o m’hi he sentit més identificat o m’ha remogut. Potser tinc TEA, tinc Asperger? En el moment d’escriure totes les entrades no ho sé. Tinc motius per creure-ho? Us invito a seguir llegint les properes entrades.